Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

25 de juliol 2010

BEGUDES DE L'ESTIU




Diuen que la millor beguda per alleugerir la set és l’aigua, no hi ha dubte. No obstant l’ésser humà no es conforma amb la puresa de les coses naturals i en concret, atenent-nos a l’enunciat, els líquids que no contenen cap substància afegida els trobem insípids. Ja no em refereixo sols a l’aigua, un altre exemple podia ser la llet. Pocs la preferim amb el seu estat pur, per poc que la trafiquem li posem sucre i ens la bevem fresqueta, però ja no és el mateix, tot i que hi ha molts que els agrada beure-la sense cap substància afegida, la immensa majoria, però, li afegim cafè o cacau en pols que és el que més hi lliga.
Els de la meva generació varem viure entre el límit de l’aigua i el començament de les begudes refrescants. Si més no encara l’aigua tenia un protagonisme destacat, era quan en moltes cases hi havia pous o cisternes i que quan calia es pouava de les seves interioritats i aquesta sortia fresqueta i bona, o es baixava el cantí. Era la beguda per excel·lència, tot i que el porró de vi podia molt bé presidir la taula a l’hora de les menjades, a fora d’hores la seva consumició era reservada a les persones que tenien per costum fer el gotet de vi, potser abocats per les teories populars que vaticinaven que el vi negre fa sang, és clar que si se’n beu amb desmesura una pujada de sang et pot fer el paquet. Comença també, en aquella època, a proliferar el consum de cervesa, tot i que era tinguda com una beguda que no agradava a tothom. Com passava amb el vermut que els italians van popularitzar i que aquí es bevia com a preàmbul dels grans esdeveniments que requerien un bon dinar i per tant un entreteniment previ.
Com acompanyament del vermut era indicat, ho continua sent, un raig de sifó, un beguda inclosa dintre l’apartat del que anomenen carbòniques. De la mateixa manera que ho eren les populars gasoses. Les més apreciades eren les fabricades al Vendrell. Es sabia de la seva procedència per l’anella de paper que encerclava aquell original tap amb caputxó de porcellana que s’accionava deslliurant el senzill però sofisticat filambrat que tancava hermèticament el broc de l’ampolla de vidre. La fama de les gasoses del Vendrell venia justificada, per l’aigua que empraven que n’és la base principal, potser també hi acabava de fer el pes el xarop dolç i amb un punt d’aroma de llimona que l’edulcorava i li aportava un gustet bo.
A la nostra Vila hi havia establerts un seguit de locals que es dedicaven a la fabricació de sifons i gasoses. El que tenia més a prop n’era la de la família Soler, al home la veu popular el coneixia per en “Tomaset”, en record del seu progenitor. Els de casa disposaven del local costat per costat amb el seu que havíem fet servir de taller i desprès magatzem, just en el començament del carrer Sant Francesc i que abans havia servit de local social del que anomenaven l’orfeó. Des del seu interior s’escoltava el trafegar de l’embotellament i tot sovint un estrèpit diferent i un soroll de vidres trencats desbarataven la monotonia de la feina, això es produïa cada vegada que explotava un sifó per massa càrrega de gas. Les precaucions que es prenien i l’acondicionament per aquest cas, feien que fos més espectacular l’espetec que altres conseqüències.
L’amo guardava el carret i el burret, amb el qual repartien les begudes, en un tancat que donava al passatge de Pau Benazet, a pocs metres d’on ara visc, just a la propietat del costat. Aquest local també donava a la casa del Passeig de Vilafranca, on els baixos els tenia arrendats amb en Salvador Bover i la Trini, que la gent els reconeixia pel baster i en el pis de sobre i vivia el Sr. Soler i la seva muller la Montserrat Arumí.
El curiós del cas que al costat mateix on ells tancaven el burret, allà al Torrent, hi havia un altra fàbrica de sifons i gasoses, aquesta la regentava el Sr. Esteve, a qui la veu popular coneixia com en “Mamita”, el seu fill va regentar un bar a la Platja Sant Sebastià, dels primers que hi va haver, entre a Can Paixó i la caseta on hi vivien “doña Maria” i la senyoreta Rosita.
El Sr. Soler també va fer companyia amb en Muntaner de ca l’Animé , tenien la fàbrica de carbòniques en el tombant del carrer Santiago Rusiñol. Negoci que va acabar a mans d’una sola propietat, la del Sr, Muntaner, el seu fill, en Ventura, va ser un bon amic meu, el qual el destí de la vida li va deparar que morís a la flor de la joventut.
Eren les fàbriques dels sifons i les gasoses, una beguda aquesta última que per no beure simplement aigua, s’escollia en les tardes d’estiu per acompanyar les hores de feina. Quan no existia aquest invent anomenat “xibeca”. I tot just es començava a degustar les begudes de cola. Una de les primeres que va irrompre en el mercat va ser la Pepsi, de la qual en Pepet de can Gori, en tenia la representació aquí i en Josep Almirall l’encarregat de la distribució. l’Almirall vivia al costat de la meva avia Maria i gràcies a la seva generositat disposaven de tots els reclams publicitaris que l’empresa repartia, com aquelles xapes que s’enganxaven a la camisa amb el peculiar i original tancament d’una agulla. Érem canalla i aquella distinció que ens plantificàvem damunt la samarreta, es donava la sensació que teníem un càrrec important. Que bonic era somniar en aquella edat, sense cap maldecap que ens assetges. Arribada la fira de Vilanova ens obsequiava amb uns tiquets que podíem bescanviar a l’estand de la marca. Recordo que en aquells començaments de novembre, quan el fred ja es notava, simplement per la golafreria, ja que de set no n’hi havia, ens afanyàvem per beure una Pepsi fresca, gelada, que es feia interminable, tot per aprofitar la convidada. Era quan els temps estaven com per a no desmerèixer res. La foguerada d’aquesta beguda es va anar afeblint a mesura que una altra marca de beguda de cola es va anar imposant amb força. Però per a la mainada d’aquells anys la Pepsi va ser la nostra beguda predilecta que només la degustàvem quan sortíem els diumenges i, com un extraordinari, ens asseiem a la terrassa del que nostres pares anomenaven “El Brollador“, avui Picnic, per a refrescar-nos, els més grans ho feien amb una orxata i nosaltres amb la susdita beguda de cola, era un altre detall que feia festa, diumenge.
I com l’home només experimenta a aquestes begudes refrescants, li van voler trobar altres al·licients i per a tal motiu hi van afegir unes gotes de ron, de ginebra... i a la combinació resultant li van posar el nom de “Cuba-libre”, el qual poc a poc es va anar augmentant la mesura d’alcohol i la beguda va deixar de ser una exclusivitat de la canalla, de les senyoretes, que sols la consumien com refresc.
Fins i tot el vi s’acostuma a batejar amb un increment de substància alcohòlica, sucre taronja i tot el que els hi plagui. A la combinació s’anomena “sangria”. Fresqueta i agraïda al paladar passa com un dels millors bàlsams, però al mateix temps que s’escola per la gargamella els ulls es van fent petits. Si en té de potestat el vi que es veu negre, s’orina blanc i fa anar de tort.
Són begudes de l’estiu, de l’aigua al “cubata” passant per la gasosa i el sifó. Que tenien la particularitat de no enterbolir res.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 24 de juliol del 2010 )

19 de juliol 2010

UNA LLIÇÓ




Les noves tecnologies permeten, entre altres coses i detalls, guanyar temps. Ho hem comprovat els qui col·laborem en aquest setmanari, al poder apurar més el termini per lliurar l’original a la redacció. I també els lectors s’hauran adonat de l’avançament en el dia de sortir aquest al carrer, malgrat que sempre la data correspon a la del dissabte que és, des del inici, el dia establert per entrar a les nostres llars. Actualment l’Eco el podem tenir el divendres cap allà al migdia, tot depèn de les obligacions dels repartidors que s’ho combinen. I amb comentaris, cròniques d’esdeveniments produïts tot jut el dia anterior. Impensable quan s’emprava altres tècniques de confecció i impressió.
Amb aquest nou plantejament d’influència moderna el diari, doncs, el rebérem avui, que justament és la festivitat de la Mare de Déu del Carme, patrona dels pescadors i de totes aquelles persones que tenen quelcom a veure amb l’immensitat del mar i ja no diguem de totes les sitgetanes que porten el seu nom. No obstant A casa nostra queden pocs pescadors, si més no es mantenen intactes les reminiscències pobletanes amb les quals han contribuït a tenir present a tots els pescadors que caben dintre del record. La seva procedència, la seva implicació amb les festes i tradicions, les seves vides senzilles i abocades al dur feinejar, quan s’ha de pactar amb la meteorologia i, al final, aquesta no correspon i els fa la guitza sense deixar-los sortir a pescar. I si el mal temps durava massa, les seves economies se’n ressentien i les passaven magres.
Des de fa anys, per aquestes vigílies de la festivitat, pescadors i familiars, fins i tot d’aquells que ja no són entre nosaltres, acostumen a reunir-se per celebrar-ho. Una manera de mantenir viu el record i l’homenatge permanent. N’és, però, la processó de les barques, que al llarg del nostre litoral acompanyen l’imatge de la Mare de Déu del Carme, la que més simbolitza aquesta celebració. Seguida, des de terra, per gran nombre de curiosos que no es volen perdre la visualització de tan singular comitiva la qual, en aquesta diada, es fan a la mar sense el propòsit de pescar, sinó la de navegar damunt la bromera blanca que es forma a mesura que la barca avança i que ve a ser com el vel que la corona.
La gent del mar, acostumaven a no ser gent de pilota, de ben segur perquès la dificultat de la seva feina, no els permetia disposar de masses hores per entretenir-se en aquesta afició. Més aviats els equips locals es van nodrir de jugadors procedents del ram del calçat. Tinc entès que com alguns fabricants va formar part de les diferents juntes directives, quan els arribava a les orelles que en tal o qual lloc hi havia un jugador que despuntava, buscaven la manera de integrar-lo a la plantilla. Un al·licient afegit consistia en proposar-li, també, formar part de la plantilla de la fàbrica. D’aquesta manera sorgiren equips d’un cert nivell dintre la categoria que jugaven. Els més dotats de bona memòria, per no dir els sitgetans més veterans, tot sovint parlen d’alineacions mítiques i de noms propis prou coneguts tot i no haver nascut al nostre poble. Ara se m’acut en Banqué, sabater d’ofici, que va venir de fora, va ser un bon jugador de futbol i, segons ell, el taloneig perceptible amb aquell “queteclic cataclac” de les seves sabates negres de xarol i ben llustrades, amb aquella xapeta de ferro que es posava en els talons i la puntera, per tal de no desgastar aquestes extremitats, però vull dir que aquest taconeig va captivar l’atenció d’una noia, quan anar calçat amb sabates era un privilegi, total que s’hi va enamorar i es van casar , combinant la família, el treball i la pilota. Com tants altres futbolistes de la Vila.
Entre aquestes ja existia una afició pels equips anomenats de primera divisió. Una ceba amb la qual tant s’implicaven, menestrals, burgesos i gent de la clerecia , com mossèn Pasqual Prats Boira, rector que va ser de la nostra parròquia i com no fa gaire ja vaig escriure, el sacerdot interposava la devoció, el seu equip preferit a les obligacions i amb complicitat o sense de tots els estols celestials passava de rosaris i novenes i amb gran cigar a la boca seia en el seu seient del camp de les Cols.
Entre aquestes la selecció de futbol d’aquells anys, s’enorgullia de poder guanyar a la de la Rússia comunista, com el millor exemple de que una nació petita declarada, per les autoritats d’aquell moment, de dretes, podia desbancar tota una potència i, sobretot el triomf de la dreta sobre l’esquerra . Ha calgut arribar a aquestes altures per a que la selecció d’Espanya, deslliurada d’aquesta mena de polítiques, aconseguís guanyar el campionat del món. Amb un joc bonic, de l’escola de casa, i amb la participació de jugadors prou coneguts i admirats pels qui sentim certes simpaties pels colors que defensen. Altres polítiques d’actualitat han volgut establir una altra mena de divisió, fins el punt que els qui són més de la ceba, volien celebrar, a primeres, la derrota d’aquest combinat d’esportistes. No ha estat així, per sobre de tot, ha guanyat l’esport, tal com ha d’ésser. L’estil d’uns jugadors, tot el conjunt, que amb el seu joc, net, espectacular, aconsegueixen admirar a tothom. Per tant un triomf merescut.
En definitiva ha estat una lliçó, al constatar que el treball d’equip, sigui quina sigui la procedència dels integrants, pot arribar assolir fites impensables d’aconseguir. On a més de l’ambient futbolístic, s’ha insistit en la magnífica convivència demostrada entre jugadors els quals, durant el transcurs de la lliga, són eterns rivals. Aquests aspectes ens alliçonen i donen peu a pensar que a voltes són els dirigents dels clubs, els periodistes, que posen llenya al foc i empastifen un esport de masses, però que ben jugat ofereix espectacle. I on també, tot sigui dit, quasi sempre preval el gran i voluminós interès econòmic que també l’han inflat la gent de l’entorn dels jugadors.
Una altra lliçó, aquesta d’humilitat, la impartit el seleccionador. Sempre m’ha agradat el seu tarannà, l’estil, les seves maneres, però aquesta vegada, el mestre s’ha convertit en catedràtic i ell, davant l’eufòria desfermada continua com abans, sent el mateix. Que és bonic això. Que els fums que s’enlairaven tan gloriosos i espessos, no li han pujat al cap. Tot el contrari, ha declinat qualsevol mèrit seu en la trajectòria que els ha portat a aixecar la Copa de Mon de futbol. Em recorda a altres entrenadors més propers. Són d’una nova escola, la millor.
Ha guanyat una selecció, un equip de joves jugadors, que per sobre de qualsevol ideal, han saltat al terreny de joc per demostrar la seva vàlua futbolística. Ho han aconseguit i la seva victòria ha servit per a que l’esport mantingui les seves essències . No en vulguem treure altres rocambolesques conclusions . Em quedo amb la lliçó apresa des de la victòria, quan tampoc és fàcil saber guanyar.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 de juliol 2010 )

LA VIDA ENTRE LLITS




L’Artur Sentís , de cal Valent, junt amb la seva muller la Dolores, com l’anomenava ell i “la Camiona”, denominació emprada per la veu popular, van convertir la seva vivenda del carrer Sant Crispí en una residència, si així es pot catalogar la utilització que en feien durant els mesos d’estiu que era quan llogaven habitacions. Els dos, però sobretot ella, tenia un gran predisposició pels negocis. De tarannà decidit i emprenedor va convertir la seva llar en un espai residencial, on hi arribaven turistes de diferent procedència i al principi sols oferien el servei de pernoctació i prou. Degut a la seva limitada infraestructura, gairebé no podien alternar amb cap més altre servei. Però els clients van establir confiança, desprès d’acudir-hi un any darrere l’altre i tal assiduïtat va influir en la direcció de la casa a la qual els hi demanaven una ampliació en el contingut del servei i aquest simplement consistia a si la Dolors els hi podia preparar quelcom per a sopar i també per esmorzar. Com que la capacitat de l’habitatge no permetia un gran nombre de turistes, passavolants, que hi arribaven amb reserva prèvia, el matrimoni va optar per si s’avenien en menjar el que ells sopaven i esmorzaven, sols era qüestió de coure més mongetes tendres i fer unes quantes truites més. Tothom hi va estar d’acord i aquells àpats a la vesprada i a primers hores del matí, tenien lloc en la terrassa que s’abocava als pins del torrent ara urbanitzat. I mai millor exemplaritzat, davant aquesta circumstància, bé haguessin pogut penjar aquell cartell que abans es podia llegir en molts establiments de restauració: “el patró menja aquí” escrit però en idioma internacional. Va ser així com l’Artur i la Dolores van compartir sopar i esmorzars amb la clientela que ho preferia abans d’haver de traslladar-se a altres establiments.
Aquells veïns del barri de Sant Crispí, treballadors del ram del calçat, canviaren la forta olor del semen pels menys tòxics flaires de les cremes bronzejadores. I de donar de dormir van ampliar l’oferta amb la inclusió del menjar i el compartir taula amb els seus ocasionals acompanyants, van assolir una internacionalitat tal que van permetre al Valent i a la Camiona, “codejar-se” amb representants del món i alhora convertir-se en ambaixadors del seu propi poble, quan encara no existia el consell de nacions d’Europa i la pela era més barata davant les altres monedes, una raó per la qual tots els hotels, apartaments i cases particulars, durant els mesos d’estiu, estaven plens de gom a gom. Hi havia alegria.
Fins aquest auge turístic, la gent acostumàvem a viure en la casa on es naixia i els avis fins i tot hi morien. Per norma bastant generalitzada els nostres avantpassats no havien pernoctat, llevat puntuals excepcions, en altres llits que no fossin els seus, com a molt en els dels familiars més propers quan els anaven a visitar. A no ser també que l’home de la casa fos representant, encara en diguem viatjant, de quelcom i per tant la seva feina l’obligava a desplaçar-se, ho anomenaven fer la ruta, per indrets apartats de la nostra geografia i, és clar, s’havien de quedar a dormir fora de casa.
Però van ser precisament els avis els qui primer van començar a viatjar a una edat avançada, un desplaçament que equivalia a haver de dormir fora de casa. Era quan s’estilava anar a prendre les aigües en reconeguts balnearis. Sempre motivats no per poder gaudir d’uns dies de lleure, sinó tot el contrari, un viatge amb la finalitat d’intentar alleugerir els maleïts dolors reumàtics i d’altra naturalesa que apareixen a l’edat del si no fos. I és que quan l’home, la dona, eren joves, com que acostumava a no fer mal res, la gent s’entregava a la feina i com tampoc existia el gran invent de les vacances, el més generalitzat i normal era treballar, menjar i dormir i altres entreteniments de caire més privat per tal de que el món no s’acabés, amb el llit com a protagonista. I poca cosa més.
Sortosament les generacions que els han precedit ja van jeure en altres llits que alternaven amb el de casa. I no ho interpretin malament, em vull referir a que la gent començava a desplaçar-se amb més assiduïtat, i aquesta dèria per viatjar es va fer encomanadissa. Tot i que per a molts el viatge més primerenc i, per cert, el més bonic, va ser aquell que es planificava per a després del casament, al qual els romàtics li van atorgar la denominació de: “lluna de mel”. I com que l’amor no està subjecte a cap llit concret, per aquesta ocasió tots resulten bons. Van ser els primeres desplaçaments amb vaixell i avió, per a apropar-se fins a Mallorca i a les altres illes del contorn. Fins i tot a destins on hi visqués algun familiar amb la finalitat de que el viatge en qüestió no ocasionés gaire despesa a les butxaques sempre esmorteïdes de la parella. Com a deferència aquests familiars oferien el llit, anomenat de matrimoni, als nuvis. Ara que em parlo, però, hi ha molta gent que és reticent de sortir del seu llit i busquen altres alternatives abans que marxar, és quan el llit de matrimoni es converteix en una peça de propietat intransferible, on no cal menester cap document notarial que ho certifiqui, és suficient la voluntat dels qui hi jeuen.
Si més no les incursions a llits de fora de casa, sols reservats per a homes, i no tornin a malpensar, van començar a proliferar al mateix temps que tenien lloc les primeres excursions, molt més enllà dels nostres límits, que organitzaven els de les Colles de Caramelles. Tot i que els més joves a prou feina tenien temps per escalfar-lo, perquè es passaven quasi tota la nit en vetlla, corrent-la amunt i avall de la ciutat escollida.
El desvetllament d’alguns també va influir en l’espiritualitat d’aquelles romeries a Montserrat. Els més bromistes, arribada la nit, gosaven desbaratar el silenci d’aquelles cel·les es suposaven que quasi celestials on, per cert, la comoditat dels llits no era la millor per conciliar el son de manera ràpida. I si això hi afegim una desmesurada gresca per part del insurgents es podia convertir en la nit del lloro. Que es va quedar: “ sin plumas y cacareando”, com diuen els castellans, quan la romeria de Sitges va ser declarada non grata.
Però vet aquí que passen els anys i els llits de la casa pairal queden buits, tan sols s’hi agiten les persones de més edat, el matrimoni ja gran. I un al costat de l’altre van trampejant el temporal. Però arriba el dia en què la fragilitat de la salut aconsella una determinació. Es necessiten unes atencions, la companyia de persones especialitzades, cal anar a jeure en els llits de les residències, hospitals. El nostre té l’avantatja entre altres, que forma part indissoluble del nostre Sitges, per tant de la nostra vida. Quin goig serpentejar el camí, sabedors que tenim el llit fet, que l’escalforeta, com la del bressol, s’arrauleix entre els llençols.
Hem passat moltes hores de la nostra vida agitats al llit, els uns ens són familiars, els altres buscats i trobats al llarg i ample d’aquests mons de Déu. Al cap dels anys ens esperen altres llits. Llàstima que el son ja no és tan profund i que a voltes venç el insomni. Amb tot, però, sempre hi ha el temor de morir vestit. És a dir, fora del llit.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 10 de juliol 2010 )

04 de juliol 2010

CAP DE SE SETMANA POÈTIC I FESTIU


Se’ns presenten tres dies molt atapeïts d’esdeveniments, tot i que hi estem avesats. A la nostra Vila estrany és el cap de setmana que no hi hagin programats un nombre indeterminat d’actes a quin més interessant. Però és poc freqüent veure passejar pels carrers a un nombre rellevant de poetes coneguts que vénen de visita. Que arriben a l’estació i són rebuts amb tots els honors, amb banda de música inclosa i que durant la seva passejada pels nostres carrers, siguin saludats, des dels balcons, per sitgetanes i sitgetans que alhora els donen la benvinguda recitant poesia sorgida de l’inspiració dels nostres poetes/esses, per tant no és un fet massa habitual, que diguem. Tots sabem, i ho escric sense apassionament, que el nostre poble es distingeix per la seva hospitalitat i d’aquesta en deriva tot un seguit de projectes que ajuden a enaltir el nom de casa. Des de ja fa uns quants anys degut a la iniciativa d’en Joan i la Cèlia, arropats pels nostres estaments oficials, també per les Societats i la gent de casa en general, quan just s’acaba d’estrenar l’estiu, tenen a bé a organitzar, amb les dificultats que comporta tenir-ho tot lligat, la Festa de la Poesia. Un projecte original i lúdic que permet apropar fins al poble a poetes i poetesses que passegen, amb tota naturalitat, aquesta sensibilitat tan exclusiva que els hi permet escriure delicades estrofes i de les quals, tots plegats, en som admiradors.
Curiosament, amb molta simpatia i admiració, per part meva, he volgut establir un emotiu enllaç entre la Festa de la Poesia i la que es celebrarà també aquest diumenge al llogaret de Campdàsens. Aquest nexe que estableixo com a fita que limita els termes plausibles de la rima i l’esclat festiu d’una festa sitgetana que transcorre per entre les vinyes i terres de conreu, té per protagonisme testimonial, amb el reconeixement que jo mateix li atorgo, a una sitgetana i, per a més honor, poetessa. Entusiasta de les tradicions i amiga de la gent de Sitges. El record de la Toni Pañella crec que és el més adient per delimitar el camp, la parió que ens separa de la festa de la poesia i de la festa camperola que tindrà lloc en la planúria de la muntanya. I és que la Toni ha estimat la poesia, hi ha posat tot el seu sentiment, fins aconseguir, amb ella, establir una complicitat, també, entre les seves amistats, ja que quan l’ocasió ho requeria els hi dedicava unes sentides estrofes que tots, en el moment adequat, li hem agraït.
Per la seva banda sentia un gran apassionament i volgut goig per la festa de Campdàsens, a la qual havia dedicat molts poemes, com el que llegirà la seva filla Vinyet en el recer de can Lluçà. Si més no quan calia erigir-se amb les funcions de mestressa de casa, deixava les seves quartilles i es disposava remenar la massa de fusta del morter, per ajudar el seu marit en Joan de can Terradeus, que entre escarafalls d’entusiasme i grans nocions culinàries, preparava l’all i oli per l’esmorzar que forma part important d’aquesta diada. Ell que n’és un especialista i ella una abnegada col·laboradora de la causa, formaven un tàndem sensitiu i culinari de primer ordre. I al misticisme de la poesia de la Toni en Joan, de tant en tant, gosava trencar la rima, simplement amb un dels seus renecs gingolats, però a l’hora de la veritat descafeïnats, tot i que pronunciats amb una veu potent que es feia més portentosa quan se li tallava la salsa, però l’esposa que estava avesada en cultivar la delicadesa, sabia el secret per tornar a lligar el que s’havia aigualit. I al cap de poques hores el matrimoni apareixia en aquest raconet del Massís, ell amb l’all i oli que es podia tallar amb un ganivet i ella amb les quartilles a la mà i en un moment de la festa els dos es miraven darrera una llambregada de complicitat. L’un satisfet per la picantor de la salsa, per la vermellor que provocava en les galtes dels més sensibles a la reacció desprès d’un bon àpat, o simplement d’un esmorzar on l’all i el vinet s’avenen a la perfecció. I ella entusiasmada de veure a l’espòs satisfet pel èxit de la tramoia culinària i perquè la seva poesia s’havia enriquit amb els aires nets i purs d’un primer diumenge de juliol, quan és festa a Campdàsens i es va a esmorzar a can Lluçà. A voltes la satisfacció és fàcil d’aconseguir i sobretot quan aquest es sustenta amb detalls d’una simplicitat exultant. La felicitat l’elabora i la vitamina un mateix, gaudint de l’entusiasme que es dedica a la vida familiar i amb ella a les petiteses que l’envolten.
En Joan i la Toni han tingut el privilegi de viure davant l’ermita de Sant Sebastià, que es troba situada entre els límits de les Cases Noves, per la banda del barri que més guaita i s’aboca al mar, a frec de la gran bombolla d’aigua dolça que emana de les interioritats de la Falconera i va a desembocar en el mar. L’Aiguadolç és el nom de la toponímia amb el qual es coneix el llogaret.
A les jornades poètiques, a la festa camperola d’aquest indret enlairat del Massís, s’hi suma una altra festa, aquesta implica a la gent de les Cases Noves que també aprofita aquest primer festiu del mes de juliol per sortir al carrer i donar la benvinguda a una nova festa. La Toni havia dedicat sentides estrofes a un barri que ha mantingut l’esperit d’una sempre confabulada i ben atorgada novetat. Durant tres dies es pot dir que a la Vila la festa es fa itinerant però no es separa de l’eix que vertebra tot el contingut i al qual el nostre escalf lubrica la base. I si la poesia embolcalla bona part d’aquest ambient festiu, a les Cases Noves coincidim amb la sensibilitat de la seva gent que cuida cada racó dels seus carrers i places, per tal de que una florida flairosa i elegant, esquitxi de color cada raconet o determinats balcons que mostren una espectacular mostra del que són capaços d’oferir a força de tenacitat i estímul de tots els qui s’impliquen per a que les flors esdevinguin les protagonistes dels seu paisatge particular.
Com l’Encarna Rubí que guarda el secret d’un privilegi innat que li permet oferir, cada any, una florida sensacional que esdevé l’admiració de tothom. D’ella es pot dir que ha viscut en els punts més estratègics de les Cases Noves, fins que decideix establir-se en el centre del poble. En aquell balcó del carrer Jesús les flors s’aboquen per damunt la barana, l’Encarna torna a triomfar amb la complicitat de l’Encarnita que ho contempla exultant d’admiració. S’hi troba bé però les Cases Noves segueixen en el seu pensament, fins que hi torna a fer cap, aquesta vegada per instal·lar-se en les immediacions d’allà on havia estat l’era dels Molins, de grat record per a molta gent de Sitges. I com no podia ser d’altra manera, els geranis estableixen una correlació que avarca tot l’espai de la terrassa que li correspon, fins que de la seva florida se’n parla i es fa mirar. Per tants honors, permetin que li atorgui, en aquestes dates tan poètiques, el títol de poetessa de les flors.
Envoltats de poesia, de festa a Campdàsens i a les Cases Noves, no em cap altra definició, per aglutinar-ho tot, que la de: “Això és Sitges”.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 3 de juliol del 2010 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez