Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

06 de juny 2010

HOME DE BICICLETA I REPORTER



La bicicleta i l’art semblen guardar una coincidència. L’altre diumenge, festivitat de la Trinitat, l’ermita blanca va tornar a acollir aquest esclat festiu, sitgetà, que tan harmonitza amb el nostre tarannà. Aquesta vegada la presència dels gegants van arrodonir un matí lluminós, dels que agraden gaudir. El seu posat majestuós sobresortia per entre els dos blaus, el del mar i el del cel. El conjunt oferia una valuosa temàtica fotogràfica, uns moments sublims com el que va tenir lloc quasi a frec de les seves capes, just a l’entrada de la capella, durant el lliurament d’una placa a la Rossó com a reconeixement als seus 40 anys com administradora de l’ermita. Molts anys compartint neguits i feina amb la Remei i amb en Joan, fins que per circumstàncies de la vida, ha quedat sola. Amb el bon sentit de la paraula, perquè són moltes les persones que l’ajuden, si més no ella ho supervisa tot, decideix sota la seva mirada penetrant, recorrent a la disciplina de la persona que estima la muntanya, que ha caminat per camins i dreceres. Tant que des de la Creu de Sant Isidre a la Trinitat, els dos símbols del neguit, l’esforç i la perseverança es converteixen en un exemple de l’estima a tots els indrets que franquegen un Massís que tenim tan a l’abast.
Desprès de la festa, quan la Rossó i els qui l’ajuden, emprenen el camí de retorn cap a casa, ja fosqueja i les ombres poc a poc s’apoderen del paisatge. Altra vegada el lloc queda en silenci a l’espera d’una nova albada. Una calma que tan agrada als artistes, un d’ells quan es despertava de dormir, després de passar una bona part de la nit pintant, es vestia de ciclista i damunt la bicicleta pujava el costerut camí que porta a la Trinitat. Un cop a dalt, en Bruno s’asseia en el banc de la placeta o a sota la glorieta i escoltava el silenci, fins a embriagar-se del paisatge que tenia als seus peus. Abans, de marxar, si les seves reserves de farigola havien minvat, en collia un parell de matolls i els entaforava en el sarró i la baixada es convertia en un plaer que el cos agraïa enormement, desprès de l’esforç que és menester per vèncer la dificultat del camí.
I de bicicletes n’entén en Ramon Viñola, al llarg de la seva vida professional n’ha remenat de tota mena. Parent d’en Gumersindo, la bicicleta i les motos ha estat la seva passió. Al costat del seu oncle va aprendre l’ofici i hom el recorda en el taller del carrer Sant Gaudenci, davant del teatre vell, on el local flairava a goma i a petroli que feien servir per a “petrolejar”. En aquells anys quan disposar d’una bicicleta era una sort que no estava a l’abast de tothom. L’home passava les hores al fons d’aquell local, vestit amb la granota blava tacada de grassa. Compartia hores de treball amb la secundada afició de molts sitgetans que esperaven els diumenges per a sortir a fer un tomb amb la bicicleta, fins més enllà del nostre terme. La resta de dies de la setmana la dedicaven a posar a punt la màquina i aquí intervenia l’amic, el qual treballava envoltat de presses perquè tots la volien tenir a punt pel mateix dia.
De la bicicleta es va derivar a la moto, tot i que cada màquina tenia els seus seguidors. Molts dels ciclistes no van canviar a la moto ni al inrevés. Els dos mitjans tenien els seus al·licients, el seu públic i tan s’organitzaven sortides amb bicicleta com amb moto. Recordo la Penya Ciclista Maricel i el Moto Club , amb un bon nombre d’integrants les dues entitats que anaven i venien per aquestes carreteres molt més tranquil·les que ara.
Mentre en Ramon dominava les dues especialitats, va anar arrelant una nova afició, la de la imatge, de ben segur perquè no hi ha millor testimoni que unes seqüències amb les quals quedin visualitzats moments, paisatges, imatges del viure quotidià, de les festes rellevants i desprès, un cop guardades, poder-ne disposar quan a hom li plagui. Fins aconseguir retenir el pas del temps en uns moments determinats.
L’afició d’en Viñola va anar en augment i quasi tots els actes importants, festes, tradicions, viatges amb grup, ell ho enregistrava. El recordo amb una càmera de filmar d’enormes mesures, tot i que era més molest el pes de la gran bateria de la qual s’alimentava la filmadora i que es penjava a damunt. Durant un bon nombre d’anys, el reporter va veure passar totes aquestes festes, actes de diferent indole, per davant del seu objectiu i sense treure l’ull del visor s’ho mirava a través de l’objectiu, com si es tractés d’un somni. Fins el punt que quan aixecava la vista de la càmera ja tot havia passat. Els paisatges del seu estimat Fanlo, en el Pirineus aragonès, mantenien la verdor, la nuesa dels cims, on la neu que els cobrien, semblaven que esperessin a fondre’s fins que en Ramon no ho filmes, per a deixar-ne constància, ocasió que aprofitava per involucrar, també, al seu entorn familiar i així l’Agustina, la seva muller, es convertia en protagonista principal d’unes seqüències, malauradament, irrepetibles.
La vida de l’amic transcorria, mai millor dit, sobre rodes i amb l’ull enganxat a la màquina de filmar. Director, productor, guionista, càmera, ha desenvolupat totes les comeses del cinema dins la vesant de reportatge, tan sols acompanyat per l’eficient i inseparable col·laboració de l’Agustina com ajudanta de realització. Un cop retirat de les seves obligacions laborals, l’home encara es veu amb ànim de pujar sobre la bicicleta, perquè en Ramon te el cor jove i manté l’esperit de la gent que no s’acovardeix davant les fiblades del si no fos. No obstant ha retirat l’ull del visor, vol veure, gaudir de la lluminositat de la vida sense les limitacions de tenir de veure el món per un forat.
El que potser no ha arribat a valorar amb prou objectivitat són els documents gràfics que ha atresorat durant tots els anys que ha dedicat a deixar testimoniatge emmagatzemat dintre unes tres-centes cinquanta cintes de vídeo, de tres hores de durada cada una, sobre una temàtica tan àmplia com variada de la vida sitgetana en tots els seus aspectes. Sense adonar-se’n s’ha convertit també en un cronista de la Vila. Immortalitzant tota mena d’esdeveniments i el que és més important retenint als qui han estat els protagonistes, molts dels quals ja no estan entre nosaltres.
Hauríem de demanar a en Ramon, o a qui en pot tenir potestat i ganes de posar fil a l’agulla, que ens passés aquestes cintes. Sense cap mena de dubte serien unes sessions immemorables que ens farien reviure l’encís de Sitges i ens retornaria a la simpàtica imatge d’ell enganxat a la màquina i que, gràcies a la seva afició, l’ha permès guardar, en un fons molt íntim, però important, les coses i la gent de casa.
Vet aquí com un home de bicicleta esdevé un artista.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges , el 5 de juny del 2010 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez