PETITS TRESORS AMAGATS

Diguem que cada casa és un món , si més no aquesta expressió s’acostuma a fer servir per deixar entreveure que la intimitat de la llar és molt complexa. De la porta cap endins és un petit univers que es governa i s’administra en conseqüència amb el tarannà dels estadants, els quals conviuen i alternen penes i alegries, estirabots i satisfaccions. I la seva manera de fer, aparentment, no transcendeix a l’exterior.
Tots recordarem el costum que hi havia de deixar la clau posada al pany, o la porta mig entreoberta o oberta de bat a bat, quan era l’estiu i s’agraïa un cert corrent d’aire. Aquesta simplicitat, quasi generalitzada, era tot un senyal d’hospitalitat, com volent deixar entreveure que en aquella casa no era necessari trucar per entrar. Eren temps d’una absoluta confiança, res a veure amb ara. Les cases grans, em refereixo a les que tenien una amplia portalada i una entrada sense estretors des d’on s’accedia a la vivenda de la planta baixa o a l’escala per pujar als pisos, durant el dia les dues fulles de la porta principal eren obertes, aquest detall permetia veure diferents elements, fossin propis de la construcció o decoratius, quasi sempre predominaven els objectes que més s’identificaven amb els estadants. Aquesta voluntat de lluir estris de les diferents activitats, es va veure incrementada a mesura que la gent arranjaven les seves interioritats. Penjant a les parets que si nanses, eines del camp, o aquelles voluminoses gerres, les quals col·locades en un racó oferien una decoració simple però regia.
Els curiosos mig abocaven el cap vers l’interior d’aquestes portalades. Cohibits, però, amatents de no trepitjar la propietat aliena i, des de la porta estan, la mirada no es cansava de passar revista. A mesura que aquestes cases van tancar portes, o per precaució als pispes o per sucumbir a la modernitat, el panorama de les entrades va canviar per complert. I si en el seu lloc es va construir de nou, l’entrada va perdre tota aquella singular identitat, per convertir-se en un model estandarditzat que no guarda cap interès. Malgrat que atenent determinats gustos decoratius, en algunes d’elles, incrustades a la paret, dels seus estrets passadissos, si hagin enganxat una correlació de rajoles de diferent temàtica decorativa amb la voluntat de treure la fredor que ofereix unes parets buides. Res, però, iguala la personalitat d’aquelles espaioses entrades, moltes d’elles amb les bigues i corresponents llates de fusta a frec del sostre.
El nostre poble encara conserva un seguit d’aquestes entrades, una de les més espectaculars la de Can Barrabeitg que quan els amos hi són, les portes resten obertes i des de la seva espaiosa entrada permet contemplar la decoració de l’època. Una altra de molt més petita la trobem a can Bartés, amb un enteixinat treballat. Si més no hi ha entrades menys senyorials, com ho són la de les cases dels pescadors . Com la del carrer Carreta, en aquesta casa que n’he parlat tant, on hi han viscut un bé de Déu de gent que ha feinejat en el mar. Que si els populars “cuñaos” els que no ho eren i en els baixos, en Cañameras i la seva família. El tresor d’aquest casalot, a banda del record de tots aquells estadants, pescadors i gent colpida per les inquietuds de l’art, es troba només entrar en una paret lateral, allà en Bruno, el nostre recordat artista pulcre i meticulós, amant del seu poble, de les seves costums i tradicions, ciclista aficionat, el pintor que vestia de blanc impecable, el qual feia parlar els pinzells amb un traç fi, calculat fins a la mil·lèsima, ell, en Francesc Ferrer, va pintar un mural amb una temàtica marinera, tal com mana el reagrupament mariner que s’hi aixoplugava. Datat a l’any 1962, sobta trobar aquest petit tresor amagat rera la blavor d’unes portes emmarcades per un bonic i ben cisellat arc de pedra. Dintre una entrada molt simple, si més no grandiloqüent per les característiques esmentades. Amb terra de rajoles rústiques, tacat per l’humitat que en aquests baixos, tan propers a la platja, l’aigua de mar llepa els seus fonaments i esquitxa les parets, fent caure la calç, l’arrebossat i deixant, en l’ambient, una olor de florit, de peix passat.
Totes aquestes incongruències, comunes a totes les plantes baixes d’aquests carrers, no han malmès l’obra de l’artista, el qual va viure en una casa del capdamunt d’aquest mateix carrer i en la seva planta baixa va decorar, amb elements pictòrics, els vidres dels finestrals, rajoles i plats incrustats en la paret de la façana. Volia dir que la pintura de l’entrada de la que havia estat propietat dels Robert i desprès heretà la Montserrat Ginestà, manté encara la blancor i el traç del pinzell impregnat de pintura negra. En un estil molt particular en ell i que acostumava a realitzar amb una rapidesa admirable, sempre amb la temàtica preferida de les barques i els galls. Sorprèn obrir la porta i trobar-te amb aquesta obra pictòrica tan a prop del carrer i que en cap altre lloc podia reflectir amb més encert, de situació, el tema escollit per engalanar aquestes paupèrrimes parets, on damunt la mateixa pintura s’estén la cadència de bigues i llates de fusta, que contribueixen a deixar al descobert els elements propis d’una casa vella, en quant la data de construcció, tanmateix integrats amb l’evolució de la vida sitgetana, com a testimoni de la permanència dels pescadors que encara s’apropen a la seva confraria , quasi davant per davant de la portalada blava.
Un petit tresor que porta la firma d’un gran artista sitgetà i que reflecteix el seu tarannà tan enraigat amb els pescadors i amb tota la gent del poble.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 de març del 2010 )