DEL CAMÍ FONDO A CAN MILÁ

La capelleta, fornícula, de Sant Muç, és l’última que queda del anomenat camí Fondo, que anava des d’aquest punt fins al Vinyet, passant per la sínia del Gall. Jo ja no ho he conegut, però al llarg d’aquest camí hi havia tot un seguit de capelletes. Curiosament la que queda està incrustada en la paret d’una casona que té història, perquè en ella hi va dormir, una nit, Joan Josep d’Àustria, segons consta escrit en la pedra que hi ha als seus peus. Tot i que la data es confusa i apareix l’any 1668, la qual, segons l’Ignasi Mª. Muntaner hauria d’ésser 1660.
Amb l’obertura de l’avinguda del Vinyet, el camí Fondo va quedar relegat, va perdre el seu traç, i a mesura que es va anar urbanitzant aquest sector, les sínies i vinyes que es trobaven en el seu recorregut sucumbiren a la modernitat. L’última que recordo i sembla ser que també va ser la que més va aguantar el progressiu canvi, passant de l’activitat camperola a la construcció de vivendes residencials, fou la sínia la de la família Raventós, a qui la veu popular coneix pels Pixabrosses.
El Vinyet centra la confluència de nous camins que ens hi apropen. A partir d’aquí el caminant pot escollir la destinació que més li plagui. Cap a mar o vers la muntanya. Aquesta vegada decanto cap el camí que condueix a la riera, bordejant la verdor del camp de golf i amb el record posat en aquell pont que feien servir els golfistes per a vèncer la riera i que també la mateixa veu popular denominava “el puente colgante”. Aquella feble bellugadissa que s’establia quan hi transitaves li conferia un caire d’aventura, emmirallada, amb les consegüents limitacions, amb aquells ponts que, tot sovint, se’ns fan palesos en els recorreguts dels aventurers per les zones selvàtiques d’arreu. Arribar fins aquest indret, passar una i altra vegada la riera pel pont, era un dels al·licients dels dies de festa, com també ho era anar a tirar farigoles a la boca de la Bufera.
El pont ha estat desmantellat i la poca aigua que la riera retè a la desembocadura, l’aprofiten una colònia d’ànecs que hi campen a cor que vols. Des d’allà decanto cap a la banda de muntanya, el camí passa per sota el pont de pedra del tren i surt a sobre del nou, construït per tal de poder accedir, des de la carretera, al nucli de Miralpeix , i d’allà a la Mare de Déu de Gràcia, amb les decadents runes de la susdita masia de Miralpeix als seus peus i el nou Hotel que si ha construït que encercla una bona parcel·la de terreny. Més cap aquí, avui envoltada pel camp de golf, la masia coneguda per a can Pere Pau, nom que va agafar dels masovers que en tingueren cura i que era propietat de la família Vidal – Quadras. Aquests jornalers posteriorment passaren a cuidar les terres de Can Pei, propietat de la família Soler i Forment, en ella hi van romandre fins que la modernitat també arribà a remoure les seves terres i es va urbanitzar l’entorn. Actualment, pam més pam menys, on eren les vinyes i la masia s’hi aixeca el col·legi Maria Ossó, com homenatge a aquella popular i activa mestra de les anomenades escoles de la vila, i que tots coneixíem per “doña Maria “. Pel camí urbanitzat que decanta cap a la carena, bordejant les Minivilles, cases incloses dintre un primer pla d’urbanització, arribem a posar-nos per damunt un revolt de la pista de l’autòdrom . Abans, quan érem situats sobre el nou pont, ja es divisava la masia de Can Baró, entre una exuberant i bonica florida d’ametllers. Des d’aquí, a frec de pistes, la susdita hisenda , amb les vinyes que la circumden, es fa molt més visible. Cap allà ens dirigim.
Deu ser dels pocs camins amples, sense urbanitzar, que encara voregen els camps, el bosc. Aquest ens porta a peu de vinyes i travessant-les arribem fins a tocar els antics marges de la propietat. Avui l’entrada està barrada, tot és tancat com una fortalesa i, per tant no es pot accedir al seu interior. A aquesta masia, de grats records per a la gent de Sitges, s’hi anava a omplir la garrafeta de vi que elaboraven els últims masovers que recordem, la família Grau. També, quan s’esqueia, ens hi apropàvem a menjar la mona entre els seus descampats i pinedes. Un gran admirador d’aquell celler i un entusiasta bevedor dels seus caldos era un tal Rodrigo, navarrès d’origen i que s’ocupava de la consergeria de l’Hotel Terramar. L’home destinava les seves festes a satisfer la seva xardor vinatera, acudint a la masia, omplia les vegades que calia el seu bot i no parava d’enlairar el colze, fins que la graduació del vi podia amb ell i li aclucava els ulls. Es passava tota la nit dormint sota els ceps, nyonya que estava aliada amb el seu tarannà responsable, de tal manera que a l’hora de tornar a la feina no havia fallat mai. Allà hom es trobava amb en Rodrigo, al peu del canó, vestit impecable, atent i amable, sense cap signe de la seva feblesa pel vinet de can Baró.
Per entre marjades encara he pogut fotografiar el camí principal que condueix a la casa, amb aquestes singulars columnes que s’hi arrenglen en una banda. Detalls com aquest delaten que havia estat un mas d’una certa importància, amb un celler molt gran. El camí continua cap a la masia de can Bruguera, restaurada de fa poc i d’allà, travessant la carretera, a Les Torres.
Aquest llogaret està format per un agrupament de cases, petites la majoria i altres de molt més senyorials com la de can Miret, d’estil modernista, amb els dentells de les finestres acuradament treballats . És la més senyorial, o la més gran, junt amb la de can Roig. Aquesta última domina la plana i té tot el traç de masia important, incloent-t’hi el rellotge de sol, molt comú en totes elles. Les Torres, tot i les seves limitacions, hem de tenir present que les proporcions edificades no són gaires, té raconets, cases, detalls, molt suggestius. Com es pot apreciar en aquestes fotografies. Des d’aquí, desplaçant-nos més cap a l’interior i sense haver de caminar gaire, arribaríem a les Casetes. Però tornem enrere.
Salvant un tram de l’urbanització de Vallpineda, pugem a la carena de la creu, a tocar el bosc d’en Bruguera. Un altre lloc on s’anava a caminar els dies de festa i a buscar molsa quan tocava fer el pessebre i encara no hi havia res construït. Una molsa blanca, arrissada, com poques he vist. Aquest punt limita Sitges de Ribes i la panoràmica que s’hi albira és molt curiosa: mar i muntanya, per una banda l’ermita del Vinyet i per l’altra la de sant Pau, emblemes de les dues poblacions. Des dalt el turonet hem anat seguint l’evolució dels dos pobles. Si guaitem cap a Ribes, com queda més lluny el nucli de la població, dóna la sensació que poc ha canviat. Però Sitges, vist des d’aquesta talaia, és sorprenent la transformació que ha experimentat. Les cases s’emparren fins quasi arribar al cim del Puig d’en Boronet o, si ho prefereixen, la Creu de Sant Isidre. Massa ciment que empastifa la natura, a la qual han esgarrapat la roca viva, per on hi floria la farigola, el romaní, la grogor de l’argelaga. Aviat serà una flora en camí d’extinció. Observat des d’aquest indret, Sitges es nota que ha perdut el seu encant, sobretot l’imatge de l’església sola, sense res que malbaratés el paisatge de les muntanyes del seu darrera. Quan aquesta carena muntanyosa abrigava un poblet de pescadors i camperols i darrera seu ja no hi havia res més, solsament camp per córrer. Poc ens imaginàvem quan, de nens, albiràvem aquella meravella que el nostre poble acabaria sucumbint a la modernitat, amb tan poc decoro i perdria identitat paisatgista i altres de més íntimes. Diuen que és el tribut que hem de pagar si volem continuar progressant. Són punts de vista , com tots, respectables. Que cadascú en tregui la lliçó que cregui convenient. El que està clar que tornar enrere ja no podem. Com vulgarment es diu, hem que ballar al so del ball que toquen.
De tornada cap el poble, es passa a tocar a cal Arbonès, de les quasi ben poques llenques de terra que, a frec del poble, al costat de l’urbanització, encara mig es cultiven, sobretot amb collita de patates i faves. Abans d’arribar a l’anomenat Parc de can Robert, on hi havia la sínia que portava el mateix nom, hi ha la que havia estat finca de can Milà, propietat també de la família Robert i de la qual en van tenir bona cura la família Argilagós. De les seves vinyes se’n extreia la tan reconeguda Malvasia Robert. Durant el temps que durava la verema, era un no parar de carros, carregats amb portadores, que anaven a descarregar al celler que tenien al carrer Sant Pere. La fotografia mostra la porta d’entrada a la hisenda, per un camí franquejat pel xup, on hi havia un magraner que s’abocava a l’exterior i a l’altre costat la casa dels amos, amb aquesta portalada i finestral tan majestuós i més enllà la casa dels masovers. Guardo grats records d’infància, quan amb el recordat amic Josep Matas Martín hi anàvem a passar moltes de les tardes que lliuraven de l’escola, principalment durant les vacances d’estiu.
Del Camí Fondo a can Milà no pretén ser cap mena de guia d’excursionisme, ni tan sols de passejada, si més no, enjogassadament, vol rebolcar-se per entre la fredor d’aquest hivern, quan com una excepció en aquest diumenge ha lluït el sol, això sí, amb la feblesa i fragilitat amb la qual ens té acostumats en aquests darrers festius. Deixem que la seva escalforeta acaroni la plenitud dels sentiments amarats de sitgetanisme i que els vigoritzi una vegada més. Si aquest testimoni gràfic, l’escriptura airejada d’una de les tantes caminades dels dies de festa, aconsegueix mantenir un determinat caliu, haurà valgut la pena fer un tomb per casa, fins a ultrapassar els límits del terme. Perquè com va deixar escrit l’enyorat Ramon Planes, la terra té camins.