Un any més la festivitat de Corpus ha desplegat l’estendard de les grans ocasions, ensenya dels creients i emblema de tots els qui estimen les tradicions, treballen per ells i dediquen hores per tal d’estendre artístiques catifes de flor pels carrers de la Vila. Ha coincidit també, com altres vegades, amb la meteorologia fent la guitza, com volent sobresortir per sobre qualsevol manifestació artística, però no ho ha pogut desbaratar, perquè ha triomfat la culminació de l’obra, de la feina ben feta. Com ho ha estat el treball realitzat per la gent del Retiro en l’altar del Cap de la Vila, sense desmerèixer cap altra de les opcions presentades en edicions interiors. Una obra d’art que s’escudava sota una petita obra d’enginyeria, la qual ha produït uns efectes impactants en totes les persones que hem tingut el goig de poder-ho contemplar. La perfecta i harmoniosa combinació de l’aigua i la flor, han estat la clau de l’èxit que no hauria estat tal si no s’hagués implicat un bon nombre de retiristes que des de feia temps treballaven en el projecte, sabedors, després d’haver-ho provat , que el muntatge obtindria els resultats desitjats. Un plantejament d’aquestes característiques s’ha de plantar en el lloc amb un màxim de garanties. Perquè s’ha de tenir enllestit en un curt espai de temps i no queda lloc per a gaires improvisacions, com així ha estat per a satisfacció de tots els qui hi han intervingut i per aquells que ens hem delectat amb la seva contemplació.
Com meritosa és la perseverança del veïnat dels carrers on fan catifa. Col·laborant amb les despeses, dissenyant, esclofollant la flor i confeccionant. Els preparatius es desenvolupen desprès que els gegants han fet la seva primera sortida, en aquesta vigília de la diada, quan la nit fa companyia a tantes i tants voluntaris que s’apleguen en un xamfrà del carrer i preparen la flor, mentre altres dibuixen el terra. En aquest procés hi han intervingut varies generacions senceres el que ha permès mantenir una continuïtat, fins a donar pas als vailets de les escoles que gràcies a ells, a la complicitat dels pares, garanteixen aquest procés creatiu i artístic els qual, un cop a l’any, durant la festivitat del Corpus, la flor cobreix els carrers. Aquest inici, el qual s’amanyaga entre penombres, serva un encant especial. Recorda la complicitat de la gent de casa quan, al vesprejar, sortia al carrer i es mantenia una relació amical entre els veïns, en un gest, costum, molt propi dels pobles.
Demano a tots veïns que estan involucrats en aquesta tradició, em permetin fer referència a una persona, davant l’impossibiltat de fer esment a totes. A una dona que d’antuvi sabies que la trobaries en el seu lloc, em refereixo a la Soledat Matas. El seu posat desmenjat amagava una gran curiositat per les coses del poble. Des del portal de casa seva, en aquest primer tram del carrer Jesús, guaitava al brogit de la vida sitgetana i ho feia amb aquell posat tan peculiar, un braç creuat i l’altre apropant la mà fins a la barbeta. La Sole va viure tants Corpus que havia esdevingut una veterana d’excepció en aquests preparatius, a recer de l’espaiosa entrada de la llar familiar. Un cop enllestida la seva col·laboració seguia amb atenció tot el desenvolupament, entrava i sortia de la casa i cada llambregada descobria un detall que li cridava l’atenció. Fins que la catifa lluïa amb tot el seus esplendor. Aleshores es dedicava a copsar els comentaris dels qui passaven a frec del pedrís i s’afanyava a transmetre’ls als seus, no parava de recórrer la distància que la separava del brogit del carrer a l’intimitat de la llar. Fins i tot es convertia en una bona salvaguarda de l’obra, quan algun desaprensiu gosava fer de les seves, allà hi era ella per a recriminar-li l’acció i darrera l’expressiva faisó rondinaire que mostrava, tot tornava a la normalitat.
Desprès de dinar, quan s’apropava l’hora de la sortida de la Processó, la noia seia al costat del seu pare, de la seva germana, el cunyat i de les amistats que compartien aquesta entrada tan sitgetana de les poques que encara queden al poble. Quan ella ens va deixar se’n va anar un referent del carrer Jesús, un bocí del seu bategar. Una presència que contribuïa, per sempre més, a mirar la vida des d’una altra perspectiva, amb la qual les prioritats són altres. Com valorar una mica més les petiteses que amb les ambicions acostumen a passar per alt.
En poques hores els carrers tornen a la normalitat, el que més fa el ronsa és el flaire de les flors, però amb un parell més d’escombrades tot desapareix. Recordo haver comentat que alguna vegada, quan Corpus es celebrava en dijous, que havia coincidit aquesta festivitat amb la de Sant Antoni de Pádua, patró dels paletes. Els quals ho celebraven de manera també tradicional. A primeres hores del matí sortien amb comitiva, acompanyada de bandera i banda de música, des del Sindicat, situat al carrer Illa de Cuba, fins a l’església on s’oficiava una missa. De tornada al arribar al local eren obsequiats amb tortell i traguet de malvasia del porró.
Insisteixo en aquest seguit de detalls degut a que no fa gaire ens ha deixat en Robert Teixidó, advocat d’ofici i responsable del anomenat sindicat que tenia la seu en aquesta bonica casa “d’americanos” del carrer Illa de Cuba. On també hi treballava la Remei Casanovas i en Joan Vea. A més en Robert, sempre que en tenia ocasió, exhibia amb orgull un fet que el va obsessionar, apassionar, tota la vida, l’haver formar part de la lleva del biberó. El seu pas pel front li va valer poder aportar un extens currículum d’experiències a la seva vida, independentment de la professió. A tothora explicava “batelletes” de tota mena, on hi aportava una bona dosis de la seva collita, fins el punt de crear un cert ambient entre els companys que com ell en van poder sortir. Aquells que disposaven també de bona memòria, tot sovint, li rebatien les seves explicacions, que les impartia amb tan entusiasme que a voltes diferien una mica de la realitat. Com a bon professional sabia consolidar, raonar, les posicions que defensava , fins el punt que aquell que no ho havia viscut no sabia qui tenia raó. En Teixidó va saber mantenir la germanor, el caliu, amb tots els companys que, amb una edat molt jove, van haver de marxar de les seves cases i passar penúries i molta por durant l’estada involuntària en la guerra. Va contribuir a aquesta cohesió el interès d’un jove soldat que es va fer gran i va haver de combatre amb les injustícies que ens depara la vida, a quina batalla pitjor, fins sucumbir en l’ultima.
Diumenge passat cobríem el terra dels carrers amb flors per acollir el pas del Santíssim, demà homenatjarem als Antonis/es en el dia de la seva onomàstica. I molts seran els paletes que en honor al Sant també ho celebraran.
Entre flors i morterada torna a ser festa gran. Felicitats a tots els qui porten el nom del Sant.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 12 de juny del 2010 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada