LES FINESTRES DE CASA

Explicava la setmana passada que els finestrals de sant Camil ofereixen la diversitat de la contemplació paisatgista, com un dels al·licients més preuats per a la gent que per una o altra raó hi hem de fer cap. Al carrer, en els pobles veïns , Puigmoltó i Sant Pere de Ribes, les finestres de les antigues cases, conserven les estretors de les seves mesures, com una penyora dels costums en quant a limitar les obertures exteriors a la mínima expressió.
A la nostra Vila la transformació de moltes de les cases, ha suplantat aquestes estretors amb amplis finestrals, per la qual cosa han deixat de ser finestres i s’han convertit en balcons. Atalaies que guaiten a la modernitat que s’ha encarregat de suplantar tot un entorn per transformar, poc a poc, el Sitges d’antany. No obstant encara queden finestres que rememoren antics costums, com era asseure’s darrera i contemplar l’anar i venir de la gent.
De jovenet anàvem, els diumenges al migdia, de visita a casa dels oncles del pare, la tia Lola i l’oncle Amadeu i sortint del “ quarto de reixa “ d’aquella cantonada de aleshores 2 de maig, amb la Ribera, ens apropàvem fins a la casa de l’oncle Rodrigo i la tia Clara. A mi m’encuriosia aquell habitatge, aquesta planta baixa del carrer Joan Tarrida, tan abocada al carrer, on donava la sensació que et trobaves amb un peu a dintre la casa i l’altre a l’exterior. En el mateix replà, davant per davant, hi vivia la família Vendrell. Aleshores aquell carrer era tranquil i l’única panoràmica visible, des de la finestra, era la bodega de can Sariol, la resta l’ocupava el mur que tancava la propietat. Les dues finestres que pertanyien a la vivenda del oncle, al seu interior, una estava ocupada pel taulell on hi tallava els patrons de les sabates i a l’altra estaven disposats un parell de balancins grans, amb unes galotxes ostentoses que permetin un complert recorregut. En Rodrigo els hi va treure bon rendiment, s’hi passava moltes hores assegut, gronxant-se amb aquell moviment compassat, parsimoniós, just l’equilibri que li saben trobar els experts, em refereixo a les persones que dominen la sentadeta . I a mi aquell tomba i tomba, tan ben mesurat, sempre al mateix ritme, sense pressures que desbaratessin el control del balancí, em fascinava mentre observava tanta meticulositat de moviment, sense que això representés una interferència en la conversa.
Aquelles dues finestres emmarcaven la vida professional i la familiar, si més no en Rodrigo, cada dia, desprès de dinar, s’asseia darrera un altre finestral, el de la Societat El Retiro, junt, entre altres, amb el president Felip Font, en Lau, en Sardà, en Josep Lluís, en Manel Duran, en Gabriel Pallarès, en Casimir Carbonell, a qui el mestre va composar un pasdoble per banda, posant-li per nom, El Recadero. A sota el títol, amb tinta vermella hi va anotar, en Casimiro, per si no quedava clar l’enunciat en quant a l’identitat del qui anava dedicat. Degut a aquesta doble titulació, aquesta peça del repertori de banda, pels músics tenia dues nominacions, tant l’anomenaven pel títol genèric, com per l’afegitó que hi apareixia a sota. Que per cert ha rescatat la SuburBand, introduint-lo en el seu repertori, amb aquell “patarram, patarram “ inclòs. Un redoble de caixa que sobresurt per sobre el compàs d’espera que tenen la resta de músics, per tant el seu enquadrament ha de ser exacte, del contrari tota la banda trontolla. D’aquí que el mestre, com ja vaig escriure en un article dedicat a aquest sucós detall, hi estès obsessionat i no es cansés d’advertir, de la seva imminència, al músic que li requeia la responsabilitat de fer quadrar el redoble. A banda d’aquest apunt que aprofito per recordar, aquell finestral era l’emblema del tarannà associatiu de la gent de la casa i la parió entre el Sitges que conrea l’amistat i l’ambient del carrer. Tots que sabíem d’aquella trobada diària, de darrera els vidres del finestral, hi passàvem repartint salutacions i batzegades amb el cap.
Les Societats sitgetanes han fet gala dels seus finestrals, com un signe d’identitat, oberta a totes les tendències i també per amanyagar, a frec dels vidres, la transparència il·lusionada de projectes i converses desgranades davant una tassa de cafè, o d’un refresc. En el cas del Retiro, a l’altra costat de la finestra, la tertúlia la freqüentaven i mantenien els homes. Al Prado a primera línea dels finestrals s’hi asseien les dones., amb tants anys a sobre que les feien dignes representants del Sitges dels nostres avis. Curiosament s’hi haguéssim sumat les edats de totes elles hauríem fregat, permeteu-me l’exageració, el mil·lenni. Una bona collita de vivències.
Sense desmerèixer els finestrals del Club de Mar, que tot i ser freqüentat pels components de la colònia, formen part d’aquest bategar que s’aixopluga darrera els vidres. Les seves finestres estan abocades al mar i al Passeig. Les de la banda de la platja, per estar més enlairades del terra, estan protegides de les mirades dels qui van i venen. En canvi la que dóna al Passeig es presta a guaitar-hi, això sí, des de la distància. Sobretot quan es fa fosc i els punts de llum de l’interior, delaten la vida associativa de la seva gent, la majoria d’ells dedicada a jugar al bridge. Aquesta ambientació d’alta societat, li confereix el caire dels clubs anglesos. Tot i que en Manel Torrents de “gentelman” no en passejava, ni n’ostentava cap influència, quan acudia cada dia a fer el cafè i a llegir el diari escarxofat en una butaca del saló del finestral de mar. Hi arribava amb aquell atrotinat “mobylet” i pel sol fet de considerar-se membre de la societat sitgetana, es creia amb dret a ser acollit en un club del qual mai en va ser soci, ni participava en cap altra activitat que no fos la del simple plaer d’assaborir una tassa d’aquet aromàtic, en un ambient de senyor i en aquella hora tan ensenyorida del migdia.
El Passeig de La Ribera i de manera especial, els carres de Sant Pau, Sant Pere i Bonaire, s’han arrenglerat cases amb un bon nombre de finestres. Com la de la casa de la família Almirall, que disposa d’una simetria de mesures considerables, emmarcada per la noblesa de la pedra. Quan hi passaves per davant, guaitar al seu interior, equivalia emmirallar-nos amb l’exemplaritat d’una família sitgtetana, la qual s’apressava a saludar a les amistats que hi miraven encuriosits per la naturalitat dels seus estadants.
Actualment, de tots aquests carrers, la finestra que es oberta a l’hospitalitat, darrera la qual la vida familiar aconsegueix assolir l’ambient enjogassat dels més joves i la implicació amb les tradicions i l’ambient festiu amb el qual s’involucren pares fills i nets, és la finestra de la casa dels amics Joan Sella i la Teresa. Una llar amb finestra i tribuna, dos elements ben singulars, que trobem quasi al capdamunt d’un carrer que fa baixada i des d’on es veu el mar.
A la casa on hi residien en Rodrigo i la Clara, La Mari Torrens manté el costum i la felicitat que comporta poder mirar, per entre els vidres, a aquesta parcel·la del poble i de la vida sitgetana. Amb el llunyà remor de músiques ben diverses i records amuntegats en una casa amb quatre finestres disposades a pocs metres de la vorera.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 6 de març del 2010 )