ELS ARTISTES I ELS SEUS AMBIENTS

    

  El cap de setmana passat celebràvem el dia de l’artista, que sempre té lloc per les vigílies del 23 d’octubre, per tal de commemorar l’arribada a la  vila de Santiago Rusiñol, que va tenir lloc aquest dia d’octubre de l’any 1891. Els artistes locals, a més dels neguits que mostren per l’art en totes les facetes, alguns d’ells obren els seus estudis per a que es puguin visitar. Entrar en contacte amb aquesta intimitat tan amarada d’inspiració produeix una curiositat que deriva quasi en xafarderia. Perquè els llocs  de treball de: pintors, escultors, il·lustradors, orfebres  i fins i tots músics, és un parcel·la  important, que forma part del seu món i que és cabdal  per portar a terme la seva creació artística. Poder disposar d’un espai que inspiri a l’artista, que s’hi trobi bé, també ha de despendre, el que se’n diu : “ bones vibracions”.

    Aglutinar els mèrits en un homenatge que té per durada un cap de setmana és un detall que queda curt, però com s’acostuma a dir: més val això que res. Sortosament l’art actualment té molts seguidors, perquè molta gent, en la intimitat de la seva llar,  sense donar-se a conèixer, realitzen activitats artístiques  que no pretenen  cap altra finalitat  que la  d’aprofitar les aptituds creatives que surten del seu interior i que serveixen per posar en pràctica una raó de pes, que actualment s’ha posat molt de moda, o si més no s’ha convertit quasi en una necessitat, se’n diu: “desconnectar”. Són tantes les preocupacions que ens assetgen, els neguits per tot plegat, que és bo que a l’arribar a casa, hom pugui deixar aparcats tots el “marrons” acumulats per dedicar-se a una activitat que t’alliçona i et distreu.  Altra cosa és trobar el moment, si tenim en compte que realitzar la feina quotidiana  sota un plus de pressió provoca un cansament físic i sobretot psicològic que fa que augmenti aquesta sensació de deixadesa.

     Són els artistes anònims, dones i homes, que s’abracen a l’art, sense la pretensió  d’assolir una fita  que comporti un  reconeixement, sinó tan sols pel simple plaer de fer una activitat complementària que t’omple, d’això també se’n diu: “sentir-se realitzat”. D’aquí bé que l’art, realitzat per artistes circumstancials, aconsegueixi un protagonisme molt particular. Quan en alguna ocasió ho descobrim ens quedem sorpresos: “Mai hagués dit que feies això....”.

        Em ve a la memòria un artista local que va passar de puntetes pel panorama artístic de la vila, potser perquè els seus neguits creatius no els va desenvolupar amb massa projecció . Em refereixo a en Salvador Marcet i Ferrer. En Bado va néixer al carrer Sant Gaudenci 17. Els seus pares eren en Ferran Marcet i Banús i la Llúcia Ferrer i Barreda, el pare era sastre, amb sastreria en el mateix lloc. El matrimoni tenien un altre fill que havia sigut una icona de l’elegància sitgetana, que es dedicava a fer de model per sastreries de renom de Barcelona.  Fins que en “Teio”, així també se’l coneixia, degut a circumstàncies mai aclarides,  va acabar parlant sol. Ara aquesta circumstància no és  considerada cap raresa, doncs coincideixes amb molta gent que, tan capficats estan que  parlen i gesticulen sense  adonar-se’n que els observen. Abans d’això se’n deia perdre “l’oremus”. Però és que en “Teio” el va perdre completament i amb ell se’n va anar també en orris aquella elegància impecable  que el distingia.

      En Salvador era pintor d’ofici  i treballava de manteniment a l’Hotel Subur. La seva capacitat pel dibuix, havia estudiat amb el catedràtic de perspectiva el Sr. Josep Vidal i Vidal,   el va portar a realitzar un bon nombre d’obres pictòriques amb la temàtica més  carismàtica  del nostre poble. Obres que exposava en el seu estudi ubicat darrera la finestra, en un dels baixos del llavors encara nomenat carrer d’Espanya. Cases propietat de la família Mestres. Component de la colla del ball de diables, també va pintar sobre la temàtica de la Festa Major. Les seva especialització en sanefes i sostres artístics el va portar a realitzar l’encàrrec de restaurar els nombrosos elements pictòrics que es troben en les parets i sostres del museu Romàtic.

    En Salvador, encomanat per les bones maneres dels artistes de renom, quan deixava de pintar vestia amb elegància. Pantalons i camisa blanca i mocador de color al coll. Una indumentària d’artista amb tots els ets i uts, però que en el fons potser volia emular l’estil de vestir del seu germà presumit. S’hi assemblava,  però l’anatomia física no era la mateixa, en “Teio”, el germà elegant,  tenia el “porte” de  qui aglutina totes les qualitats que coincideixen en una persona que no només aparenta elegància, sinó que la sap emmotllar a les seva capacitat de lluir-la i  a més la passeja amb la categoria que es requereix.

    En Salvador Marcet , l’artista, potser no reunia totes les condicions que tenia el germà, però la seva vessant artística s’adaptava  amb escreix a la seva personalitat: la de pintor especialista de brotxa gorda i dels pinzells per pintar quadres.

    Els artistes locals tenen un dia assignat per a celebrar la seva implicació en el món de l’art, però com la mateixa  paraula  ho indica,  aquest en particular, és molt ampli i molts dels artistes locals resten en l’anonimat. Per a ells  cada dia tenen el  moment reservat per a dedicar-li l’estona que els hi propicia una satisfacció molt personal. I per trobar en l’art el refugi que els aparta dels sobresalts quotidians. Dissortadament en el transcórrer d’aquests dies, molt forta ha de ser la influència de l’art per poder distreure i pair els efectes de tot el que està succeint.   

                                                                                                                                                                                       J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 27 d'octubre del 2017)