BEGUDES DE L'ESTIU

Diuen que la millor beguda per alleugerir la set és l’aigua, no hi ha dubte. No obstant l’ésser humà no es conforma amb la puresa de les coses naturals i en concret, atenent-nos a l’enunciat, els líquids que no contenen cap substància afegida els trobem insípids. Ja no em refereixo sols a l’aigua, un altre exemple podia ser la llet. Pocs la preferim amb el seu estat pur, per poc que la trafiquem li posem sucre i ens la bevem fresqueta, però ja no és el mateix, tot i que hi ha molts que els agrada beure-la sense cap substància afegida, la immensa majoria, però, li afegim cafè o cacau en pols que és el que més hi lliga.
Els de la meva generació varem viure entre el límit de l’aigua i el començament de les begudes refrescants. Si més no encara l’aigua tenia un protagonisme destacat, era quan en moltes cases hi havia pous o cisternes i que quan calia es pouava de les seves interioritats i aquesta sortia fresqueta i bona, o es baixava el cantí. Era la beguda per excel·lència, tot i que el porró de vi podia molt bé presidir la taula a l’hora de les menjades, a fora d’hores la seva consumició era reservada a les persones que tenien per costum fer el gotet de vi, potser abocats per les teories populars que vaticinaven que el vi negre fa sang, és clar que si se’n beu amb desmesura una pujada de sang et pot fer el paquet. Comença també, en aquella època, a proliferar el consum de cervesa, tot i que era tinguda com una beguda que no agradava a tothom. Com passava amb el vermut que els italians van popularitzar i que aquí es bevia com a preàmbul dels grans esdeveniments que requerien un bon dinar i per tant un entreteniment previ.
Com acompanyament del vermut era indicat, ho continua sent, un raig de sifó, un beguda inclosa dintre l’apartat del que anomenen carbòniques. De la mateixa manera que ho eren les populars gasoses. Les més apreciades eren les fabricades al Vendrell. Es sabia de la seva procedència per l’anella de paper que encerclava aquell original tap amb caputxó de porcellana que s’accionava deslliurant el senzill però sofisticat filambrat que tancava hermèticament el broc de l’ampolla de vidre. La fama de les gasoses del Vendrell venia justificada, per l’aigua que empraven que n’és la base principal, potser també hi acabava de fer el pes el xarop dolç i amb un punt d’aroma de llimona que l’edulcorava i li aportava un gustet bo.
A la nostra Vila hi havia establerts un seguit de locals que es dedicaven a la fabricació de sifons i gasoses. El que tenia més a prop n’era la de la família Soler, al home la veu popular el coneixia per en “Tomaset”, en record del seu progenitor. Els de casa disposaven del local costat per costat amb el seu que havíem fet servir de taller i desprès magatzem, just en el començament del carrer Sant Francesc i que abans havia servit de local social del que anomenaven l’orfeó. Des del seu interior s’escoltava el trafegar de l’embotellament i tot sovint un estrèpit diferent i un soroll de vidres trencats desbarataven la monotonia de la feina, això es produïa cada vegada que explotava un sifó per massa càrrega de gas. Les precaucions que es prenien i l’acondicionament per aquest cas, feien que fos més espectacular l’espetec que altres conseqüències.
L’amo guardava el carret i el burret, amb el qual repartien les begudes, en un tancat que donava al passatge de Pau Benazet, a pocs metres d’on ara visc, just a la propietat del costat. Aquest local també donava a la casa del Passeig de Vilafranca, on els baixos els tenia arrendats amb en Salvador Bover i la Trini, que la gent els reconeixia pel baster i en el pis de sobre i vivia el Sr. Soler i la seva muller la Montserrat Arumí.
El curiós del cas que al costat mateix on ells tancaven el burret, allà al Torrent, hi havia un altra fàbrica de sifons i gasoses, aquesta la regentava el Sr. Esteve, a qui la veu popular coneixia com en “Mamita”, el seu fill va regentar un bar a la Platja Sant Sebastià, dels primers que hi va haver, entre a Can Paixó i la caseta on hi vivien “doña Maria” i la senyoreta Rosita.
El Sr. Soler també va fer companyia amb en Muntaner de ca l’Animé , tenien la fàbrica de carbòniques en el tombant del carrer Santiago Rusiñol. Negoci que va acabar a mans d’una sola propietat, la del Sr, Muntaner, el seu fill, en Ventura, va ser un bon amic meu, el qual el destí de la vida li va deparar que morís a la flor de la joventut.
Eren les fàbriques dels sifons i les gasoses, una beguda aquesta última que per no beure simplement aigua, s’escollia en les tardes d’estiu per acompanyar les hores de feina. Quan no existia aquest invent anomenat “xibeca”. I tot just es començava a degustar les begudes de cola. Una de les primeres que va irrompre en el mercat va ser la Pepsi, de la qual en Pepet de can Gori, en tenia la representació aquí i en Josep Almirall l’encarregat de la distribució. l’Almirall vivia al costat de la meva avia Maria i gràcies a la seva generositat disposaven de tots els reclams publicitaris que l’empresa repartia, com aquelles xapes que s’enganxaven a la camisa amb el peculiar i original tancament d’una agulla. Érem canalla i aquella distinció que ens plantificàvem damunt la samarreta, es donava la sensació que teníem un càrrec important. Que bonic era somniar en aquella edat, sense cap maldecap que ens assetges. Arribada la fira de Vilanova ens obsequiava amb uns tiquets que podíem bescanviar a l’estand de la marca. Recordo que en aquells començaments de novembre, quan el fred ja es notava, simplement per la golafreria, ja que de set no n’hi havia, ens afanyàvem per beure una Pepsi fresca, gelada, que es feia interminable, tot per aprofitar la convidada. Era quan els temps estaven com per a no desmerèixer res. La foguerada d’aquesta beguda es va anar afeblint a mesura que una altra marca de beguda de cola es va anar imposant amb força. Però per a la mainada d’aquells anys la Pepsi va ser la nostra beguda predilecta que només la degustàvem quan sortíem els diumenges i, com un extraordinari, ens asseiem a la terrassa del que nostres pares anomenaven “El Brollador“, avui Picnic, per a refrescar-nos, els més grans ho feien amb una orxata i nosaltres amb la susdita beguda de cola, era un altre detall que feia festa, diumenge.
I com l’home només experimenta a aquestes begudes refrescants, li van voler trobar altres al·licients i per a tal motiu hi van afegir unes gotes de ron, de ginebra... i a la combinació resultant li van posar el nom de “Cuba-libre”, el qual poc a poc es va anar augmentant la mesura d’alcohol i la beguda va deixar de ser una exclusivitat de la canalla, de les senyoretes, que sols la consumien com refresc.
Fins i tot el vi s’acostuma a batejar amb un increment de substància alcohòlica, sucre taronja i tot el que els hi plagui. A la combinació s’anomena “sangria”. Fresqueta i agraïda al paladar passa com un dels millors bàlsams, però al mateix temps que s’escola per la gargamella els ulls es van fent petits. Si en té de potestat el vi que es veu negre, s’orina blanc i fa anar de tort.
Són begudes de l’estiu, de l’aigua al “cubata” passant per la gasosa i el sifó. Que tenien la particularitat de no enterbolir res.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 24 de juliol del 2010 )