La nit de Sant Joan és d’aquestes vigílies màgiques, on amb l’encesa del foc com element principal, hi conjuga la tradició i les forces ocultes de la natura, les quals guarden entre si un magnetisme que quan es transmet arriba a irradiar unes determinades sensacions, o bones vibracions. Fins i tot alleugeriments, entre les persones receptores. La història és testimoni d’aspectes incomprensibles, diguem-ne, observats com a paranormals, que ni la ciència és capaç de fonamentar el per què es produeixen. Existeix gent que creu, a voltes amb fonament de causa, amb aquestes rareses, curiositats, misteris de la natura.
Il·lustro l’article amb aquesta imatge d’un arbre centenari, el roure del pla d’Ancosa que es troba al peu del cim del Castellar. Muntanya que està situada en les immediacions de La Llacuna, venint des de Sant Martí Sarroca. El roure va ser declarat arbre monumental per la Generalitat el 1990 i encara conserva la seva vitalitat, la d’un arbre viu. Antigament era tradició fer uns talls en el tronc, allà on es ramifica ,i s’introduïa una mena de falca de fusta, de manera que s’anava obrint poc a poc. Quan naixia un nen, i preferentment durant la nit de Sant Joan, el col·locaven en una posició de manera que l’escletxa mig l’acollís. El ritual anava acompanyat d’un conjur demanant a l’arbre que li absorbís les malalties que podia contraure i alhora li transferís el seu vigor i vitalitat. Desconec si aquesta creença, complementada amb la pràctica, va produir els efectes desitjats. Sigui com sigui, una conclusió està clara, quan els va arribar l’hora van desfilar com tothom. I és que una cosa és alleugerir les penúries, determinats desgavells i d’altre ben diferent és, encara que sembli un contrasentit, ara que parlo d’això, és voler dominar la pròpia natura o anar en contra seva. Curiosament tots els infants que envoltats per la fosca de la nit, en ple solstici d’estiu, eren acomodats en aquelles escletxes, qui sap on paren, i malgrat tantes ferides provocades al seu tronc, actualment el roure és ple de vitalitat. Per a nosaltres la vida és efímera, la natura a voltes allarga aquest termini fins a cents i mil·lennis d’anys a arbres i altres especies que té sota la seva protecció. Fins i tot amb això existeixen preferències.
Observo que cada vegada més, la gent confia amb els minerals, s’interessa per les propietats que tenen en quant a les irradiacions que transmeten. Sembla ésser que alleugeren determinats trastorns. Així a la seva bellesa, n’hi ha que tenen la qualitat de joia en el seu més pur estat, se li uneix les seves característiques que sols els entesos les saben raonar. D’això me’n parla molt sovint una aragonesa que ha viscut molts anys a Barcelona i fa poc resideix entre nosaltres. La Maria Jesús Flores és una senyora intel·ligent que dedica bona part del seu temps a estudiar aquests minerals i quan pregona les seves propietats ho fa amb tant entusiasme i coneixement de causa que la conversa esdevé una interessant lliçó sobre aquestes pedres de variació de colors les quals, un cop extretes de la mina i polides, es converteixen en autèntiques obres d’art. Més d’una vegada els hem tingut a les mans, valorant més la seva perfecció que altra cosa. És una bona oportunitat coincidir amb gent que hi entén, per a fer-te adonar que aquell mineral és prolífer en altres aspectes que els de la seva pròpia bellesa. La Maria Jesús passeja el posat i la saviesa de la persona que viu integrada en aquest món tan complex, el qual aporta aquests sensacions, radiacions, o diguin com ho vulguin, ocultes de les quals em referia al començament i que ara comencen a despertar, o donar-se a conèixer, de manera més populosa, mitjançant les persones que són especialistes en la matèria. El seu és un altre món, tan curiós com ho pot ser el que palpem cada dia i a cada instant. A voltes sols es tracte de creure-hi una mica, ni que sigui per curiositat però, això sí, sense obsessionar-s’hi. Hi ha coses que no fan mal, com a molt ho faran a la butxaca, és clar que també s’ha de tenir enteniment.
Deixem enrere la festivitat de Sant Joan, amb el rostoll encara flamejant de les brases de les fogueres. Perquè el foc és un altre element màgic, que amaga molts enigmes, com ho pot ser que en nits com aquestes, hi ha persones que passen descalços per sobre les brases i no es cremen. Són aquests misteris de la natura que puntualment ens fan adonar-nos que existeixen altres forces que cohabiten amb les més normals i conegudes. La nit de Sant Joan és màgica, ho ha estat des de l’antigor i nosaltres hem aprofitat aquestes bones vibracions per a festejar revetlles i encendre coets, ja no apropem als infants al roure, però recorrem a la coca per motivar els ànims festius. Sense aquests petits detalls de ben segur que seria una nit diferent, tot el que vulguin, però mancada d’una singular i dolça tradició
Que la força, la bona sintonia de la proppassada nit ens acompanyi en el nostre camí per a poder admirar i gaudir dels detalls, les singularitats que la natura posa al nostre abast. Les conegudes i les desconegudes. En quant a aquestes amb la voluntat d’apropar-nos als seus enigmes i malgrat que mai en sabrem prou, podem assegurar que a voltes és complaent però també misteriosa, per tant hem de saber-ne trobar l’equilibri just.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el dia 26 de juny del 2010 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada