Al mes de març les neus ens visiten, ho descric d’aquesta manera, en plural, perquè, llevat de la nevada del Nadal de 1962, quasi sempre que unes tímides volves han mig enfarinat la vila, han coincidit en aquest mes. En concret el 1 de març de 1993 que va deixar força emblanquinat el paisatge. I és curiós, quan la climatologia fa de les seves, portant la neu quasi bé fins a la cantonada, acompanyat de temperatures baixes, neva arreu del país menys a Sitges. I quan ja decantem cap a la primavera, amb un dissabte, el passat, amb un sol nítid i una escalforeta que feia preveure que el fort del hivern ja havia passat, l’endemà la situació canvia per complert i torna el fred, la pluja i una neu imprevista. Si bé els homes del temps ho predeien des de feia uns dies. Però potser ningú es pensava que la nevada seria tan copiosa.
Tant que va portar el caos a la ciutat i a les carreteres. No estem acostumats a la neu i quan qualla, deixant un determinat gruix, les principals vies de comunicació queden fora de servei. La nevada d’avui ha provocat que molta gent que treballa a fora dels seus llocs de residència, fins i tot escolars, no poguessin tornar a les seves cases. Feia molts anys, o jo no ho recordo, una situació semblant, que la ocupació hotelera es veiés incrementada per clients circumstancials, aquells que no van poder sortir de Barcelona i van haver de buscar aixopluc en aquests establiments. Un familiar que cursa estudis universitaris a la part alta de la capital, ha constatat que molts dels qui van acudir al centre universitari a la tarda, a l’hora de sortir es van trobar amb tantes dificultats que es van haver de quedar a dormir en les aules, tombats damunt matalassos que els hi van proporcionar. Una situació excepcional per a un dia d’excepció però del tot previsible, segons les previsions que ja feia dies que anunciaven els meteoròlegs.
Nevi molt o poc, sempre surt a relluir la nevada de l’any 1962. És com un referent, el qual, fins ara, en quant als gruixos de neu de les nevades que s’han registrat arran de la costa , no ha estat superada per cap altra. La d’aquest dia, en la part alta de la ciutat, sembla ser que quasi la va igualar. La d’aquell any, però, va agafar a la gent a les seves cases, era el dia de Nadal, tampoc per les carreteres i ciutats hi havia tanta circulació de cotxes. A la gent els preocupava els terrats i teulades de les cases, que els gruixos acumulats no acabessin ensorrant-les, de seguit que van poder, amb pales, alliberaven aquestes exterioritats enlairades, i amb això el pes afegit que les bigues suportaven i tot seguit cada veí va tenir cura de netejar el seu tros de vorera.
I gràcies a la inventiva casolana, molts van ser els qui van preparar estris per poder sortir de casa, a l’haver d’anar a l’hort, a la sínia, a posar menjar a les besties dels galliners. A mi em va quedar fixada en la ment l’imatge d’en Josep Ferret, el germà d’en Jaume que regentaven la botiga de queviures del carrer Sant Francesc, veure’l passar per sota del balcó de casa amb unes raquetes fetes de forma casolana i amb el reciclatge dels elements que disposava. El cercle principal estava fet per les peces que envolten els cascos d’arengada. Els va teixir amb cordills i ho va subjectar a les sabates. El invent funcionava perquè els peus no s’ensorraven. La distància des del seu establiment fins a darrera ca la Blanca, que és on hi ha l’hort , no és, que diguem, curta. Aquella sorpresa, la d’en Jaume equipat com un home de les neus, li vaig recordar per sempre més, amb sorneguera ironia.
A nevat i gelat, aquests darrers dies, en punts poc habituals, si amb aquesta inclemència que tant agrada veure, millor des de darrera els vidres i amb bona escalforeta, et trobes al bell mig, les conseqüències poden ser angoixants, perquè la situació tendeix a complicar-se més que no pas alleugerir si la nevada persisteix.
A Forès que és un poble enlairat de la Conca de Barberà, com a tot arreu abans hi nevava més que ara, la gent del poble, a l’hivern, sempre ens tenien dit que si començava a nevar que no ens ho penséssim dues vegades i marxéssim de seguit, perquè a la que et descuides ja quedes encerclat de neu i sense poder-te moure. I ho ratificaven amb un termini quasi profètic, quan asseguraven que una nevada allà és neu per a set dies. A pagès, però, estan molt més preparats per aquestes situacions, disposen d’una bona llar de foc o estufa i bona previsió de llenya per anar cremant.. El rebost ple de fato i la matança del poc a punt de ser menjada. A això se’n diu veure-les venir. A més de contents, perquè la neu és molt bona pels sembrats.
La mateixa gent del camp, que són molt més entesos en les repercussions d’aquests fenòmens, més que a la neu temen a les gelades. Sobretot ara, per exemple, que els ametllers són florits, perquè el gel els fa mal. Tot és mal que mata, el temporal de neu atrapa a molts conductors a les carreteres, a molta gent en el seu lloc de treball. I apaga la llum a molts indrets, principalment de la província de Girona. Tots aquests imprevistos ens fan adonar que vivim en un país d’improvisacions. S’actua sobre la marxa i a esperar la propera. Quan res haurà canviat, tornarem a encepegar amb la mateixa pedra i anar fent. Aquí hi som de pas i els polítics s’hi deuen escudar, qui vingui al darrera que s’espavili.
A la matinada del dimecres ho va tornar a intentar, amb la pluja es veu que s’hi van barrejar volves de neu que quallaren una mica sobre els cotxes i en zones enjardinades de la Vila. Ho vam poder comprovar quan a hora matinera vam sortir i apreciarem els carrers mullats i la feble emblanquinada que esperava, abans de fondre’s, que la miréssim per testimoniejar que una mica de neu va caure mentre dormíem. Privilegiats per no haver patit el caos esmentat. Aquí li costa molt nevar, tot i que cap a mitja tarda del dilluns la nevada començava a ser copiosa, malgrat que quasi tot el dia havia anat caient borralons. L’endemà dimarts, al despertar lluïa el sol com si res hagués passat, no obstant tots els cims de les muntanyes que ens envolten estaven ben blancs.
Enguany que es commemorarà l’any Maragall, amb aquests tremolosos floquets de neu caiguts al nostre poble, just quan els ametllers són florits, em retrobo amb aquestes estrofes del poeta, les quals retraten aquesta imprevista climatologia, de fred neu i mala mar, que va sorprendre a llocs com el nostre poble, la ciutat de Barcelona, així com els pobles veïns, indrets on no és gaire freqüent veure aparèixer la neu. Els deixo amb la poesia descriptiva i gebradora del insigne Joan Maragall.
“ Avui semblaven valents / i semblava que cantaven / afrontant a tots els valents/ i a les neus que els vents portaven ./ Sota les neus imminents / cantaven de l’alegria / d’haver florit innocents/ abans de l’hora i del dia: / des del fons dels jorns vinents, / plorant, la Primavera els beneïa”.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 13 de març del 2010 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada