Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

19 de juliol 2010

UNA LLIÇÓ




Les noves tecnologies permeten, entre altres coses i detalls, guanyar temps. Ho hem comprovat els qui col·laborem en aquest setmanari, al poder apurar més el termini per lliurar l’original a la redacció. I també els lectors s’hauran adonat de l’avançament en el dia de sortir aquest al carrer, malgrat que sempre la data correspon a la del dissabte que és, des del inici, el dia establert per entrar a les nostres llars. Actualment l’Eco el podem tenir el divendres cap allà al migdia, tot depèn de les obligacions dels repartidors que s’ho combinen. I amb comentaris, cròniques d’esdeveniments produïts tot jut el dia anterior. Impensable quan s’emprava altres tècniques de confecció i impressió.
Amb aquest nou plantejament d’influència moderna el diari, doncs, el rebérem avui, que justament és la festivitat de la Mare de Déu del Carme, patrona dels pescadors i de totes aquelles persones que tenen quelcom a veure amb l’immensitat del mar i ja no diguem de totes les sitgetanes que porten el seu nom. No obstant A casa nostra queden pocs pescadors, si més no es mantenen intactes les reminiscències pobletanes amb les quals han contribuït a tenir present a tots els pescadors que caben dintre del record. La seva procedència, la seva implicació amb les festes i tradicions, les seves vides senzilles i abocades al dur feinejar, quan s’ha de pactar amb la meteorologia i, al final, aquesta no correspon i els fa la guitza sense deixar-los sortir a pescar. I si el mal temps durava massa, les seves economies se’n ressentien i les passaven magres.
Des de fa anys, per aquestes vigílies de la festivitat, pescadors i familiars, fins i tot d’aquells que ja no són entre nosaltres, acostumen a reunir-se per celebrar-ho. Una manera de mantenir viu el record i l’homenatge permanent. N’és, però, la processó de les barques, que al llarg del nostre litoral acompanyen l’imatge de la Mare de Déu del Carme, la que més simbolitza aquesta celebració. Seguida, des de terra, per gran nombre de curiosos que no es volen perdre la visualització de tan singular comitiva la qual, en aquesta diada, es fan a la mar sense el propòsit de pescar, sinó la de navegar damunt la bromera blanca que es forma a mesura que la barca avança i que ve a ser com el vel que la corona.
La gent del mar, acostumaven a no ser gent de pilota, de ben segur perquès la dificultat de la seva feina, no els permetia disposar de masses hores per entretenir-se en aquesta afició. Més aviats els equips locals es van nodrir de jugadors procedents del ram del calçat. Tinc entès que com alguns fabricants va formar part de les diferents juntes directives, quan els arribava a les orelles que en tal o qual lloc hi havia un jugador que despuntava, buscaven la manera de integrar-lo a la plantilla. Un al·licient afegit consistia en proposar-li, també, formar part de la plantilla de la fàbrica. D’aquesta manera sorgiren equips d’un cert nivell dintre la categoria que jugaven. Els més dotats de bona memòria, per no dir els sitgetans més veterans, tot sovint parlen d’alineacions mítiques i de noms propis prou coneguts tot i no haver nascut al nostre poble. Ara se m’acut en Banqué, sabater d’ofici, que va venir de fora, va ser un bon jugador de futbol i, segons ell, el taloneig perceptible amb aquell “queteclic cataclac” de les seves sabates negres de xarol i ben llustrades, amb aquella xapeta de ferro que es posava en els talons i la puntera, per tal de no desgastar aquestes extremitats, però vull dir que aquest taconeig va captivar l’atenció d’una noia, quan anar calçat amb sabates era un privilegi, total que s’hi va enamorar i es van casar , combinant la família, el treball i la pilota. Com tants altres futbolistes de la Vila.
Entre aquestes ja existia una afició pels equips anomenats de primera divisió. Una ceba amb la qual tant s’implicaven, menestrals, burgesos i gent de la clerecia , com mossèn Pasqual Prats Boira, rector que va ser de la nostra parròquia i com no fa gaire ja vaig escriure, el sacerdot interposava la devoció, el seu equip preferit a les obligacions i amb complicitat o sense de tots els estols celestials passava de rosaris i novenes i amb gran cigar a la boca seia en el seu seient del camp de les Cols.
Entre aquestes la selecció de futbol d’aquells anys, s’enorgullia de poder guanyar a la de la Rússia comunista, com el millor exemple de que una nació petita declarada, per les autoritats d’aquell moment, de dretes, podia desbancar tota una potència i, sobretot el triomf de la dreta sobre l’esquerra . Ha calgut arribar a aquestes altures per a que la selecció d’Espanya, deslliurada d’aquesta mena de polítiques, aconseguís guanyar el campionat del món. Amb un joc bonic, de l’escola de casa, i amb la participació de jugadors prou coneguts i admirats pels qui sentim certes simpaties pels colors que defensen. Altres polítiques d’actualitat han volgut establir una altra mena de divisió, fins el punt que els qui són més de la ceba, volien celebrar, a primeres, la derrota d’aquest combinat d’esportistes. No ha estat així, per sobre de tot, ha guanyat l’esport, tal com ha d’ésser. L’estil d’uns jugadors, tot el conjunt, que amb el seu joc, net, espectacular, aconsegueixen admirar a tothom. Per tant un triomf merescut.
En definitiva ha estat una lliçó, al constatar que el treball d’equip, sigui quina sigui la procedència dels integrants, pot arribar assolir fites impensables d’aconseguir. On a més de l’ambient futbolístic, s’ha insistit en la magnífica convivència demostrada entre jugadors els quals, durant el transcurs de la lliga, són eterns rivals. Aquests aspectes ens alliçonen i donen peu a pensar que a voltes són els dirigents dels clubs, els periodistes, que posen llenya al foc i empastifen un esport de masses, però que ben jugat ofereix espectacle. I on també, tot sigui dit, quasi sempre preval el gran i voluminós interès econòmic que també l’han inflat la gent de l’entorn dels jugadors.
Una altra lliçó, aquesta d’humilitat, la impartit el seleccionador. Sempre m’ha agradat el seu tarannà, l’estil, les seves maneres, però aquesta vegada, el mestre s’ha convertit en catedràtic i ell, davant l’eufòria desfermada continua com abans, sent el mateix. Que és bonic això. Que els fums que s’enlairaven tan gloriosos i espessos, no li han pujat al cap. Tot el contrari, ha declinat qualsevol mèrit seu en la trajectòria que els ha portat a aixecar la Copa de Mon de futbol. Em recorda a altres entrenadors més propers. Són d’una nova escola, la millor.
Ha guanyat una selecció, un equip de joves jugadors, que per sobre de qualsevol ideal, han saltat al terreny de joc per demostrar la seva vàlua futbolística. Ho han aconseguit i la seva victòria ha servit per a que l’esport mantingui les seves essències . No en vulguem treure altres rocambolesques conclusions . Em quedo amb la lliçó apresa des de la victòria, quan tampoc és fàcil saber guanyar.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 de juliol 2010 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez