Els costums dels
músics tenen, socialment parlant, la virtut de coincidir en molts aspectes. En
quant a la part musical bàsicament i necessàriament han de quadrar el valor de les notes atenent al compàs que
marca el seu desenvolupament. És un art que a banda de la bellesa de la melodia
no s’interposen paraules, sinó les
habilitats i el bon gust durant la
interpretació. No existeix cap més secret, simplement la bona lectura de la
partitura i sobretot aquesta quadratura a la qual em referia. D’aquí que les
persones de diferent procedència i llengües es poden entendre perfectament mitjançant la
música.
Els del nostre
àmbit també coincideixen en un costum que encara preval, com ho és el de
limitar l’any musical entre una Quaresma i la següent. Vull dir amb això que
els músics aprofiten aquest temps per a fer les renovacions en les formacions
orquestrals. Els components, amb intencions de canviar d’aires anuncien que
després de Carnaval ho deixaran. I aquesta pràctica s’atribueix al fet que
durant la Quaresma estava prohibida qualsevol ballaruga i aquest parèntesis
de set setmanes l’aprofitaven per a fer
les remodelacions i per a descansar.
Quan els músics
es dediquen a altres activitats durant la setmana i a les hores lliures i sobretot els dies de
festa fan de músic, representa un cert sacrifici. Per a comprendre-ho millor
ens hem de situar quan la gent treballava
fins a la tarda del dissabte. Per tant solament disposaven del diumenge
per a descansar. El qui a més era músic quan més festa pitjor, perquè havia
d’atendre el compromís adquirit amb la formació orquestral. Això equivalia a que
pràcticament la festa es limitava al diumenge al matí, perquè a la tarda,
després de la migdiada, s’havia de preparar per acudir a aquells populosos balls
de tarda que tenien lloc en les dues societats. Així durant totes les festes de
l’any i entre els mesos de juny a setembre a diari en aquells singulars balls de
nit als respectius jardins.
L’amic Francesc
Borderia assimila la Quaresma als records cinematogràfics, perquè el cinema
suplantava el temps que es destinava al ball. Això equivalia a unes llargues
sessions, on es podien veure fins a tres vegades la mateixa pel·lícula. Per la
seva part els músics podien sortir a passejar amb les seves famílies i,
acostumats com estaven a la rutina del ball de tarda, fins i tot trobaven a faltar aquell ambient.
Va coincidir
aquesta activitat en uns anys que no existien gaires distraccions, o si més no,
els mitjans per poder desplaçar-se d’un lloc a l’altre eren els que eren i
tampoc s’havia inventat això del cap de setmana. Un diumenge, un dia de festa,
donava per molt poc. Tan sols la missa de dotze, el tortell, sessió de cinema i
ball de tarda. Els petits plaers.
Quan van
deixar d’existir les orquestres locals, els músics que les formaven ja havien
deixat enrere els anys més entranyables de la vida familiar i els seus fills
havien crescut. Tot i amb això encara van tenir l’oportunitat de pujar al tren
de la modernitat, més que aquest als cotxes que començaven a ser assequibles a
les economies familiars. Aquell buit deixat en quant a l’obligació, ben
portada, d’anar amenitzar els balls, el van suplir amb viatges i visites a
llocs que fins llavors no havien pogut realitzar. I va arribar el dia que els
semblava que mai no havien fet de músic, si no hagués estat pels records i les
hores viscudes al compàs de la música.
La
majoria d’ells es van mantenir, per
sempre més, al marge de la música en quant a la faceta d’intèrprets, llevat
excepcions. Com en Josep Vadell que va seguir
interpretant al piano de casa seva escollides partitures de música de jazz.
Desenvolupant sensacionals improvisacions, sense ser component de cap formació
estable, i que oferia esporàdicament en alguna que altra actuació en públic. La
seva afició al jazz l’ha mantingut en contacte directe amb les novetats
d’aquest gènere i poder interpretar sense necessitar a ningú és un altre plaer.
Un altre músic
que ha continuat amb la seva vessant de cantant, però des de la intimitat de
casa seva, és en Francesc Freixas, Qui desprès del seu pas per conjunts tan
diversos com: “Los Chicos de Sitges”, “Suburs
Combo” i “Iberos del Jazz”, aprofita la seva capacitat i bon gust
interpretatiu per a enregistrar cançons i peces de caire més líric, en el seu
improvisat estudi de gravació. Els resultats obtinguts després els deixa
escoltar a les seves amistats. Una afició que ha tingut continuïtat més enllà
dels escenaris i dels anys de joventut.
Un company seu,
en Josep Nebleza, va tocar els últims acords amb l’acordió amb el grup
d’Havaneres de casa nostra: Platja d’Or.
I potser ha continuat desplegant els
seus plecs també en la intimitat de la llar. No obstant amb el que ara ocupa el
temps en Pepe és amb la pintura, aconseguint una acurada tècnica tant en
l’especialitat de l’oli com en l’aquarel·la.
Dues arts, la música i la pintura que es complementen i mostren la
sensibilitat d’un músic que ha passejat pels escenaris el seu domini del
instrument i un tarannà que connecta amb
la gent. Fins que ara sobresurt en la presentació d’una obra
pictòrica que l’apropa a la tècnica dels artistes professionals dels pinzells. Ja
diuen que on n’hi ha hagut sempre en
queda.
Quan els músics
de casa nostra es van retirar de la seva altra activitat musical, van haver
d’aprendre una cosa tan simple com és anar a passejar, perquè no n’estaven
acostumats. El temps que dura la Quaresma era insuficient per habituar-se a la
vida familiar dels dies de festa. Un dia, però, amb el comiat tan
característic, aquell que el vocalista anuncia:
“I amb aquestes melodies...”, van ser els músics que no hi van tornar
més. Els uns han passejat i voltat món,
altres han descobert noves aficions i així poder continuar satisfent els seus
neguits artístics.
Amb aquests
detalls ens adonem que la Quaresma, en
alguns aspectes, ja no és el que era.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 6 de març del 2015)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada