CAP DE SE SETMANA POÈTIC I FESTIU

Se’ns presenten tres dies molt atapeïts d’esdeveniments, tot i que hi estem avesats. A la nostra Vila estrany és el cap de setmana que no hi hagin programats un nombre indeterminat d’actes a quin més interessant. Però és poc freqüent veure passejar pels carrers a un nombre rellevant de poetes coneguts que vénen de visita. Que arriben a l’estació i són rebuts amb tots els honors, amb banda de música inclosa i que durant la seva passejada pels nostres carrers, siguin saludats, des dels balcons, per sitgetanes i sitgetans que alhora els donen la benvinguda recitant poesia sorgida de l’inspiració dels nostres poetes/esses, per tant no és un fet massa habitual, que diguem. Tots sabem, i ho escric sense apassionament, que el nostre poble es distingeix per la seva hospitalitat i d’aquesta en deriva tot un seguit de projectes que ajuden a enaltir el nom de casa. Des de ja fa uns quants anys degut a la iniciativa d’en Joan i la Cèlia, arropats pels nostres estaments oficials, també per les Societats i la gent de casa en general, quan just s’acaba d’estrenar l’estiu, tenen a bé a organitzar, amb les dificultats que comporta tenir-ho tot lligat, la Festa de la Poesia. Un projecte original i lúdic que permet apropar fins al poble a poetes i poetesses que passegen, amb tota naturalitat, aquesta sensibilitat tan exclusiva que els hi permet escriure delicades estrofes i de les quals, tots plegats, en som admiradors.
Curiosament, amb molta simpatia i admiració, per part meva, he volgut establir un emotiu enllaç entre la Festa de la Poesia i la que es celebrarà també aquest diumenge al llogaret de Campdàsens. Aquest nexe que estableixo com a fita que limita els termes plausibles de la rima i l’esclat festiu d’una festa sitgetana que transcorre per entre les vinyes i terres de conreu, té per protagonisme testimonial, amb el reconeixement que jo mateix li atorgo, a una sitgetana i, per a més honor, poetessa. Entusiasta de les tradicions i amiga de la gent de Sitges. El record de la Toni Pañella crec que és el més adient per delimitar el camp, la parió que ens separa de la festa de la poesia i de la festa camperola que tindrà lloc en la planúria de la muntanya. I és que la Toni ha estimat la poesia, hi ha posat tot el seu sentiment, fins aconseguir, amb ella, establir una complicitat, també, entre les seves amistats, ja que quan l’ocasió ho requeria els hi dedicava unes sentides estrofes que tots, en el moment adequat, li hem agraït.
Per la seva banda sentia un gran apassionament i volgut goig per la festa de Campdàsens, a la qual havia dedicat molts poemes, com el que llegirà la seva filla Vinyet en el recer de can Lluçà. Si més no quan calia erigir-se amb les funcions de mestressa de casa, deixava les seves quartilles i es disposava remenar la massa de fusta del morter, per ajudar el seu marit en Joan de can Terradeus, que entre escarafalls d’entusiasme i grans nocions culinàries, preparava l’all i oli per l’esmorzar que forma part important d’aquesta diada. Ell que n’és un especialista i ella una abnegada col·laboradora de la causa, formaven un tàndem sensitiu i culinari de primer ordre. I al misticisme de la poesia de la Toni en Joan, de tant en tant, gosava trencar la rima, simplement amb un dels seus renecs gingolats, però a l’hora de la veritat descafeïnats, tot i que pronunciats amb una veu potent que es feia més portentosa quan se li tallava la salsa, però l’esposa que estava avesada en cultivar la delicadesa, sabia el secret per tornar a lligar el que s’havia aigualit. I al cap de poques hores el matrimoni apareixia en aquest raconet del Massís, ell amb l’all i oli que es podia tallar amb un ganivet i ella amb les quartilles a la mà i en un moment de la festa els dos es miraven darrera una llambregada de complicitat. L’un satisfet per la picantor de la salsa, per la vermellor que provocava en les galtes dels més sensibles a la reacció desprès d’un bon àpat, o simplement d’un esmorzar on l’all i el vinet s’avenen a la perfecció. I ella entusiasmada de veure a l’espòs satisfet pel èxit de la tramoia culinària i perquè la seva poesia s’havia enriquit amb els aires nets i purs d’un primer diumenge de juliol, quan és festa a Campdàsens i es va a esmorzar a can Lluçà. A voltes la satisfacció és fàcil d’aconseguir i sobretot quan aquest es sustenta amb detalls d’una simplicitat exultant. La felicitat l’elabora i la vitamina un mateix, gaudint de l’entusiasme que es dedica a la vida familiar i amb ella a les petiteses que l’envolten.
En Joan i la Toni han tingut el privilegi de viure davant l’ermita de Sant Sebastià, que es troba situada entre els límits de les Cases Noves, per la banda del barri que més guaita i s’aboca al mar, a frec de la gran bombolla d’aigua dolça que emana de les interioritats de la Falconera i va a desembocar en el mar. L’Aiguadolç és el nom de la toponímia amb el qual es coneix el llogaret.
A les jornades poètiques, a la festa camperola d’aquest indret enlairat del Massís, s’hi suma una altra festa, aquesta implica a la gent de les Cases Noves que també aprofita aquest primer festiu del mes de juliol per sortir al carrer i donar la benvinguda a una nova festa. La Toni havia dedicat sentides estrofes a un barri que ha mantingut l’esperit d’una sempre confabulada i ben atorgada novetat. Durant tres dies es pot dir que a la Vila la festa es fa itinerant però no es separa de l’eix que vertebra tot el contingut i al qual el nostre escalf lubrica la base. I si la poesia embolcalla bona part d’aquest ambient festiu, a les Cases Noves coincidim amb la sensibilitat de la seva gent que cuida cada racó dels seus carrers i places, per tal de que una florida flairosa i elegant, esquitxi de color cada raconet o determinats balcons que mostren una espectacular mostra del que són capaços d’oferir a força de tenacitat i estímul de tots els qui s’impliquen per a que les flors esdevinguin les protagonistes dels seu paisatge particular.
Com l’Encarna Rubí que guarda el secret d’un privilegi innat que li permet oferir, cada any, una florida sensacional que esdevé l’admiració de tothom. D’ella es pot dir que ha viscut en els punts més estratègics de les Cases Noves, fins que decideix establir-se en el centre del poble. En aquell balcó del carrer Jesús les flors s’aboquen per damunt la barana, l’Encarna torna a triomfar amb la complicitat de l’Encarnita que ho contempla exultant d’admiració. S’hi troba bé però les Cases Noves segueixen en el seu pensament, fins que hi torna a fer cap, aquesta vegada per instal·lar-se en les immediacions d’allà on havia estat l’era dels Molins, de grat record per a molta gent de Sitges. I com no podia ser d’altra manera, els geranis estableixen una correlació que avarca tot l’espai de la terrassa que li correspon, fins que de la seva florida se’n parla i es fa mirar. Per tants honors, permetin que li atorgui, en aquestes dates tan poètiques, el títol de poetessa de les flors.
Envoltats de poesia, de festa a Campdàsens i a les Cases Noves, no em cap altra definició, per aglutinar-ho tot, que la de: “Això és Sitges”.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 3 de juliol del 2010 )