LA VIDA ENTRE LLITS

L’Artur Sentís , de cal Valent, junt amb la seva muller la Dolores, com l’anomenava ell i “la Camiona”, denominació emprada per la veu popular, van convertir la seva vivenda del carrer Sant Crispí en una residència, si així es pot catalogar la utilització que en feien durant els mesos d’estiu que era quan llogaven habitacions. Els dos, però sobretot ella, tenia un gran predisposició pels negocis. De tarannà decidit i emprenedor va convertir la seva llar en un espai residencial, on hi arribaven turistes de diferent procedència i al principi sols oferien el servei de pernoctació i prou. Degut a la seva limitada infraestructura, gairebé no podien alternar amb cap més altre servei. Però els clients van establir confiança, desprès d’acudir-hi un any darrere l’altre i tal assiduïtat va influir en la direcció de la casa a la qual els hi demanaven una ampliació en el contingut del servei i aquest simplement consistia a si la Dolors els hi podia preparar quelcom per a sopar i també per esmorzar. Com que la capacitat de l’habitatge no permetia un gran nombre de turistes, passavolants, que hi arribaven amb reserva prèvia, el matrimoni va optar per si s’avenien en menjar el que ells sopaven i esmorzaven, sols era qüestió de coure més mongetes tendres i fer unes quantes truites més. Tothom hi va estar d’acord i aquells àpats a la vesprada i a primers hores del matí, tenien lloc en la terrassa que s’abocava als pins del torrent ara urbanitzat. I mai millor exemplaritzat, davant aquesta circumstància, bé haguessin pogut penjar aquell cartell que abans es podia llegir en molts establiments de restauració: “el patró menja aquí” escrit però en idioma internacional. Va ser així com l’Artur i la Dolores van compartir sopar i esmorzars amb la clientela que ho preferia abans d’haver de traslladar-se a altres establiments.
Aquells veïns del barri de Sant Crispí, treballadors del ram del calçat, canviaren la forta olor del semen pels menys tòxics flaires de les cremes bronzejadores. I de donar de dormir van ampliar l’oferta amb la inclusió del menjar i el compartir taula amb els seus ocasionals acompanyants, van assolir una internacionalitat tal que van permetre al Valent i a la Camiona, “codejar-se” amb representants del món i alhora convertir-se en ambaixadors del seu propi poble, quan encara no existia el consell de nacions d’Europa i la pela era més barata davant les altres monedes, una raó per la qual tots els hotels, apartaments i cases particulars, durant els mesos d’estiu, estaven plens de gom a gom. Hi havia alegria.
Fins aquest auge turístic, la gent acostumàvem a viure en la casa on es naixia i els avis fins i tot hi morien. Per norma bastant generalitzada els nostres avantpassats no havien pernoctat, llevat puntuals excepcions, en altres llits que no fossin els seus, com a molt en els dels familiars més propers quan els anaven a visitar. A no ser també que l’home de la casa fos representant, encara en diguem viatjant, de quelcom i per tant la seva feina l’obligava a desplaçar-se, ho anomenaven fer la ruta, per indrets apartats de la nostra geografia i, és clar, s’havien de quedar a dormir fora de casa.
Però van ser precisament els avis els qui primer van començar a viatjar a una edat avançada, un desplaçament que equivalia a haver de dormir fora de casa. Era quan s’estilava anar a prendre les aigües en reconeguts balnearis. Sempre motivats no per poder gaudir d’uns dies de lleure, sinó tot el contrari, un viatge amb la finalitat d’intentar alleugerir els maleïts dolors reumàtics i d’altra naturalesa que apareixen a l’edat del si no fos. I és que quan l’home, la dona, eren joves, com que acostumava a no fer mal res, la gent s’entregava a la feina i com tampoc existia el gran invent de les vacances, el més generalitzat i normal era treballar, menjar i dormir i altres entreteniments de caire més privat per tal de que el món no s’acabés, amb el llit com a protagonista. I poca cosa més.
Sortosament les generacions que els han precedit ja van jeure en altres llits que alternaven amb el de casa. I no ho interpretin malament, em vull referir a que la gent començava a desplaçar-se amb més assiduïtat, i aquesta dèria per viatjar es va fer encomanadissa. Tot i que per a molts el viatge més primerenc i, per cert, el més bonic, va ser aquell que es planificava per a després del casament, al qual els romàtics li van atorgar la denominació de: “lluna de mel”. I com que l’amor no està subjecte a cap llit concret, per aquesta ocasió tots resulten bons. Van ser els primeres desplaçaments amb vaixell i avió, per a apropar-se fins a Mallorca i a les altres illes del contorn. Fins i tot a destins on hi visqués algun familiar amb la finalitat de que el viatge en qüestió no ocasionés gaire despesa a les butxaques sempre esmorteïdes de la parella. Com a deferència aquests familiars oferien el llit, anomenat de matrimoni, als nuvis. Ara que em parlo, però, hi ha molta gent que és reticent de sortir del seu llit i busquen altres alternatives abans que marxar, és quan el llit de matrimoni es converteix en una peça de propietat intransferible, on no cal menester cap document notarial que ho certifiqui, és suficient la voluntat dels qui hi jeuen.
Si més no les incursions a llits de fora de casa, sols reservats per a homes, i no tornin a malpensar, van començar a proliferar al mateix temps que tenien lloc les primeres excursions, molt més enllà dels nostres límits, que organitzaven els de les Colles de Caramelles. Tot i que els més joves a prou feina tenien temps per escalfar-lo, perquè es passaven quasi tota la nit en vetlla, corrent-la amunt i avall de la ciutat escollida.
El desvetllament d’alguns també va influir en l’espiritualitat d’aquelles romeries a Montserrat. Els més bromistes, arribada la nit, gosaven desbaratar el silenci d’aquelles cel·les es suposaven que quasi celestials on, per cert, la comoditat dels llits no era la millor per conciliar el son de manera ràpida. I si això hi afegim una desmesurada gresca per part del insurgents es podia convertir en la nit del lloro. Que es va quedar: “ sin plumas y cacareando”, com diuen els castellans, quan la romeria de Sitges va ser declarada non grata.
Però vet aquí que passen els anys i els llits de la casa pairal queden buits, tan sols s’hi agiten les persones de més edat, el matrimoni ja gran. I un al costat de l’altre van trampejant el temporal. Però arriba el dia en què la fragilitat de la salut aconsella una determinació. Es necessiten unes atencions, la companyia de persones especialitzades, cal anar a jeure en els llits de les residències, hospitals. El nostre té l’avantatja entre altres, que forma part indissoluble del nostre Sitges, per tant de la nostra vida. Quin goig serpentejar el camí, sabedors que tenim el llit fet, que l’escalforeta, com la del bressol, s’arrauleix entre els llençols.
Hem passat moltes hores de la nostra vida agitats al llit, els uns ens són familiars, els altres buscats i trobats al llarg i ample d’aquests mons de Déu. Al cap dels anys ens esperen altres llits. Llàstima que el son ja no és tan profund i que a voltes venç el insomni. Amb tot, però, sempre hi ha el temor de morir vestit. És a dir, fora del llit.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 10 de juliol 2010 )