Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

20 de juny 2010

L'HORT




Els de casa teníem un hort situat just a l’entrada del anomenat barri de La Madriguera. Era una llenca de terra, llarga i no gaire ample. Eren els nostres veïns la família Cosialls que encara hi habiten i l’hort del Xatet, ell i nosaltres limitàvem amb la vinya de cal Robert.
Just entrant hi havia un pou que a mi em seduïa, per la seva profunditat que intuïa al guaitar, ben agafat al pare, des de l’obertura i per l’aigua fresca que pouàvem amb una galleda. A la caseta hi guardaven les eines, aixades i arpis. Si el pou m’encadirava pel fet que al capdavall d’aquella profunditat hi brollava aigua, el moment d’obrir la porta de la caseta m’encuriosia per les corredisses a que es disposaven aquells petits dragons que s’amagaven entre les escletxes i per sota els estris. L’escena em produïa un calfred que em costava entrar al seu interior fins que intuïa que ja havien desaparegut o estaven ben amagats.
Al costat mateix, una gran gerra de fang, on hi anava a desembocar una canal que desaiguava el teulat de la caseta, aigua que junt amb la del pou s’aprofitava per regar. Aquell bocí de terra era una delícia pel gaudi, tanmateix no ho era tan pel pare que la tenia que treballar la terra si volia collir faves, patates, tomates... la preparació, el reguerots per regar havien de conservar una simetria. Però això al cap i a la fi no era massa inconvenient, perquè en treia un profit: unes quantes menjades de faves i, ara en aquest temps una regular collita de préssecs, albercocs i sobretot cireres de textura i dolçor exquisida, el cirerer és el que més trobàrem a faltar quan es va vendre. Una decisió pressa pels inconvenients en quant a la dedicació que era menester, perquè el que més el neguitejava era l’herba que hi creixia a desdir i això, l’aspecte de mig abandó, amb tot l’herbam descontrolat, el feia estar neguitós, pendent de l’hort. I és que tan sols hi podia anar els diumenges i al hivern perquè tenien ball de tarda i a l’estiu cada dia ball de nit, li quedaven poques hores per dedicar-s’hi i precisament a l’època estival és quan més creix l’herba.
Amb tot a l’hort hi passàrem estones molt bones, de grats records. Un dia varem presenciar una escena un tant surrealista. En Salvador, el Xato, pujat a una escala serrava unes branques d’un ametller que s’abocaven al carrer, i com que l’home era enraonador de mena , la conversa el va distreure de la feina, tant en va ser la distracció que si no arriba a ser per nosaltres ell i la branca van a parar al mig del carrer, estava tallant la que aguantava l’escala. L’home no se’n sabia avenir. Una escena pròpia d’un còmic.
Com que ja no era tan canalla, tenia una aixada designada, d’aquesta manera ell en un extrem i jo en l’altre anàvem arrancant l’herba, però donava la casualitat que cada vegada que l’home adreçava l’esquena em trobava a mi en posició de descans, actitud que l’acabava traient de polleguera perquè intuïa que amb aquell panorama tan poc motivat poca feina li avançaria. Per a més agreujant em valia de la complicitat d’algun que altre vailet que vivia per aquell indret i que al passar em convidaven anar a fer incursions per aquells garrofers que s’alineaven pel costat del torrent. Arbres que encara hi són i algun d’ells segueixen conservant aquelles incisions en el tronc que ens permetien enfilar-nos.
Una mica més en direcció a la creu de Ribes, hi tenia un hort l’oncle Joan, davant on era l’entrada al mas d’en Lliri, avui un accés a l’urbanització de Vallpineda. Limitava amb la finca de la família Malivern i amb l’hort de la família Arbonès que encara en Manel el cultiva. Teníem per costum anar-hi a celebrar la revetlla de Sant Joan. En una d’aquestes, em vaig pujar a una cadira amb l’intenció d’encendre una bengala en el llum de carbur que hi havia penjat del marc de la porta de la caseta, amb tanta mala sort que quan es va encendre em va agafar desprevingut i em vaig espantar i amb l’embranzida del cos vaig tombar la cadira fins anar a donar de front a una pedrís, sortosament sense cap altra conseqüència d’un abultat nyanyo, seguit d’un estat d’emprenyament de ràbia retinguda davant la sorneguera que va produir l’epantada d’un “berbener” inexpert i espantadís.
Abans de continuar vull precisar un detall que avui, al recordar-lo, m’adono encara més del canvi experimentat. Tant a l’anar com al tornar de l’hort caminàvem pel mig de la carretera sense perill per a la nostra integritat física. Tan sols ens teníem d’apartar quan s’apropava el cotxe de Ribes. En tinc constància per una fotografia feta pel pare, a l’alçada de la Sínia Robert on hi apareixem la mare i la meva germana, tots tres agafats de la mà ocupant tot el centre.
Es dóna la coincidència que actualment, una mica més enllà d’aquests horts de grat record per a mi, en la zona de Santa Bàrbara, no gaire apartats del bosc d’en Bruguera, l’ajuntament ha habilitat unes quantes penques de terra per a que en tinguin cura tots els sitgetans que, retirats de les seves obligacions laborals, hi vulguin ajupir l’esquena. Una iniciativa que té molts adeptes. Curiosament el cultiu de la terra ha estat una mena d’instint nat en les persones que, com el caçar, denota un afany de supervivència. L’hort ha estat l’anhel de molts, principalment d’aquells que no han fet de la pagesia la seva professió. Ja ho pregonava el President Francesc Macià, quan es referia a la “caseta i l’hortet” com una ambició que havia de motivar als catalans per tal de poder-ho aconseguir i amb aquests objectius assolits vindria a ésser com la culminació de la satisfacció personal, desprès de constatar que el treball conjuntament amb l’estalvi han permès aconseguir una certa estabilitat i un motiu per estar contents, satisfets.
En el límit de terme, en línea amb la creu que anomenem de Sant Pere de Ribes, els horts de cessió alternant, venen a ser el testimoni del Sitges camperol, perquè guaiten vers on hi havia tantes vinyes i horts, fins que van sucumbir a la modernització, urbanitzant-se el indret i desapareixent aquests, pràcticament, últims vestigis del Sitges involucrat amb la pagesia, entre altres activitats, per tots conegudes. Els horts municipals queden resguardats de les mirades, em refereixo que quan es ve de Ribes, al vèncer el revolt de la creu, hom no els apercep, però sí hem pogut gaudir de l’exuberant verdor que mostren les vinyes de l’entorn de Les Torres. Els pràcticament dos horts que queden quasi a l’entrada del poble, un al costat de l’altre són el dels Arbonès i el que havia estat propietat del meu oncle Joan i posteriorment d’en Marià Adell.
Una de les satisfaccions més personals, és poder portar a casa el fruit del treball collit a l’hort desprès d’esmerçar-hi les atencions pertinents. Amb tot sempre hi haurà qui s’avançarà a la realitat: “Si ho haguessis comprat t’hauria costat més barat”. Això segur, però no sols de pa viu l’home.

J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 19 de juny del 2010 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez