ELS GUARDES DEL CAU

   Santiago Rusiñol  va concebre el Cau Ferrat amb una distribució molt peculiar. Pensat com a vivenda, però sobretot per disposar-hi les seves col·leccions de ferro forjat, ceràmica, vidre, pintura... Per tant no es podia plantejar com una casa convencional. No obstant el que més si assembla  és la planta baixa, amb l’entrada, el menjador amb la cuina incorporada i la llar de foc, la seva habitació, el despatx i la sala del brollador abocada al mar.

    Mestre Rusiñol porta una vida social molt intensa i s’envolta dels artistes de més anomenada del moment i també fa amistats aquí. Entre elles amb el Sr. Genís Muntané i Barnils, a raó d’aquesta amistat esdevé l’home de confiança de l’artista i prova d’això és que li deixa les claus perquè durant les seves llargues absències en Genís tingui cura de la seva propietat. Aquest fet, el de guardar les claus, obeïa a un costum que tenien les famílies que no vivien aquí de forma permanent, es valien de veïns i coneguts per a que els hi guardessin les claus de les seves propietats. I aquesta condició, la de guarda, es considerava un honor per part del qui tenia a salvaguarda no solament unes claus, sinó tota una propietat. És tanta la lleialtat d’en Genís que fins i tot se’l considera el seu secretari.

    L’home va fer honor a la confiança que un dia li va posar el Sr. del Cau. I que aquest n’estava agraït ho palesa la implicació mútua i també l’estar convidat a participar en moltes d’aquelles tertúlies i àpats que tenien lloc a la casa de l’artista i fins i tot l’acompanya en alguns dels seus viatges. Naturalment aquesta amistat abraça a la resta de membres de la família Muntané. La seva neta Rosa, tot sovint ens ha explicat, en aquestes pàgines, les seves estades al Cau, quan era una nena. La seva presència fascinava a l’artista. Mentre, a la Rosa, li feia respecte i fins i tot li havia arrancat algun ploricó.

     Amb la mort de Rusiñol  i consolidat el llegat del seu Cau ferrat al poble de Sitges , la seva casa passaria a ser destinada a museu. I en aquesta nova etapa la família Muntané segueix tenint la consideració dels nous administradors. Però aquesta obertura al públic requereix un reforç dels responsables de vetllar per a la integritat de tot el que hi ha exposat. D’aquí que la presència d’aquests serveix per a mantenir en bon estat de revista tots els objectes i a més per guiar al visitants  per les dependències de la casa, explicant tot el més rellevant.

   S’incorporen a la plantilla gent de casa que aporten coneixement de causa i estima per tot el contingut del llegat. Formen un equip tan entregat, que fa possible que durant tots els dies de l’any i totes les hores del dia el Cau Ferrat no es quedi sense ningú que resti amatent a qualsevol circumstància. De manera que fan torns per anar a dinar i a las nits també mantenen aquesta tònica. Consideren el Cau com la seva segona casa i la mimen amb tota mena d’atencions. Formen aquell primer equip de guardes, els Sr. Paco Ribas, en Félix Hernández i en Josep Vidal Navarro. A partir d’aquí la nova etapa del Cau té uns altres servidors. Als quals la participació de les seves respectives famílies,  guarden unes coincidències comunes a la vida íntima del Cau.

    Les filles d’en Paco Ribas, l’Elisabeth i la Montse, tot sovint hi van de visita amb l’esposa i mare, la Pepa Freixas. Allà si trobaven com en un conte de fades. Tota aquella ben ordenada disposició les fascinava, mentre corren d’un cantó a l’altra però ben conscients que la mirada del pare les retenia de tocar res, ho tenien ben assolit. També hi acudia l’Amàlia, filla del Sr. Vidal amb la neta d’aquest la Lídia Escámez,  també una nena la qual, degut a l’assiduïtat en quan a freqüentar el Cau i a conèixer tots els seus racons, havia arribat a pensar que tot allò era patrimoni de la família. Aquestes petiteses, com aquesta presència familiar, feia del Cau Ferrat un lloc on el visitant s’hi trobava bé, mai millor dit, com a casa.

    Perquè els cuidadors s’ho estimaven d’una manera especial i ho encomanaven. I totes les hores que es passaven allà era com un plaer correspost per tota mena  d’atencions i d’admiració per part dels visitants. Entre tot això,  quan tenien la feina enllestida, en quant a les tasques elementals de conservació, abans d’obrir les portes, s’asseien a l’entorn d’aquesta tauleta i sillonets que encara es conserva, tot i que pinades de nou, en la sala del brollador i allà llegien La Vanguardia de la qual s’anaven passant els fulls i, el que és més curiós, feien el mateix amb les ulleres. La Bet Ribas em comentava que quan s’arribava a l’alçada del brollador l’espai desprenia olor a tinta, de tant refregar el paper del diari  per damunt el sobre de la tauleta, a la qual ja no li quedaven restes de vernís i aquell flaire s’hi havia impregnat per sempre més. 

    A aquesta plantilla s’hi va afegir la del Sr. Josep Vidal Botella que era nebot del propi Sr. Vidal, el qual  va passar a ser el sereno de nit. A partir d’aquí es van anar incorporant nous guardes, tots amb la mateixa dedicació i estima. Els últims coneguts que s’hi han passat també molts anys i hores: En Fermí Martínez, l’Ollé, en Daniel Monzó. En Joan Serra, responsable també de tenir cura de l’ordre a seguir del Ram de tot l’Any, ajudat per en Josep Jara . I durant molts anys guarda de nit, en Sergi Matías. Sent el coordinador i encarregat de tots ells el net del Sr Genís, en Genís Muntané i Estivill. I si el seu avi va ser un gran amic de Rusiñol ell ho ha estat del Dr. Jesús Pérez Rosales.

    Avui nous guardes vigilen, conjuntament, el Cau i el Maricel, Entre uns i altres han donat mostres que, des de sempre, el llegat de Santiago  Rusiñol i del metge ginecòleg  ha estat en bones mans

                                                                                             J. Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 27 de febrer del 2015 )