UN ALTRE PETIT TRESOR

Haig de lamentar la intromissió, en l’article de la setmana passada, d’un follet que va canviar l’enunciat de l’encapçalament, apareixent “petits treballs amagats”, on s’havia de llegir, “petits tresors amagats”. I una altra deficiència que trobo en aquestes pàgines és que les fotografies en blanc i negre surten massa fosques, aquest fet desmereix la seva qualitat i de retruc enfosqueix el contingut de l’article, el qual havia estat pensat amb la finalitat que tingués més protagonisme la fotografia que l’escriptura i, vist el resultat, et quedes amb un pam de nas. Quedo sorprès amb mi mateix, perquè no acostumo a aterrar en aquesta pàgina endut pel neguit de la crítica, tot el contrari, aquest no és el meu estil, en defujo i mira que tindria tema per endavant. Reconec, però, que a voltes les coses s’han de dir i si amb aquesta punt de vista, recomanació, es pot influir en una millora, valgui l’opinió, ni que aquesta sigui manifestada per un neòfit en la matèria.
Aquesta setmana torno a endinsar-me per l’espai d’aquests baixos de la casa del carrer Carreta, per a concloure la contemplació de l’entorn d’aquesta entrada presidida pel quadre d’en Bruno i per aquesta singular columna que es troba al començament de l’escala per on s’accedeix a les vivendes de la part superior. Si la simplicitat de la resta no ho fos tant, les mesures d’aquest vestíbul són més pròpies d’una casa senyorial que d’una de pescadors i no vull que s’interpreti amb aquesta comparança un menyspreu a la memòria dels seus antics estadants, els quals com és prou conegut, eren gent senzilla però honrada i treballadora.
A mesura que van anar deixant les vivendes que ocupaven, si van assentar gent de l’art com el molt recordat Antoni de Ronda i el seu manager Raül. Ells, després de tants anys delectant als turistes en aquells bonics i malaguanyats jardins del Retiro, amb aquell ballet de noies de bellesa i simpatia exultant que dominaven tots els estils dels balls regionals, arribat el moment del descans van escollir la nostra Vila, on havien fet amics i en aquest redós de la casa dels pescadors van picar l’ham del sitgetanisme i no se’n van poder desenganxar.
I quan van enrunar aquell volgut i admirat “ quarto de reixa” del carrer Jesús, per a construir-hi modernitat, allà on la tradició prenia forma i se’ns mostrava amb delicadesa i acurada presentació, gràcies a la destresa del Sr. Sabater que n’era el responsable d’aquelles singulars obres d’art, va anar a viure, junt amb el seu cosí Sr. Ribas en aquesta mateixa casa d’entrada gran i ombrívola. El casalot va guanyar uns altres estadants colpits per l’art i nosaltres vam perdre un símbol del neguit d’una altre artista, el qual quan arribaven aquestes dates del diumenge de rams, per entre les ben parades interioritats del quarto, lluïen les palmes i palmons, per a tot seguit canviar la decoració i durant la nit del dissabte de Glòria, quan la colla de Caramelles es plantava davant el quarto de reixa, coincidien la representació fantasiosa del seu interior amb la veracitat de l’exterior, mentre a l’home se’l notava satisfet, cofoi, entre cants, que la seva obra també estava sacsejada pels estímuls màgics de l’art .
Si més no els estadants que més temps han habitat els seus baixos, ha estat la família Cañameras, amb la dinàmica Conxita Sauch, muller d’en Joan. Dona xerrairota i instruïda, autodidacta, que estimava la Vila i el seu tarannà pencaire li va permetre contribuir a l’economia familiar quan aquesta, degut a les limitacions del mar, es ressentia. Va arribar a ser com una mena d’encarregada i responsable de la neteja dels museus. Aquest càrrec li va valer poder estar en permanent contacte amb l’art, amb la gent entesa i ella fent honor a la discreció, mentre treia la pols, parava l’orella i escoltava els comentaris alliçonadors de les persones enteses. Aquesta discreció, disfressada de curiositat, la va enriquir culturalment, de manera que et podia fer una dissertació anecdòtica del contingut dels museus, aportant una salseta personal que la dona havia pastat després d’haver escoltat tants i tants comentaris. Aquesta veterania, la seva fluida conversa, haig de reconèixer que t’embadocaven quan t’explicava les seves personals historietes amanyagades a la seva manera. Llàstima que la Conxita no fos dona de lletres, que hagués pogut escriure tot el que explicava, avui seria una guia, a mena d’historietes populars dels museus on havia netejat. Potser no seria del tot fidedigna, però la seva salseta contribuiria a amanir l’altra cara de l’art, la més apropada a la gent que li agrada més deambular entre fantasies que entre l’encotillament de la història.
La gent de Sitges, encara avui, no sabem ben bé el que va passar, els motius pels quals un dia mister Deering , cargues amb quasi tot i marxés de la Vila. Doncs la Conxita semblava tenir la resposta a aquest enigma, el de la fugida sobtada. Sabia embolcallar l’explicació amb un cert aire de misteri, per fer-te còmplice del secret, amb la recomanació: “ no ho expliquis a ningú”. Semblava com si sols ella en pogués guardar l’exclusiva. Segons deia, tot va venir perquè un dia la muller del ianqui va trucar a la porta de la casa de l’Utrillo i quan van obrir, des de l’interior va escoltar que la dona d’aquest va fer el comentari: “ on va aquesta...” Es veu que va ser la gota que va fer sobreeixir el got.
La porta de sota l’escala, està tancada, quants records guarda. Petits tresors atresorats durant tota una vida.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 27 de març del 2010 )