Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

31 de juliol 2015

LES TRES PORTES DEL VINYET






      
       Desprès de tants anys escrivint en les pàgines de l’Eco i, per consegüent, amb molts articles dedicats al Vinyet, quan s’apropa una nova festa, fa que es vagin esgotant els temes i així, una vegada més, costa retrobar el fil de l’escriptura per intentar escriure sobre el mateix però intentant no repetir. A la primera llambregada a l’encapçalament sobtarà aquesta concreció tan exacta, la de les tres portes, quan en realitat i, com és de suposar, el recinte de Vinyet, compte amb moltes més. Fent menció a aquest detall em ve al pensament que a Barcelona un prestigiós restaurant s’anuncia amb el nombre de portes que disposa, una al costat de l’altra, en el seu perímetre exterior, fins el punt de que les seves 7 portes s’han convertit en una icona  d’identitat reconeguda arreu.
     En el cas que ens ocupa, hem entrat i hem sortit del Vinyet com si fos a casa nostra. Però no sempre ho hem fet per la mateixa porta. Una excepció la qual, en el moment de produir-se el fet, ens ha semblat la cosa més  normal. Els qui hem tingut el goig de casar-nos als peus de la Mare de Déu, hi hem entrat per la porta principal, la que dóna a la placeta. I aquesta imatge, avançant cap a l’altar, agafat dels braç del pare o la mare, segons sigui el protagonista, és recordada per vida. Com també la sortida, ja convertits en marit i muller, junts en el llindar de la gran arcada, és quan la parella és rebuda amb l’alegria compartida de familiars i amics. I on el fotògraf deixa constància gràfica dels recent casats i de les seves respectives famílies. Vist des d’aquesta perspectiva  les portes de l’entrada principal  del Vinyet limiten un abans i un desprès. Quan s’hi entra cadascú per separat i s’hi surt amb un compromís adquirit, desprès del sí que en deixa constància. La panoràmica que s’albira  des de  aquesta entrada és molt limitada, si més no és el punt d’inici d’una nova vida
    Durant la resta de l’any coincidir amb la portalada gran oberta  significa que té lloc una cerimònia religiosa de la mateixa índole o potser  la missa sabatina del primer dissabte de cada mes. Llevat d’aquestes coincidències no és gaire freqüent poder accedir a l’interior per aquesta part frontal. Tenim al nostre abast l’entrada lateral que és d’una bellesa molt a conjunt  amb el seu interior. Amb el medalló de la part superior, on  si pot llegir uns estrofes en un català molt antic. Travessar la vidriera interior ens trasllada al recolliment, on la penombra interior hi posa un toc el testimoni mut de l’escolanet que sembla que ens miri i  si l’obsequiem amb una moneda ens respondrà amb un sonor i peculiar senyal que irromp en aquest silenci tan ben compenetrat amb tot el que l’envolta. I a dalt, en el seu pedestal, la imatge de la Mare de Déu del Vinyet.
    Només sortir a l’exterior una altra porta, aquesta complementa les tres de l’encapçalament, és la que més es desmarca del  contingut religiós tot i que sense deixar del tot la seva influència. És la que s’obra a una interioritat, al mercadeig de l’ermita. On es poden comprar les llànties, estampes, imatges i tota mena de records. I és  també la porta per on s’accedeix a la casa dels ermitans que s’hi ha anat alternant.
       Just al costat d’aquesta portalada s’estén  un llarg banc de pedra. El complement perfecte a aquet espai tancat i cobert amb bigues de fusta pintades de color blau que aguanten la terrassa superior. Que en dies assenyalats, com la festa del Vinyet, serveixen de talaia perfecte per observar la convivència sitgetana mentre es descansa. En ell s’hi ha assegut totes les classes socials de la vila: la gent del poble, arquebisbes, bisbes, Srs. Rectors, capellans i escolans, autoritats locals, administradors,  ermitans, organistes...
      El proper dimecres les tres portes principals del Vinyet restaran tot el dia obertes, de bat a bat, i totes  acolliran l’afluència de la gent del poble que hi entraran i sortiran, en un dia tan especial dintre el calendari de les festes sitgetanes.
   I com el calendari, el pas dels dies,  no s’atura, l’endemà l’església celebra la festivitat de Sant Salvador. I Aquesta coincidència també té un apunt en aquest carrer Sant Francesc, del qual l’altre setmana escrivia sobre les veïnes del tram de baix. Si ara el completem de dalt a baix,  durant uns anys, quatre Salvadors hi han coincidit. El primer, començant pel capdamunt, era en Salvador Satorra, el popular Xatet que regentava el negoci  que portava per nom la característica de la seva peculiaritat nasal i que, com he dit altres vegades, pel seu Sant obsequiava amb orxata.
   Ja en el tram de casa meva hi vivia en Salvador Raventós, espòs de la Juanita Pacios, el qual sense saber el perquè i el com, en l’article de la setmana passada, li vaig canviar el nom pel de Jaume. Una errada que encara no hi trobo explicació. Ja que abans d’apuntar la seva identitat em vaig informar amb el veí, l’Antoni Olivé, el qual té una memòria privilegiada pels noms i cognoms de la gent de Sitges. Amb tot i això se’m cola el Jaume, per a sorpresa meva.
   A casa nostra hi trobem el Salvador Nieto, casat amb la meva germana Montserrat. I on hi havia, fins fa poc, una pastisseria, el propietari de l’edifici es deia Salvador Albareda que era oriünd  de per allà les Gunyoles d’Avinyonet. Un personatge molt peculiar però excel·lent persona.
     Ja en aquell mateix tros del Passeig de Vilafranca, entre ca la Josefa i la casa de la Rosa Ballester, hi vivia i tenia el taller de baster, en Salvador Bové. En un temps encarregat també de cobrar els impostos dels productes que entraven a la vila. Com ho anunciava un cartell que sobresortia de la façana i on es llegia: “Arbitrios”.
   L’errada amb el nom d’en Salvador Raventós, ha brindat que la coincidència amb la festivitat del Sant, hagi estat ni fet expressament per a que la rectificació quedi prou digna. Compartint l’article amb aquestes tres portes que han servit de tema principal. I vet aquí que davant l’alternança en els temes i l’error, es fa palesa la paradoxa  que vaticina  que quan es tanca una porta  se n’obra una altra.
                                                                                     J. Y. M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges el 31 de juliol del 2015 ) 

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez