El primer sorprès amb aquest encapçalament sóc jo mateix; he dubtat, he reflexionat, i al final arribo a la conclusió que, ni d’una manera ni de l’altra, no em surten els comptes. Doncs no arriba a ser ni una resolutiva operació matemàtica davant un problema aritmètic. Haig de dir, però, que aquesta manera tan original de posar el títol a l’article d’avui, ve motivada perquè m’he encomanat de l’originalitat que han esmerçat la gent de Pasgràfic en el moment de dissenyar el cartell anunciador de la Festa de la Poesia d’aquest any. Un rellotge en el qual les minuteres són un llapis i un bolígraf. Dos elements que marquen el pas de les hores, dels temps, un tema pel qual els poetes els hi és una font d’inspiració.
Enguany fa cent
anys, aquest detall els servirà per desvetllar el misteri de la primera xifra
de l’enunciat, que es va celebrar la primera Festa de la Poesia a Sitges. Que
va tenir lloc el 1 de setembre del 1918 al Retiro, amb la participació de
destacats poetes del moment. Quan les originals
minuteres del rellotge poètic marcaven les 18 hores, del dia 6 de juliol
del 2018, arribaven a la plaça de
l’estació els poetes i poetesses
convidats en aquesta nova edició. Havien passat els anys fins que al 2007 es va tornar a
reprendre, de la mà de la Cèlia Sànchez
– Mústich i d’en Joan Duran Ferrer. Per
tant enguany s’ha celebrat la festa número 12. I amb això queda desvetllat el significat de l’altra
xifra de l’encapçalament.
Els poetes
convidats: Josep Porcar, Samantha Baredson, Josep- Ramon Bach, Ricard Garcia, Quico Pi de la Serra,
Isabel Ortega i Maria Cabrera ( aquesta última per motius familiars no hi va
poder assistir) arriben a la vila, i a
mesura que baixen del vehicle, queden bocabadats de la rebuda que els hi
dispensen: autoritats, pubilles i hereus, vailets de les escoles i formació
musical inclosa. Que té un nom molt suggestiu, “Buskant el To”.
L’episodi ofereix unes reminiscències rusiñolianes que aporten al moment una
barreja d’art amb pinzellades de surrealisme.
Els carrers són
una festa i alguns balcons, al pas dels
poetes, s’obren i des d’allà els hi donen la benvinguda persones tan conegudes
com: Andreu Bosch, Maribel Cerdà, Xavi Huete, i les actrius Mercè Comes i
Lluïsa Mallol. A mesura que avança la comitiva, van inaugurant carrers que
comparteixen el nom del poeta amb el del nomenclàtor habitual. A l’arribar a la plaça de l’Ajuntament en el
florit balcó de la Maria Rosa, la filla de la casa, la Vinyet Panyella, saluda als presents amb aquella cordialitat que distingeix a les sitgetanes per,
seguidament, llençar els llibrets que cada any editen amb motiu de la festa .
Un detall que torna a prendre un caire surrealista. Ho acompanya el cant de la
Joana Fort, de la qual estem descobrint les seva ben timbrada veu i les seves
excel·lents arts interpretatives.
Davant per
davant, a la porta de la casa gran, el batlle Miquel Forns els hi dona la
benvinguda i els fa saber que amb els quasi vuit anys que porta al capdavant de
la corporació municipal, mai havia assistit a la col·locació de tantes plaques
de carrers com en aquella tarda. Sonen les veus del cor femení, Talcomsona. Es brinda i s’immortalitza el moment.
Sopar en el
claustre de Maricel és un privilegi que no només pot aportar el plaer d’un
sopar entre amics, sinó que també la inspiració que el lloc motiva als poetes
al contemplant-ho. Petits, grans
privilegis que al baixar al carrer, aquí, en el
Racó de la Calma, la música interpretada a la marimba per Ferran Carceller
i a l’arpa amb Esther Pinyol, no ens deixa encara tocar de peus a terra, som en
un núvol que no volem que s’esvaeixi. I els poetes més joves, l’Helga Simon,
Anna Gas i Àngels Moreno, ho fan possible.
El dissabte,
acabada la visita a la Biblioteca, té
lloc a la sala d’actes del Retiro el dinar amb els poetes. Exerceix
d’amfitriona la seva Presidenta, l’Elena Ferré. Per a mi un dels moments més apoteòsics,
perquè té el poder de fer sucumbir la
poesia, no només davant els plaers que ofereix la gastronomia, sinó que també a
les sublimitats que tenen lloc en el transcurs d’una sobretaula molt divertida
i creativa. Amb l’acompanyament musical a càrrec de l’Oriol Nebleza i
l’excel·lent cupletista Mercè Garcia. I els corresponents brindis a cada un
dels poetes, amb alternança de les persones que els hi dediquem pujats damunt
la cadira. Per sucar-hi pa, tot i que
aquest ja s’havia acabat, sucat en el suquet de les mandonguilles amb sípia.
Jo que soc molt
aficionat a buscar paral·lelismes, hi vaig trobar que tant el Retiro, com el
Prado, però per ser on som, en la sala on la colla de Caramelles de la casa
assaja les seves cantúries, em referiré només a aquesta Societat, han estat i
són un bressol de la poesia sitgetana, arrelada amb la tradició de les
Caramelles. l’Antoni Sella, actual director de l’Eco, i President que havia
estat d’aquesta Societat, en el seu inspirat i jocós brindis, es va referir,
entre moltes sublimitats, al poeta Trinitat Catasús. Vet aquí un dels molts referents en la
trajectòria poètica de les Caramelles del Retiro. Una altra poetessa més
recent, s’hi ho comparem amb aquesta dilatada projecció, era la Toni Pañella
Camps, àvia d’en Joan Duran Ferrer, que també va posar lletra a les caramelles
retiristes. La major part d’elles musicades pel mestre Gabriel Pallarès . Ell els
hi reservava el solo a en Lluís Curtiada, que va ser-ne President i és un ferm puntal d’aquesta casa. Com també a
l’Abdon Vidal, els dos, retiristes de
cor i ànima. I sempre a flor de llavis aquelles mítiques estrofes que canten: “de color de rosa, olor de clavell...” De
les quals n’era l’autor un altre President- poeta , en Felip Font. Sempre amb
el record posat amb en Josep M. Soler, propietari i Director de l’Eco i poeta
de les mateixes caramelles. Dos nets seus, en Josep i l’Albert, junt amb els
companys grallers de la Colla els Marcets, ens van obsequiar amb un tastet de Festa Major.
Després de dinar, el Saló d’Or ofereix un
aspecte poc habitual, doncs les cadires estan disposades perpendiculars a
l’entrada, amb la qual cosa el públic mira cap a l’escala que hi ha al costat
de l’entrada a la capella. Oferint més
joc de mobilitat als artistes, que mouen els fils de la companyia La Tija. Amb l’espectacle Dotze per set. Ja
no soc l’únic que fa figueretes amb els números. Resumint-ho amb una paraula: sublim.
Amb això arribem
a la nit de la clausura en els jardins
del Retiro, amb la participació de tots els poetes, en un acte molt ben conduit
per la Cèlia i en Joan i amb la part musical fantàsticament representada pel
cantautor Jaume Pla (Mazoni) . Poesia i música, una combinació que sempre s’han avingut.
El matí de
diumenge és reservat per fer una visita als aparadors, un per a cada convidat,
que s’han decorat per a l’ocasió. Amb sorpresa inclosa, doncs les bessones del
carrer Sant Sebastià, la Rosa Maria i la Juanita Alexandre, han dedicat la seva
finestra a la festa. Elles que no són poetesses, però sí són unes artistes que del viure quotidià i de les tradicions en
fan una poesia viva.
I arriba l’hora
del comiat. Però sembla que dir adéu al mig del carrer no queda prou bé. Els
organitzadors, junt amb els voluntaris, cada any porten als seus convidats a
una cassa. Gràcies a l’hospitalitat de la persona que ens obra les portes, allà,
entre el caliu d’una llar, on tots en sentim ben acollits, com de família, sí
que es presta acomiadar-nos quan sigui
el moment. Perquè l’actriu Rosa Andreu ha estat una molt bona amfitriona, que
ens ha mimat, convidant-nos a fer un bon vermut. Amb ella, poetes i
acompanyants, ens hi trobàvem com a casa. Seria per això que no teníem pressa
per marxar.
Fins que n’hi ha
un de decidit que, mentre correspon a totes les abraçades i petons,
exclama: Passi ho bé! Fins l’any que ve.
J. Y. M.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada