UN ALTRE PETIT TRESOR

Haig de lamentar la intromissió, en l’article de la setmana passada, d’un follet que va canviar l’enunciat de l’encapçalament, apareixent “petits treballs amagats”, on s’havia de llegir, “petits tresors amagats”. I una altra deficiència que trobo en aquestes pàgines és que les fotografies en blanc i negre surten massa fosques, aquest fet desmereix la seva qualitat i de retruc enfosqueix el contingut de l’article, el qual havia estat pensat amb la finalitat que tingués més protagonisme la fotografia que l’escriptura i, vist el resultat, et quedes amb un pam de nas. Quedo sorprès amb mi mateix, perquè no acostumo a aterrar en aquesta pàgina endut pel neguit de la crítica, tot el contrari, aquest no és el meu estil, en defujo i mira que tindria tema per endavant. Reconec, però, que a voltes les coses s’han de dir i si amb aquesta punt de vista, recomanació, es pot influir en una millora, valgui l’opinió, ni que aquesta sigui manifestada per un neòfit en la matèria.
Aquesta setmana torno a endinsar-me per l’espai d’aquests baixos de la casa del carrer Carreta, per a concloure la contemplació de l’entorn d’aquesta entrada presidida pel quadre d’en Bruno i per aquesta singular columna que es troba al començament de l’escala per on s’accedeix a les vivendes de la part superior. Si la simplicitat de la resta no ho fos tant, les mesures d’aquest vestíbul són més pròpies d’una casa senyorial que d’una de pescadors i no vull que s’interpreti amb aquesta comparança un menyspreu a la memòria dels seus antics estadants, els quals com és prou conegut, eren gent senzilla però honrada i treballadora.
A mesura que van anar deixant les vivendes que ocupaven, si van assentar gent de l’art com el molt recordat Antoni de Ronda i el seu manager Raül. Ells, després de tants anys delectant als turistes en aquells bonics i malaguanyats jardins del Retiro, amb aquell ballet de noies de bellesa i simpatia exultant que dominaven tots els estils dels balls regionals, arribat el moment del descans van escollir la nostra Vila, on havien fet amics i en aquest redós de la casa dels pescadors van picar l’ham del sitgetanisme i no se’n van poder desenganxar.
I quan van enrunar aquell volgut i admirat “ quarto de reixa” del carrer Jesús, per a construir-hi modernitat, allà on la tradició prenia forma i se’ns mostrava amb delicadesa i acurada presentació, gràcies a la destresa del Sr. Sabater que n’era el responsable d’aquelles singulars obres d’art, va anar a viure, junt amb el seu cosí Sr. Ribas en aquesta mateixa casa d’entrada gran i ombrívola. El casalot va guanyar uns altres estadants colpits per l’art i nosaltres vam perdre un símbol del neguit d’una altre artista, el qual quan arribaven aquestes dates del diumenge de rams, per entre les ben parades interioritats del quarto, lluïen les palmes i palmons, per a tot seguit canviar la decoració i durant la nit del dissabte de Glòria, quan la colla de Caramelles es plantava davant el quarto de reixa, coincidien la representació fantasiosa del seu interior amb la veracitat de l’exterior, mentre a l’home se’l notava satisfet, cofoi, entre cants, que la seva obra també estava sacsejada pels estímuls màgics de l’art .
Si més no els estadants que més temps han habitat els seus baixos, ha estat la família Cañameras, amb la dinàmica Conxita Sauch, muller d’en Joan. Dona xerrairota i instruïda, autodidacta, que estimava la Vila i el seu tarannà pencaire li va permetre contribuir a l’economia familiar quan aquesta, degut a les limitacions del mar, es ressentia. Va arribar a ser com una mena d’encarregada i responsable de la neteja dels museus. Aquest càrrec li va valer poder estar en permanent contacte amb l’art, amb la gent entesa i ella fent honor a la discreció, mentre treia la pols, parava l’orella i escoltava els comentaris alliçonadors de les persones enteses. Aquesta discreció, disfressada de curiositat, la va enriquir culturalment, de manera que et podia fer una dissertació anecdòtica del contingut dels museus, aportant una salseta personal que la dona havia pastat després d’haver escoltat tants i tants comentaris. Aquesta veterania, la seva fluida conversa, haig de reconèixer que t’embadocaven quan t’explicava les seves personals historietes amanyagades a la seva manera. Llàstima que la Conxita no fos dona de lletres, que hagués pogut escriure tot el que explicava, avui seria una guia, a mena d’historietes populars dels museus on havia netejat. Potser no seria del tot fidedigna, però la seva salseta contribuiria a amanir l’altra cara de l’art, la més apropada a la gent que li agrada més deambular entre fantasies que entre l’encotillament de la història.
La gent de Sitges, encara avui, no sabem ben bé el que va passar, els motius pels quals un dia mister Deering , cargues amb quasi tot i marxés de la Vila. Doncs la Conxita semblava tenir la resposta a aquest enigma, el de la fugida sobtada. Sabia embolcallar l’explicació amb un cert aire de misteri, per fer-te còmplice del secret, amb la recomanació: “ no ho expliquis a ningú”. Semblava com si sols ella en pogués guardar l’exclusiva. Segons deia, tot va venir perquè un dia la muller del ianqui va trucar a la porta de la casa de l’Utrillo i quan van obrir, des de l’interior va escoltar que la dona d’aquest va fer el comentari: “ on va aquesta...” Es veu que va ser la gota que va fer sobreeixir el got.
La porta de sota l’escala, està tancada, quants records guarda. Petits tresors atresorats durant tota una vida.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 27 de març del 2010 )

PETITS TRESORS AMAGATS

Diguem que cada casa és un món , si més no aquesta expressió s’acostuma a fer servir per deixar entreveure que la intimitat de la llar és molt complexa. De la porta cap endins és un petit univers que es governa i s’administra en conseqüència amb el tarannà dels estadants, els quals conviuen i alternen penes i alegries, estirabots i satisfaccions. I la seva manera de fer, aparentment, no transcendeix a l’exterior.
Tots recordarem el costum que hi havia de deixar la clau posada al pany, o la porta mig entreoberta o oberta de bat a bat, quan era l’estiu i s’agraïa un cert corrent d’aire. Aquesta simplicitat, quasi generalitzada, era tot un senyal d’hospitalitat, com volent deixar entreveure que en aquella casa no era necessari trucar per entrar. Eren temps d’una absoluta confiança, res a veure amb ara. Les cases grans, em refereixo a les que tenien una amplia portalada i una entrada sense estretors des d’on s’accedia a la vivenda de la planta baixa o a l’escala per pujar als pisos, durant el dia les dues fulles de la porta principal eren obertes, aquest detall permetia veure diferents elements, fossin propis de la construcció o decoratius, quasi sempre predominaven els objectes que més s’identificaven amb els estadants. Aquesta voluntat de lluir estris de les diferents activitats, es va veure incrementada a mesura que la gent arranjaven les seves interioritats. Penjant a les parets que si nanses, eines del camp, o aquelles voluminoses gerres, les quals col·locades en un racó oferien una decoració simple però regia.
Els curiosos mig abocaven el cap vers l’interior d’aquestes portalades. Cohibits, però, amatents de no trepitjar la propietat aliena i, des de la porta estan, la mirada no es cansava de passar revista. A mesura que aquestes cases van tancar portes, o per precaució als pispes o per sucumbir a la modernitat, el panorama de les entrades va canviar per complert. I si en el seu lloc es va construir de nou, l’entrada va perdre tota aquella singular identitat, per convertir-se en un model estandarditzat que no guarda cap interès. Malgrat que atenent determinats gustos decoratius, en algunes d’elles, incrustades a la paret, dels seus estrets passadissos, si hagin enganxat una correlació de rajoles de diferent temàtica decorativa amb la voluntat de treure la fredor que ofereix unes parets buides. Res, però, iguala la personalitat d’aquelles espaioses entrades, moltes d’elles amb les bigues i corresponents llates de fusta a frec del sostre.
El nostre poble encara conserva un seguit d’aquestes entrades, una de les més espectaculars la de Can Barrabeitg que quan els amos hi són, les portes resten obertes i des de la seva espaiosa entrada permet contemplar la decoració de l’època. Una altra de molt més petita la trobem a can Bartés, amb un enteixinat treballat. Si més no hi ha entrades menys senyorials, com ho són la de les cases dels pescadors . Com la del carrer Carreta, en aquesta casa que n’he parlat tant, on hi han viscut un bé de Déu de gent que ha feinejat en el mar. Que si els populars “cuñaos” els que no ho eren i en els baixos, en Cañameras i la seva família. El tresor d’aquest casalot, a banda del record de tots aquells estadants, pescadors i gent colpida per les inquietuds de l’art, es troba només entrar en una paret lateral, allà en Bruno, el nostre recordat artista pulcre i meticulós, amant del seu poble, de les seves costums i tradicions, ciclista aficionat, el pintor que vestia de blanc impecable, el qual feia parlar els pinzells amb un traç fi, calculat fins a la mil·lèsima, ell, en Francesc Ferrer, va pintar un mural amb una temàtica marinera, tal com mana el reagrupament mariner que s’hi aixoplugava. Datat a l’any 1962, sobta trobar aquest petit tresor amagat rera la blavor d’unes portes emmarcades per un bonic i ben cisellat arc de pedra. Dintre una entrada molt simple, si més no grandiloqüent per les característiques esmentades. Amb terra de rajoles rústiques, tacat per l’humitat que en aquests baixos, tan propers a la platja, l’aigua de mar llepa els seus fonaments i esquitxa les parets, fent caure la calç, l’arrebossat i deixant, en l’ambient, una olor de florit, de peix passat.
Totes aquestes incongruències, comunes a totes les plantes baixes d’aquests carrers, no han malmès l’obra de l’artista, el qual va viure en una casa del capdamunt d’aquest mateix carrer i en la seva planta baixa va decorar, amb elements pictòrics, els vidres dels finestrals, rajoles i plats incrustats en la paret de la façana. Volia dir que la pintura de l’entrada de la que havia estat propietat dels Robert i desprès heretà la Montserrat Ginestà, manté encara la blancor i el traç del pinzell impregnat de pintura negra. En un estil molt particular en ell i que acostumava a realitzar amb una rapidesa admirable, sempre amb la temàtica preferida de les barques i els galls. Sorprèn obrir la porta i trobar-te amb aquesta obra pictòrica tan a prop del carrer i que en cap altre lloc podia reflectir amb més encert, de situació, el tema escollit per engalanar aquestes paupèrrimes parets, on damunt la mateixa pintura s’estén la cadència de bigues i llates de fusta, que contribueixen a deixar al descobert els elements propis d’una casa vella, en quant la data de construcció, tanmateix integrats amb l’evolució de la vida sitgetana, com a testimoni de la permanència dels pescadors que encara s’apropen a la seva confraria , quasi davant per davant de la portalada blava.
Un petit tresor que porta la firma d’un gran artista sitgetà i que reflecteix el seu tarannà tan enraigat amb els pescadors i amb tota la gent del poble.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 de març del 2010 )

DEL CAMÍ FONDO A CAN MILÁ

La capelleta, fornícula, de Sant Muç, és l’última que queda del anomenat camí Fondo, que anava des d’aquest punt fins al Vinyet, passant per la sínia del Gall. Jo ja no ho he conegut, però al llarg d’aquest camí hi havia tot un seguit de capelletes. Curiosament la que queda està incrustada en la paret d’una casona que té història, perquè en ella hi va dormir, una nit, Joan Josep d’Àustria, segons consta escrit en la pedra que hi ha als seus peus. Tot i que la data es confusa i apareix l’any 1668, la qual, segons l’Ignasi Mª. Muntaner hauria d’ésser 1660.
Amb l’obertura de l’avinguda del Vinyet, el camí Fondo va quedar relegat, va perdre el seu traç, i a mesura que es va anar urbanitzant aquest sector, les sínies i vinyes que es trobaven en el seu recorregut sucumbiren a la modernitat. L’última que recordo i sembla ser que també va ser la que més va aguantar el progressiu canvi, passant de l’activitat camperola a la construcció de vivendes residencials, fou la sínia la de la família Raventós, a qui la veu popular coneix pels Pixabrosses.
El Vinyet centra la confluència de nous camins que ens hi apropen. A partir d’aquí el caminant pot escollir la destinació que més li plagui. Cap a mar o vers la muntanya. Aquesta vegada decanto cap el camí que condueix a la riera, bordejant la verdor del camp de golf i amb el record posat en aquell pont que feien servir els golfistes per a vèncer la riera i que també la mateixa veu popular denominava “el puente colgante”. Aquella feble bellugadissa que s’establia quan hi transitaves li conferia un caire d’aventura, emmirallada, amb les consegüents limitacions, amb aquells ponts que, tot sovint, se’ns fan palesos en els recorreguts dels aventurers per les zones selvàtiques d’arreu. Arribar fins aquest indret, passar una i altra vegada la riera pel pont, era un dels al·licients dels dies de festa, com també ho era anar a tirar farigoles a la boca de la Bufera.
El pont ha estat desmantellat i la poca aigua que la riera retè a la desembocadura, l’aprofiten una colònia d’ànecs que hi campen a cor que vols. Des d’allà decanto cap a la banda de muntanya, el camí passa per sota el pont de pedra del tren i surt a sobre del nou, construït per tal de poder accedir, des de la carretera, al nucli de Miralpeix , i d’allà a la Mare de Déu de Gràcia, amb les decadents runes de la susdita masia de Miralpeix als seus peus i el nou Hotel que si ha construït que encercla una bona parcel·la de terreny. Més cap aquí, avui envoltada pel camp de golf, la masia coneguda per a can Pere Pau, nom que va agafar dels masovers que en tingueren cura i que era propietat de la família Vidal – Quadras. Aquests jornalers posteriorment passaren a cuidar les terres de Can Pei, propietat de la família Soler i Forment, en ella hi van romandre fins que la modernitat també arribà a remoure les seves terres i es va urbanitzar l’entorn. Actualment, pam més pam menys, on eren les vinyes i la masia s’hi aixeca el col·legi Maria Ossó, com homenatge a aquella popular i activa mestra de les anomenades escoles de la vila, i que tots coneixíem per “doña Maria “. Pel camí urbanitzat que decanta cap a la carena, bordejant les Minivilles, cases incloses dintre un primer pla d’urbanització, arribem a posar-nos per damunt un revolt de la pista de l’autòdrom . Abans, quan érem situats sobre el nou pont, ja es divisava la masia de Can Baró, entre una exuberant i bonica florida d’ametllers. Des d’aquí, a frec de pistes, la susdita hisenda , amb les vinyes que la circumden, es fa molt més visible. Cap allà ens dirigim.
Deu ser dels pocs camins amples, sense urbanitzar, que encara voregen els camps, el bosc. Aquest ens porta a peu de vinyes i travessant-les arribem fins a tocar els antics marges de la propietat. Avui l’entrada està barrada, tot és tancat com una fortalesa i, per tant no es pot accedir al seu interior. A aquesta masia, de grats records per a la gent de Sitges, s’hi anava a omplir la garrafeta de vi que elaboraven els últims masovers que recordem, la família Grau. També, quan s’esqueia, ens hi apropàvem a menjar la mona entre els seus descampats i pinedes. Un gran admirador d’aquell celler i un entusiasta bevedor dels seus caldos era un tal Rodrigo, navarrès d’origen i que s’ocupava de la consergeria de l’Hotel Terramar. L’home destinava les seves festes a satisfer la seva xardor vinatera, acudint a la masia, omplia les vegades que calia el seu bot i no parava d’enlairar el colze, fins que la graduació del vi podia amb ell i li aclucava els ulls. Es passava tota la nit dormint sota els ceps, nyonya que estava aliada amb el seu tarannà responsable, de tal manera que a l’hora de tornar a la feina no havia fallat mai. Allà hom es trobava amb en Rodrigo, al peu del canó, vestit impecable, atent i amable, sense cap signe de la seva feblesa pel vinet de can Baró.
Per entre marjades encara he pogut fotografiar el camí principal que condueix a la casa, amb aquestes singulars columnes que s’hi arrenglen en una banda. Detalls com aquest delaten que havia estat un mas d’una certa importància, amb un celler molt gran. El camí continua cap a la masia de can Bruguera, restaurada de fa poc i d’allà, travessant la carretera, a Les Torres.
Aquest llogaret està format per un agrupament de cases, petites la majoria i altres de molt més senyorials com la de can Miret, d’estil modernista, amb els dentells de les finestres acuradament treballats . És la més senyorial, o la més gran, junt amb la de can Roig. Aquesta última domina la plana i té tot el traç de masia important, incloent-t’hi el rellotge de sol, molt comú en totes elles. Les Torres, tot i les seves limitacions, hem de tenir present que les proporcions edificades no són gaires, té raconets, cases, detalls, molt suggestius. Com es pot apreciar en aquestes fotografies. Des d’aquí, desplaçant-nos més cap a l’interior i sense haver de caminar gaire, arribaríem a les Casetes. Però tornem enrere.
Salvant un tram de l’urbanització de Vallpineda, pugem a la carena de la creu, a tocar el bosc d’en Bruguera. Un altre lloc on s’anava a caminar els dies de festa i a buscar molsa quan tocava fer el pessebre i encara no hi havia res construït. Una molsa blanca, arrissada, com poques he vist. Aquest punt limita Sitges de Ribes i la panoràmica que s’hi albira és molt curiosa: mar i muntanya, per una banda l’ermita del Vinyet i per l’altra la de sant Pau, emblemes de les dues poblacions. Des dalt el turonet hem anat seguint l’evolució dels dos pobles. Si guaitem cap a Ribes, com queda més lluny el nucli de la població, dóna la sensació que poc ha canviat. Però Sitges, vist des d’aquesta talaia, és sorprenent la transformació que ha experimentat. Les cases s’emparren fins quasi arribar al cim del Puig d’en Boronet o, si ho prefereixen, la Creu de Sant Isidre. Massa ciment que empastifa la natura, a la qual han esgarrapat la roca viva, per on hi floria la farigola, el romaní, la grogor de l’argelaga. Aviat serà una flora en camí d’extinció. Observat des d’aquest indret, Sitges es nota que ha perdut el seu encant, sobretot l’imatge de l’església sola, sense res que malbaratés el paisatge de les muntanyes del seu darrera. Quan aquesta carena muntanyosa abrigava un poblet de pescadors i camperols i darrera seu ja no hi havia res més, solsament camp per córrer. Poc ens imaginàvem quan, de nens, albiràvem aquella meravella que el nostre poble acabaria sucumbint a la modernitat, amb tan poc decoro i perdria identitat paisatgista i altres de més íntimes. Diuen que és el tribut que hem de pagar si volem continuar progressant. Són punts de vista , com tots, respectables. Que cadascú en tregui la lliçó que cregui convenient. El que està clar que tornar enrere ja no podem. Com vulgarment es diu, hem que ballar al so del ball que toquen.
De tornada cap el poble, es passa a tocar a cal Arbonès, de les quasi ben poques llenques de terra que, a frec del poble, al costat de l’urbanització, encara mig es cultiven, sobretot amb collita de patates i faves. Abans d’arribar a l’anomenat Parc de can Robert, on hi havia la sínia que portava el mateix nom, hi ha la que havia estat finca de can Milà, propietat també de la família Robert i de la qual en van tenir bona cura la família Argilagós. De les seves vinyes se’n extreia la tan reconeguda Malvasia Robert. Durant el temps que durava la verema, era un no parar de carros, carregats amb portadores, que anaven a descarregar al celler que tenien al carrer Sant Pere. La fotografia mostra la porta d’entrada a la hisenda, per un camí franquejat pel xup, on hi havia un magraner que s’abocava a l’exterior i a l’altre costat la casa dels amos, amb aquesta portalada i finestral tan majestuós i més enllà la casa dels masovers. Guardo grats records d’infància, quan amb el recordat amic Josep Matas Martín hi anàvem a passar moltes de les tardes que lliuraven de l’escola, principalment durant les vacances d’estiu.
Del Camí Fondo a can Milà no pretén ser cap mena de guia d’excursionisme, ni tan sols de passejada, si més no, enjogassadament, vol rebolcar-se per entre la fredor d’aquest hivern, quan com una excepció en aquest diumenge ha lluït el sol, això sí, amb la feblesa i fragilitat amb la qual ens té acostumats en aquests darrers festius. Deixem que la seva escalforeta acaroni la plenitud dels sentiments amarats de sitgetanisme i que els vigoritzi una vegada més. Si aquest testimoni gràfic, l’escriptura airejada d’una de les tantes caminades dels dies de festa, aconsegueix mantenir un determinat caliu, haurà valgut la pena fer un tomb per casa, fins a ultrapassar els límits del terme. Perquè com va deixar escrit l’enyorat Ramon Planes, la terra té camins.

NEVADA A LES PORTES DE LA PRIMAVERA

Al mes de març les neus ens visiten, ho descric d’aquesta manera, en plural, perquè, llevat de la nevada del Nadal de 1962, quasi sempre que unes tímides volves han mig enfarinat la vila, han coincidit en aquest mes. En concret el 1 de març de 1993 que va deixar força emblanquinat el paisatge. I és curiós, quan la climatologia fa de les seves, portant la neu quasi bé fins a la cantonada, acompanyat de temperatures baixes, neva arreu del país menys a Sitges. I quan ja decantem cap a la primavera, amb un dissabte, el passat, amb un sol nítid i una escalforeta que feia preveure que el fort del hivern ja havia passat, l’endemà la situació canvia per complert i torna el fred, la pluja i una neu imprevista. Si bé els homes del temps ho predeien des de feia uns dies. Però potser ningú es pensava que la nevada seria tan copiosa.
Tant que va portar el caos a la ciutat i a les carreteres. No estem acostumats a la neu i quan qualla, deixant un determinat gruix, les principals vies de comunicació queden fora de servei. La nevada d’avui ha provocat que molta gent que treballa a fora dels seus llocs de residència, fins i tot escolars, no poguessin tornar a les seves cases. Feia molts anys, o jo no ho recordo, una situació semblant, que la ocupació hotelera es veiés incrementada per clients circumstancials, aquells que no van poder sortir de Barcelona i van haver de buscar aixopluc en aquests establiments. Un familiar que cursa estudis universitaris a la part alta de la capital, ha constatat que molts dels qui van acudir al centre universitari a la tarda, a l’hora de sortir es van trobar amb tantes dificultats que es van haver de quedar a dormir en les aules, tombats damunt matalassos que els hi van proporcionar. Una situació excepcional per a un dia d’excepció però del tot previsible, segons les previsions que ja feia dies que anunciaven els meteoròlegs.
Nevi molt o poc, sempre surt a relluir la nevada de l’any 1962. És com un referent, el qual, fins ara, en quant als gruixos de neu de les nevades que s’han registrat arran de la costa , no ha estat superada per cap altra. La d’aquest dia, en la part alta de la ciutat, sembla ser que quasi la va igualar. La d’aquell any, però, va agafar a la gent a les seves cases, era el dia de Nadal, tampoc per les carreteres i ciutats hi havia tanta circulació de cotxes. A la gent els preocupava els terrats i teulades de les cases, que els gruixos acumulats no acabessin ensorrant-les, de seguit que van poder, amb pales, alliberaven aquestes exterioritats enlairades, i amb això el pes afegit que les bigues suportaven i tot seguit cada veí va tenir cura de netejar el seu tros de vorera.
I gràcies a la inventiva casolana, molts van ser els qui van preparar estris per poder sortir de casa, a l’haver d’anar a l’hort, a la sínia, a posar menjar a les besties dels galliners. A mi em va quedar fixada en la ment l’imatge d’en Josep Ferret, el germà d’en Jaume que regentaven la botiga de queviures del carrer Sant Francesc, veure’l passar per sota del balcó de casa amb unes raquetes fetes de forma casolana i amb el reciclatge dels elements que disposava. El cercle principal estava fet per les peces que envolten els cascos d’arengada. Els va teixir amb cordills i ho va subjectar a les sabates. El invent funcionava perquè els peus no s’ensorraven. La distància des del seu establiment fins a darrera ca la Blanca, que és on hi ha l’hort , no és, que diguem, curta. Aquella sorpresa, la d’en Jaume equipat com un home de les neus, li vaig recordar per sempre més, amb sorneguera ironia.
A nevat i gelat, aquests darrers dies, en punts poc habituals, si amb aquesta inclemència que tant agrada veure, millor des de darrera els vidres i amb bona escalforeta, et trobes al bell mig, les conseqüències poden ser angoixants, perquè la situació tendeix a complicar-se més que no pas alleugerir si la nevada persisteix.
A Forès que és un poble enlairat de la Conca de Barberà, com a tot arreu abans hi nevava més que ara, la gent del poble, a l’hivern, sempre ens tenien dit que si començava a nevar que no ens ho penséssim dues vegades i marxéssim de seguit, perquè a la que et descuides ja quedes encerclat de neu i sense poder-te moure. I ho ratificaven amb un termini quasi profètic, quan asseguraven que una nevada allà és neu per a set dies. A pagès, però, estan molt més preparats per aquestes situacions, disposen d’una bona llar de foc o estufa i bona previsió de llenya per anar cremant.. El rebost ple de fato i la matança del poc a punt de ser menjada. A això se’n diu veure-les venir. A més de contents, perquè la neu és molt bona pels sembrats.
La mateixa gent del camp, que són molt més entesos en les repercussions d’aquests fenòmens, més que a la neu temen a les gelades. Sobretot ara, per exemple, que els ametllers són florits, perquè el gel els fa mal. Tot és mal que mata, el temporal de neu atrapa a molts conductors a les carreteres, a molta gent en el seu lloc de treball. I apaga la llum a molts indrets, principalment de la província de Girona. Tots aquests imprevistos ens fan adonar que vivim en un país d’improvisacions. S’actua sobre la marxa i a esperar la propera. Quan res haurà canviat, tornarem a encepegar amb la mateixa pedra i anar fent. Aquí hi som de pas i els polítics s’hi deuen escudar, qui vingui al darrera que s’espavili.
A la matinada del dimecres ho va tornar a intentar, amb la pluja es veu que s’hi van barrejar volves de neu que quallaren una mica sobre els cotxes i en zones enjardinades de la Vila. Ho vam poder comprovar quan a hora matinera vam sortir i apreciarem els carrers mullats i la feble emblanquinada que esperava, abans de fondre’s, que la miréssim per testimoniejar que una mica de neu va caure mentre dormíem. Privilegiats per no haver patit el caos esmentat. Aquí li costa molt nevar, tot i que cap a mitja tarda del dilluns la nevada començava a ser copiosa, malgrat que quasi tot el dia havia anat caient borralons. L’endemà dimarts, al despertar lluïa el sol com si res hagués passat, no obstant tots els cims de les muntanyes que ens envolten estaven ben blancs.
Enguany que es commemorarà l’any Maragall, amb aquests tremolosos floquets de neu caiguts al nostre poble, just quan els ametllers són florits, em retrobo amb aquestes estrofes del poeta, les quals retraten aquesta imprevista climatologia, de fred neu i mala mar, que va sorprendre a llocs com el nostre poble, la ciutat de Barcelona, així com els pobles veïns, indrets on no és gaire freqüent veure aparèixer la neu. Els deixo amb la poesia descriptiva i gebradora del insigne Joan Maragall.
“ Avui semblaven valents / i semblava que cantaven / afrontant a tots els valents/ i a les neus que els vents portaven ./ Sota les neus imminents / cantaven de l’alegria / d’haver florit innocents/ abans de l’hora i del dia: / des del fons dels jorns vinents, / plorant, la Primavera els beneïa”.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 13 de març del 2010 )

LES FINESTRES DE CASA

Explicava la setmana passada que els finestrals de sant Camil ofereixen la diversitat de la contemplació paisatgista, com un dels al·licients més preuats per a la gent que per una o altra raó hi hem de fer cap. Al carrer, en els pobles veïns , Puigmoltó i Sant Pere de Ribes, les finestres de les antigues cases, conserven les estretors de les seves mesures, com una penyora dels costums en quant a limitar les obertures exteriors a la mínima expressió.
A la nostra Vila la transformació de moltes de les cases, ha suplantat aquestes estretors amb amplis finestrals, per la qual cosa han deixat de ser finestres i s’han convertit en balcons. Atalaies que guaiten a la modernitat que s’ha encarregat de suplantar tot un entorn per transformar, poc a poc, el Sitges d’antany. No obstant encara queden finestres que rememoren antics costums, com era asseure’s darrera i contemplar l’anar i venir de la gent.
De jovenet anàvem, els diumenges al migdia, de visita a casa dels oncles del pare, la tia Lola i l’oncle Amadeu i sortint del “ quarto de reixa “ d’aquella cantonada de aleshores 2 de maig, amb la Ribera, ens apropàvem fins a la casa de l’oncle Rodrigo i la tia Clara. A mi m’encuriosia aquell habitatge, aquesta planta baixa del carrer Joan Tarrida, tan abocada al carrer, on donava la sensació que et trobaves amb un peu a dintre la casa i l’altre a l’exterior. En el mateix replà, davant per davant, hi vivia la família Vendrell. Aleshores aquell carrer era tranquil i l’única panoràmica visible, des de la finestra, era la bodega de can Sariol, la resta l’ocupava el mur que tancava la propietat. Les dues finestres que pertanyien a la vivenda del oncle, al seu interior, una estava ocupada pel taulell on hi tallava els patrons de les sabates i a l’altra estaven disposats un parell de balancins grans, amb unes galotxes ostentoses que permetin un complert recorregut. En Rodrigo els hi va treure bon rendiment, s’hi passava moltes hores assegut, gronxant-se amb aquell moviment compassat, parsimoniós, just l’equilibri que li saben trobar els experts, em refereixo a les persones que dominen la sentadeta . I a mi aquell tomba i tomba, tan ben mesurat, sempre al mateix ritme, sense pressures que desbaratessin el control del balancí, em fascinava mentre observava tanta meticulositat de moviment, sense que això representés una interferència en la conversa.
Aquelles dues finestres emmarcaven la vida professional i la familiar, si més no en Rodrigo, cada dia, desprès de dinar, s’asseia darrera un altre finestral, el de la Societat El Retiro, junt, entre altres, amb el president Felip Font, en Lau, en Sardà, en Josep Lluís, en Manel Duran, en Gabriel Pallarès, en Casimir Carbonell, a qui el mestre va composar un pasdoble per banda, posant-li per nom, El Recadero. A sota el títol, amb tinta vermella hi va anotar, en Casimiro, per si no quedava clar l’enunciat en quant a l’identitat del qui anava dedicat. Degut a aquesta doble titulació, aquesta peça del repertori de banda, pels músics tenia dues nominacions, tant l’anomenaven pel títol genèric, com per l’afegitó que hi apareixia a sota. Que per cert ha rescatat la SuburBand, introduint-lo en el seu repertori, amb aquell “patarram, patarram “ inclòs. Un redoble de caixa que sobresurt per sobre el compàs d’espera que tenen la resta de músics, per tant el seu enquadrament ha de ser exacte, del contrari tota la banda trontolla. D’aquí que el mestre, com ja vaig escriure en un article dedicat a aquest sucós detall, hi estès obsessionat i no es cansés d’advertir, de la seva imminència, al músic que li requeia la responsabilitat de fer quadrar el redoble. A banda d’aquest apunt que aprofito per recordar, aquell finestral era l’emblema del tarannà associatiu de la gent de la casa i la parió entre el Sitges que conrea l’amistat i l’ambient del carrer. Tots que sabíem d’aquella trobada diària, de darrera els vidres del finestral, hi passàvem repartint salutacions i batzegades amb el cap.
Les Societats sitgetanes han fet gala dels seus finestrals, com un signe d’identitat, oberta a totes les tendències i també per amanyagar, a frec dels vidres, la transparència il·lusionada de projectes i converses desgranades davant una tassa de cafè, o d’un refresc. En el cas del Retiro, a l’altra costat de la finestra, la tertúlia la freqüentaven i mantenien els homes. Al Prado a primera línea dels finestrals s’hi asseien les dones., amb tants anys a sobre que les feien dignes representants del Sitges dels nostres avis. Curiosament s’hi haguéssim sumat les edats de totes elles hauríem fregat, permeteu-me l’exageració, el mil·lenni. Una bona collita de vivències.
Sense desmerèixer els finestrals del Club de Mar, que tot i ser freqüentat pels components de la colònia, formen part d’aquest bategar que s’aixopluga darrera els vidres. Les seves finestres estan abocades al mar i al Passeig. Les de la banda de la platja, per estar més enlairades del terra, estan protegides de les mirades dels qui van i venen. En canvi la que dóna al Passeig es presta a guaitar-hi, això sí, des de la distància. Sobretot quan es fa fosc i els punts de llum de l’interior, delaten la vida associativa de la seva gent, la majoria d’ells dedicada a jugar al bridge. Aquesta ambientació d’alta societat, li confereix el caire dels clubs anglesos. Tot i que en Manel Torrents de “gentelman” no en passejava, ni n’ostentava cap influència, quan acudia cada dia a fer el cafè i a llegir el diari escarxofat en una butaca del saló del finestral de mar. Hi arribava amb aquell atrotinat “mobylet” i pel sol fet de considerar-se membre de la societat sitgetana, es creia amb dret a ser acollit en un club del qual mai en va ser soci, ni participava en cap altra activitat que no fos la del simple plaer d’assaborir una tassa d’aquet aromàtic, en un ambient de senyor i en aquella hora tan ensenyorida del migdia.
El Passeig de La Ribera i de manera especial, els carres de Sant Pau, Sant Pere i Bonaire, s’han arrenglerat cases amb un bon nombre de finestres. Com la de la casa de la família Almirall, que disposa d’una simetria de mesures considerables, emmarcada per la noblesa de la pedra. Quan hi passaves per davant, guaitar al seu interior, equivalia emmirallar-nos amb l’exemplaritat d’una família sitgtetana, la qual s’apressava a saludar a les amistats que hi miraven encuriosits per la naturalitat dels seus estadants.
Actualment, de tots aquests carrers, la finestra que es oberta a l’hospitalitat, darrera la qual la vida familiar aconsegueix assolir l’ambient enjogassat dels més joves i la implicació amb les tradicions i l’ambient festiu amb el qual s’involucren pares fills i nets, és la finestra de la casa dels amics Joan Sella i la Teresa. Una llar amb finestra i tribuna, dos elements ben singulars, que trobem quasi al capdamunt d’un carrer que fa baixada i des d’on es veu el mar.
A la casa on hi residien en Rodrigo i la Clara, La Mari Torrens manté el costum i la felicitat que comporta poder mirar, per entre els vidres, a aquesta parcel·la del poble i de la vida sitgetana. Amb el llunyà remor de músiques ben diverses i records amuntegats en una casa amb quatre finestres disposades a pocs metres de la vorera.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 6 de març del 2010 )