Els de la meva generació encara tenim la satisfacció de
poder indicar el carrer i la casa on hem nascut, tot i que aquesta hagi estat
remodelada. Jo vaig néixer en el carrer Sant Francesc, concretament en aquest
tram que va des on hi havia la fàbrica de sabates dels Benazet fins al cantó de can Castro,
l’Arnabat, can Dandi i la botiga de la Maria Ràfols, muller d’en Joan Olivé. Un
tros de carrer que fins i tot tenia convent de monges, el de les germanes vetlladores.
Els vailets, els
de la meva edat, havíem heretat,de les nostres respectives famílies, la complicitat
veïnal. Amb la diferència que entre nosaltres predominaven els minyons i a
l’època dels nostres pares potser més les mosses. Allà mateix, a ca l’Eixut, hi
van néixer la Paquita i la Teresa. Més enllà l’Àfrica, l’Eva i la Juanita de can joan d’en Puig. La Plàcida
de can Felipe. I de can Vergés era la Lali que va néixer en la casa on després hi van viure els Fontanals. A la casa del costat de les
propietats de la Juanita i la Teresina de la Sínia Robert en el pis de dalt de
tot, hi van viure les tres filles de can Pacios: la Juanita, la Celia i la Carme. I davant, en el forn de can Bosch,
la Mª. Teresa i la Lali. A la casa de la Sinia Robert, on hi va haver la granja, hi va néixer, durant la guerra, la Conxita Marín, neboda de l'Anglisani. Degut a que s'havien tret els noms de sants dels carrers, el de Sant Frances s'anomenava, carrer de Francesc Guardia.Vist aquest
curiós cens, podem arribar a la conclusió que el gènere femení predominava en
les estadístiques veïnals.
A casa nostra,
com disposaven d’un pati interior, hi havia costum que hi acudissin minyons i
mosses del veïnat i com que l’avi Joan era molt polifacètic, amb uns dots
artístics molt creatius, organitzava
divertides vetllades teatrals, amb telons i cortinatges inclosos. Això per una
banda, i quan els hi venia de gust s’organitzaven ballarugues amb l’al·licient
que els minyons no havien de patir per la falta de balladores. Si més no
igualment tots campaven per les cases veïnes, fins que un parell de crits
desbaratava la calma. Succeïa quan l’àvia Consol sortia al balcó i, amb un crit
ensordidor, cridava: Pepet!, Joan!. La seva veu s’escoltava potser fins al Cap
de la Vila i n’era suficient per a que els dos germans hi acudissin
immediatament.
En el pis de can
Pacios, a mesura que les filles es van casar,
s’hi va quedar la Juanita que vivia amb el seu pare, assidu tertulià d’aquella singular reunió de retiristes que
cada tarda s’ajuntaven darrera el finestral de la Societat. Amb el seu espòs, en Salvador Raventós, oriünd de
Vilanova i un gran aficionat al ciclisme. I amb l’Angelina que era la filla de
tots dos. Una casa que es conserva igual com sempre l’hem coneguda.
Compartien
veïnatge amb els veïns també de sempre: en Faust i la Conxita i la filla que
vivien la major part del temps a Andorra, perquè l’home treballava allà, però
encara va acabar la seva vida laboral aquí, en el taller de ferrer que havia
estat del seu pare, en el Passeig de
Vilafranca, entre la botiga de la Josefa Rufete i la bodega de can Diego, al
final regentada per en Juanillo. Quantes vegades no ens havíem embadocat
contemplant com, a sota la figuera del pati, ferraven els cavalls, amb la
destresa que hi esmerçava el Sr. Trillo que en Faust tenia d’encarregat.
Un altra vivenda l’ocupaven la família Muñoz, amb el fill i la
filla. Com també hi tenien vivenda la
família Valera. Pocs veïns i ben
avinguts, mentre a cada costat del portal d’entrada hi havia dues botigues de
queviures, la dels germans Ferret, coneguts pels Hermanitos
i la botiga de la Presenta. Ara, a l’estiu, el veïnat aprofitaven les últimes
hores de la tarda per a sortir a seure a
la vorera, ajuntant-se amb les veïnes més properes com eren la Teresina de la
Sínia Robert i la Teresina del la fleca de davant.
Just fa uns dies que ens ha deixat, una de
les últimes estadants, de les més antigues, d’aquest tram del carrer Sant
Francesc, la Juanita Pacios. Ella ha mantingut, fins al darrer moment, el
costum de vestir amb una elegància exquisida.
I podem dir que hem perdut una veïna que encara gaudia del plaer de baixar a
asseure’s al portal de casa seva, arrecerada de porta cap endins, però a frec
de la vorera. I, junt amb la seva filla, contemplava la desfilada de gent i més
gent, fins que coincidien amb la presència d’algun/a de Sitges.
La Juanita
Pacios, junt amb la Paquita Mirabent de ca l’Eixut han estat de les més
longeves del carrer, nascudes en ell.
Ella tenia el mèrit afegit que mai s’havia mogut d’aquest tram, no pot dir el mateix
la Paquita. Perquè des de que es va casar amb en Joan Montroig ja no hi
va residir, tot i que sempre que surt al
carrer no torna a casa seva sense abans no haver fet una visita a la casa
pairal . La resta dels veïns de la Juanita, passegem el pedregui que té la ubicació en un
espai tan concret, tot i que alguns tampoc hi vivim. I altres que, malgrat no
haver-hi nascut, hi han passat molts anys de la seva vida. Uns i altres guardem
d’ella un record entranyable. El d’una persona afable, elegant i un testimoni
objectiu de tot el que succeïa en el seu poble. Tanmateix, ells, aquells que
també hi han nascut, em recriminaran que no els hi faig cap menció, però
l’article d’avui és dedicat a la Juanita i a totes les seves veïnes que van venir al món per
aquells anys.
Els carrers,
poc a poc, van perdent els veïns que hi van néixer, cada vegada en van quedant
més pocs i amb ells desapareix un bocí de la petita història local: la popular,
la viscuda per cadascú. Aquesta que no té prou interès com per a ser escrita en
els llibres especialitzats, però que tant ha contribuït a fer de cada raconet
del poble una parcel·la íntima. Com un exemple social de la convivència que
representa la proximitat. Avui els carrers acostumen a ser impersonals. Fa
falta, encara, que tornin a passar molt temps per a que el nou veïnat arreli i faci germinar una convivència tan
integradora. Com la que representava la
Juanita de can Pacios.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 24 de juliol 2015 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada