Amb encertat
criteri, el departament de Comerç de l’Ajuntament, va propiciar un reconeixement als botiguers i a tots
aquells que la seva activitat al front d’una empresa han assolit els 50, 75 i
100 anys de trajectòria.
Els avantpassats,
sobretot aquells que van començar entre els 75 i 100 anys enrere, no ho van
tenir fàcil. Ho va complicar l’esclat de la guerra. A la postguerra les coses
tampoc van ser fàcils. Fins que, poc a poc, els negocis van anar superant adversitats.
Els nostres pares van desenvolupar l’activitat entre dos temps: els difícils i
uns anys més bons. Curiosament els de la meva generació, continuadors del
negoci familiar, ens hem mogut entre la bonança i aquest temps actual d’una
incertesa comercial que fa perillar la viabilitat del comerç, degut a que existeixen uns compromisos econòmics a fer
front, que són molt més elevats que els d’aquells temps: impostos, lloguers,
dependència... Tant és així, que només aixecar la persiana ja equival a una despesa. Treballen amb
avantatja els qui no han de pagar
lloguer, o aquells que hi col·labora la família.
El panorama
botiguer de Sitges ha experimentat uns canvis que es fan més evidents en els
nostres dies. Enrere hem deixat botigues i establiments mítics, enumerar-los
tots seria tan complex que ens faltarien pàgines per a poder dedicar-los
l’atenció que es mereixen. N’apunto només uns quants.
No gaire lluny
de la nostra botiga, al començament del carrer, hi havia a Cal Xatet. Es troba
a faltar i sobretot el record del Xato, en Salvador Satorra, home de corbatí
que celebrava el seu Sant d’una manera molt original, repartint orxata a tots
els qui s’hi apropaven, Tanta n’era l’afluència que havia de fer acte de presència un municipal, per tal de posar ordre .
I si observem
l’evolució del comerç, ens adonem que certes activitats comercials han
desaparegut, com les lleteries que n’hi havia un bon nombre repartides pel
poble. Això propiciava que les veïnes
anessin a buscar la llet, amb aquelles lleteres tan característiques. Es pot dir que l’últim lleter en tenir
establiment obert, al carrer Jesús, va ser la família d’en Salvador Jornet Mora,
el pare del qual era mestre d’escola. En
Salvador ha estat un personatge popular del poble i de contratemps futbolístics.
Que no suportava que la mainada, al
passar per davant de la lleteria, cridessin: “Sandrini!”. Ho considerava una gran ofensa, fins el punt d’abandonar
el taulell per empaitar als qui havien
gosat ferir el seu honor, amb una denominació que el treia de polleguera.
Em referiré ara
a l’Emilia Pla, també venedora de llet, per coincidir amb dues activitats que
han desaparegut del poble, la de la llet i el refer els matalassos de llana. El
seu fill, Ramon Gumà, s’havia dedicat a
aquesta activitat, com en Peñas, treballador
seu que desprès es va establir pel seu compte. La seva feina despertava una
gran curiositat; descosien els matalassos i
abocaven la llana al terra dels terrats i allà, amb unes vares llargues,
apallissaven la llana, mentre frisaven les dues vares fent sorgir un soroll
molt persistent. Un cop la llana es refeia, la tornaven a introduir a dintre la
tela rentada, el cosien i repartien unes llaçades que feia que el matalàs
aconseguís un aspecte “capitoné”.Amb
la pèrdua de les vaqueries es va acabar la llet, fresca, venuda a granel i amb
la progressiva implantació dels matalassos de molles, els de llana van anar
desapareixent dels llits amb somiers de
malla metàl·lica i bancades de fusta.
Em sap greu
haver d’interrompre el record a les botigues més emblemàtics del Sitges d’ahir,
ho faig amb aquests últims referents. La presència d’en Joan Carbonell, a l’estiu
vestit amb aquelles “guayaberas” blanques, pantalon blanc i sabates a conjunt a
l’estil d’americano, segons el costum adquirit a Cuba. Propietari de la botiga
de teixits, robes interiors i camises entre altres peces de vestir. A la botiga
d’en Carbonell es respirava un flaire a
teixit.
Més enllà, al
Cap de la Vila, hi havia la tocineria de can Xurei, quan fa poc ens ha deixat
una filla de la casa, la Teresa Carbonell. El seu germà, en Jaunito passejava
una elegància de galant de cinema. La seva presència enamorava a la clientela, sobretot a aquelles noies que
servien a les cases dels estiuejants, que s’afanyaven a freqüentar
l’establiment amb la il·lusió de poder-hi coincidir.
Molts dels
establiments dels d’abans han hagut de tancar a falta de relleu generacional. Altres
degut a les competències de les grans superfícies. I propietaris que tancant i
llogant el local els hi surten millor les comptes que passar les hores darrera
el taulell. Vist el panorama comercial amb aquesta alternança d’establiments,
alguns d’ells força impersonals, ens fa estar recelosos que dintre de 50 anys
més, potser els qui s’adreçaran a recollir el reconeixement d’aquesta
continuïtat siguin gent de països llunyans.
El mateix passa
amb les activitats industrials, a no ser que s’arribi a instal·lar una
industria prou important que ocupi a la
gent de la vila. El futur en aquest aspecte és imprevisible. La falta
d’aprenents i de tallers que desenvolupin
els oficis, s’agreuja amb la dificultat que es troba si un oficial, posem un fuster,
un manyà, es vol establir pel seu compte. Aquest es veu obligat a llogar una
nau en el polígon industrial, comprar les màquines imprescindibles i adequar-se
a les normatives existents. Aconseguir els permisos necessaris i a partir
d’aquí començar a treballar. Quin cost
té tot aquest procés? És assumible per algú
que ha de començar des de zero? Doncs els tallers també aniran desapareixent de
l’entorn comercial del poble. I de què
podran treballar la gent de Sitges ?
Preguntes que condueixen a un futur comercial incert i a una reflexió
que sembla no voler apartar-se del contingut de l’article de la setmana
passada: D’on sortiran les misses ?
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 27 de març de 2015 )