Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

26 de setembre 2009

EL MÚSIC MINGOTE




El cognom Mingote està molt vinculat amb la ciutat de Daroca., una vila de la província de Saragossa que Pere IV li va conferir la categoria de ciutat a l’any 1366. Una ciutat, deixem-ho així, malgrat la seva reduïda extensió urbana, que em captiva i a la qual li vaig dedicar un article, d’això fa molts anys, incidint amb les seves esglésies romàniques. Amb els venerats Sagrats Corporals que custodia la seva Col·legiata. En la Majestuositat de les portes d’entrada i sortida de la ciutat. I en les seves històriques muralles.
Curiosament em plau apuntar que entre Daroca i Sitges existeix una relació fortament lligada al cognom que avui serà el protagonista de l’article. Antigament els mestres de música, acostumaven a prendre possessió com organistes de les esglésies, aconseguint la categoria de mestre de capella. A Daroca com que hi havia unes set parròquies, els organistes amb que comptaven eren més d’un. Però el dia 19 de desembre de l’any 1891 naixia en aquell indret Àngel Mingote Lorente, fill del agutzil de la localitat i alhora organista de la Col·legiata. La seva infantessa va transcórrer, en bona part, entre les parets del temple, on la seva mare el portava per participar de les tocates que oferia el seu progenitor en el transcurs de les múltiples celebracions litúrgiques que hi tenien lloc. Aquest ambient musical, sense cap mena de dubte, va influir en la formació d’aquell infant, el qual disposava també d’una veu angelical que li va permetre entrar al cor dels “Infanticos” de la Seu de la capital saragossana.
Iniciat en els estudis de música, no va tardar gaire en sobresortir, si més no abans de dedicar-se per complert a la música, va ingressar al Seminari per iniciar estudis eclesiàstics, però els va abandonar desprès de dos anys de permanència. Va tornar a Daroca i va combinar les tasques d’organista amb les de director de la banda de música del poble. Degut a la prosperitat agrícola i comercial que es feia palès en l’entorn, la població comptava amb bones sales de ball, on ell hi actuava com a pianista, acompanyant artistes, com és el cas d’una noia valenciana que va ser contractada i que quan la va escoltar cantar, i requerida la seva opinió per part de la mare de la xiqueta, el mestre li va vaticinar una prometedora carrera artística, com així va ser la que va culminar la gran Conxa Piquer.
Àngel Mingote no va tardar gaire a posar al servei de la música popular la seva vàlua. Recuperant peces musicals d’un gran contingut tradicional i folklòric i component-ne de noves.
En els anys de la seva joventut acostumaven a estiuejar en Daroca la família Barrachina- Esquiu, que vivien a Sitges. El destí de la vida va propiciar l’enamorament entre l’Àngel i la Carme que també tocava el piano i la cosa va acabar en casori l’any 1918 en el nostre poble. El matrimoni va anar a viure a Daroca, on el marit de la Carme Barrachina prosseguia la seva fructífera tasca musical. Un any després, el 17 de gener del 1919, pel costum que hi havia que les mares anaven a tenir els seus fills al seu poble d’origen, al costat de la família, aquí va néixer el primer fill del matrimoni, l’Antoni. Tornada a la ciutat murallada i complaent vida familiar entre melodies diverses. Si més no els progressos artístics del cap de família, les constants sol·licituds per poder comptar amb la seva col·laboració pedagògica i musical, fan que el músic i la seva família, ja havia nascut un altre fill, la Mercè, vagin a viure molt a propet, a la ciutat de Calatayud. Al cap de dos anys torna, de manera ocasional, al seu poble natal i d’allà passa a la capital aragonesa de Terol. On a més de la seva vessant de músic d’orquestra, continua com a mestre organista d’unes quatre esglésies de la capital.
Entre aquests anar i venir, el seu fill Antoni era ja un noiet que també havia après de música. Fins el punt que estava capacitat per suplir el seu pare, quan aquest anava atrafegat, en el complex art de fer sonar l’orgue amb la dignitat que l’instrument es mereix. Pare i fill s’alternaven en les celebracions religioses on es requeria de l’acompanyament musical. Amb tantes esglésies sota la seva responsabilitat d’organistes, de segur que tenien totes les festes de precepte ocupades. No obstant el destí li tenia reservat a l’Antoni Mingote i Barrachina, una altra activitat artística, la de dibuixant.
Amb el traç del llapis i el so de l’orgue, la vida familiar transcorre en un ambient molt gratificant. Les satisfaccions venen avalades pels èxits del músic i pels progressos artístics del noi de la casa. El qual, malgrat tot, canvia d’aires i ingressa a l’Acadèmia Militar de Guadalajara que posteriorment abandonaria per a dedicar-se exclusivament a la faceta de dibuixant que el portaria a fer-se una celebritat. Mentre, el seus pares es traslladen a viure a Madrid, on el mestre havia aconseguit un lloc de responsabilitat en una acreditada editorial musical, fins a guanyar, per oposicions, una plaça de professor de solfeig en el Real Conservatori de Música d’aquesta capital. Però quan les coses van massa bé acostuma a interposar-se alguna que altra penúria, el 1947 moria l’esposa i mare, la Carme Barrachina. Un fet que trastornar la vida familiar fins que el pas del temps va alleugerint les penes. Al cap de set anys l’Àngel Mingote es va tornar a casar, sense haver deixat mai la seva meritosa activitat musical. Fins que el 29 de desembre del 1960 no es va despertar del seu son als 69 anys d’edat.
M’ha arribat a les mans el discurs que el Sr. Emili Reina Gonzalez va pronunciar amb motiu del seu ingrés en la “Real Academia de Nobles y Bellas Artes de San Luis de Zaragoza. Un breu tractat biogràfic del mestre Mingote, el qual per motius afins a la ciutat de Daroca que tan admiro i indirectament als vincles existents amb Sitges, he cregut oportú resumir per tal de donar a conèixer una mica de la vida i obra del pare del nostre compatrici Antoni Mingote i Barrachina, il·lustrant el contingut amb una fotografia de l’Àngel i la Carme, molt vinculada a Sitges i a un cognom que va afavorir l’ensenyament a l’alumnat de l’escola pública del nostre poble. Un cognom que igualment arrelà, amb força, entre les tradicions de la Vila. Per tants motius no podia passar per alt un referent tan curiós i encerclat per lligams sitgetans.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 26 de setembre del 2009 )

19 de setembre 2009

AMB REGUST DE VI, SANTA TECLA




Entre la festa gran i, diguem-ne, la petita, el calendari festiu i tradicional sitgetà, es reserva un cap de setmana per dedicar-lo a la Festa de la Verema. On hi entra en joc un cúmul de seqüències amb diversitat de protagonistes, dels qual sobresurt la bellesa de les noies sitgetanes que ostenten la digna representació de les diferents entitats locals. Les anomenem : “ Les Pubilles” . Una d’elles, a més, tindrà el privilegi d’ésser designada Pubilla de Sitges.
Un culte al vi que poc té a veure amb aquesta coincidència i amb el feinejar que comporta la verema en si. I que té lloc en el nostre poble, quan pràcticament queden molt poques vinyes treballades dintre el terme. Amb tot, com a fet curiós, cal destacar que quasi bé totes les entrades al municipi estan custodiades per la verdor que durant dies ofereixen els ceps, fins que aviat els pàmpols iniciaran una decadència que es suma a les característiques peculiars de la tardor. Que quan l’estació es troba ben avançada , l’aspecte de la vinya decanta cap a una tonalitat predominant d’ocres i mangres que la fan igual d’interessant i pintoresca.
Un paisatge que certifica una identitat, la camperola. Malgrat que hagin desaparegut tots els cellers que hi havia repartits per entre les interioritats del poble i que ara, en ple mes de setembre, el treball de la gent que en tenien cura, es multiplicava i no es podien entretenir. Eren dies en què les mosques es feien enganxoses, pesades i que tant martiritzaven, també, als cavalls mentre esperaven, en els cellers, que descarreguessin dels carros les portadores plenes de raïm.
Amb la decadència vinyataire del nostre poble, en quant a vinyes i cellers, altres de més importants aglutinaren la collita que encara té lloc pel rodal. Les seves instal·lacions no tenen res a veure amb aquells llòbrecs cellers, amb el terres esventrats per poder-hi encabir els cups, on fermentava el suc llefiscós del raïm que hi feia cap un cop trepitjat, premsat. On les botes s’arrengleraven arrecerades sota una foscor i un silenci sepulcral. El cellers actuals semblen laboratoris espacials, per la grandiositat i la imatge metal·litzada de les tines que resten exposades a sol i serena. I per les sofisticades instal·lacions de tubs que les envolten. El resultat de tot això, un vins d’una qualitat i buquet exquisit que tan agraeix el paladar i dóna satisfacció a les preferències dels entesos.
La setmana passada, ho apunto com una curiositat vinataire i alhora musical, un amic, nascut a la Veïna població de Vilanova, l’Oriol Guevara i Sendra, va ser nomenat director d’Incavi. Institut Català de la Vinya i el Vi. Quan era un jove, amb cabells copiosos i desordenats, alternava els estudis d’enòleg amb els de la música. Dintre l’ambient de la música popular i tradicional de la comarca, el coneixíem per en “Poxi”. Els de la Cobla Sitgetana varem tenir la sort de poder comptar amb ell sempre que el necessitaven per a venir a fer “bolos” de tenora. El seu tarannà alegre, participatiu amb les creativitats del cultiu bromista, característic de la resta de companys de la formació, van aportar la joventut d’un noi que aspirava a tenir un paper destacat dintre el mon del vi. Fins que la seva plena dedicació als estudis, el van apartar de l’ambient musical. Abans de deixar-ho, però, també va col·laborar amb la cobla Miralpeix i ja no se s’hi ho va arribar a fer amb la “Neapolis”. Perquè va passar llargues temporades lluny de nosaltres, cercant ampliar coneixements i professionalitat. Fins arribar a ser president de l’Associació Catalana d’Enòlegs i, des d’ara, el màxim responsable, per dir-ho d’una manera cordial, del vi català. Un músic, tot i no estar en actiu, que s’aferra a la vinya per continuar regularitzant un món tan complex com és el de la vinya i el vi. Melodies no li faltaran, ni aromes tampoc.
Per aromes les del moscatell i la malvasia, tan amarades a l’àmbit sitgetà. El nom de Malvasia prové de Grècia, més concretament d’un indret anomenat Monemvasia, a la costa est del Peloponès, on romans i venecians, que la van ocupar, van comercialitzar la malvasia que es produïa en la zona i que, fins i tot, apareix esmentada en el Tirant lo Blanc. Actualment existeix un establiment hoteler que és conegut per Hotel Malvasia, on es serveix aquest suculent vinet dolç. Denominació i espècie, aquesta, que no es troba en cap altre més lloc, a banda de l’esmentat llogaret, que a Sitges. Aquí encara es comercialitza, gràcies al llegat del Sr. Manel Llopis i Bofill i del qual en té cura l’Hospital de Sant Joan. De les vinyes i del renovat celler en surt moscatell i Malvasia i, des de fa un temps, també un bon vi. A la Malvasia de l’Hospital, en el mercat comercial, l’acompanya la també llegendària Malvasia Robert. Tot i que aquesta ja no es produeix a la Vila , però encara manté el nom de l’etiquetatge i la forma original de la botella. No podem dir el mateix de la que comercialitza l’Hospital que ho fa amb una botella d’un disseny més esterilitzat i actual.
Aquest cap de setmana la verema tindrà un ressò especial, en aquest Sitges que ha desenvolupat moltes activitats, des de la pagesia, la del feinejar dels pescadors, la industria del calçat, l’artesana, fins a perdre quasi totes aquestes ocupacions i quedar-se sols amb la del turisme. No obstant no ha perdut l’originalitat, com ho demostra el fet que demà d’una font brollarà vi. Un detall que s’ha convertit en un referent d’aquest mes de setembre. Una font de treure i posar, on sols hi raja vi unes hores, les d’un diumenge a la tarda, per a satisfacció d’organitzadors i gent del poble, i per a curiositat de la gent que ens visita i que potser no havien vist mai un fet tan singular. A excepció d’aquells que fan el camí de Santiago, ja que a uns dos quilometres d’Estella, a Ayegui, es troben amb la sorpresa de dues fonts arrecerades en un lateral del camí, en una hi brolla aigua i en l’altra vi, gràcies a la generositat dels responsables d’una important bodega de la zona. Damunt de l’aixeta de la del vi si llegeix, entre altres, aquetes estrofes: “¡Peregrino! Si quieres llegar a Santiago / con fuerza y vitalidad / de este gran vino echa un trago / y brinda por la felicidad.”
Brindem, nosaltres, amb el record posat a aquelles vinyes d’antany, per la gent de la pagesia que en tenien cura i per aquelles cellers que tan enrenou oferien en aquesta època, quan just passada la Festa Major, l’ambient camperol s’apoderava de les vinyes i els carrers del poble. Quan no teníem font de vi, però esperàvem, amb un cert entusiasme, que posessin aixeta a les botes.
L’aixeta d’aquesta font es tancarà en un obrir i aclucar d’ulls i a partir d’aquí, si volem vi, haurem de recórrer als establiments especialitzats en la seva venda. Lluny queda el record de la garrafeta, amb la qual anàvem i veníem dels cellers, de la mateixa manera que el de la bota del racó, que tan acuradament guardàvem en una fosca interioritat de la casa pairal.
Encara amb regustet de vi, la festivitat de Santa Tecla ens farà tornar estar de Festa Major.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 19 de setembre del 2009 )

13 de setembre 2009

VACANCES



Una de les més preuades reivindicacions, dintre el mon laboral, va ésser aconseguir estructurar un període de vacances, més o menys adaptat a un merescut descans. Pels nostres avantpassats aquesta paraula no formava part d’una normalitat generalitzada, més aviat la ignoraven per ésser aliena a l’estructura laboral del moment. Si més no la Festa Major canalitzava la tradició amb un cert descans que abraçava els dies previs i potser un parell de posteriors. A banda d’aquest breu impàs, les jornades laborals aglutinaven tots els dies de la setmana excepte els diumenges i les festes de precepte. Encara vaig coincidir amb la gent que plegava els dissabtes a la tarda. I segons m’han explicat, anys fa, que els aprenents anaven els diumenges al matí als seus respectius tallers a escombrar i a fer recompte d’eines per tal de no se’n quedés cap perduda entre els encenalls. Eren altres temps.
Sitges ha esdevingut un destí molt apreciat i secundat per la gent que planifica passar les vacances entre nosaltres, els anomenem: turistes. I els d’aquí fem al revés, viatgem fins als seus dominis. Les vacances s’han convertit en un intercanvi de gent de diferents nacionalitats i de dedicacions laborals. No obstant segons l’activitat desenvolupada i el lloc on es porta a terme, aquests dies s’han de planejar d’acord amb les circumstàncies. Quan molts dels nostres convilatants escolliren el mon de l’hostaleria per fer-ne el seu ofici, els és impensable poder fer festa en ple mes d’agost. No és ben bé el cas dels industrials, aquests quasi sempre ens hem emparat amb els dies posteriors a la Festa Major per a dedicar-los al lleure.
La direcció d’aquest setmanari acostuma aprofitar la setmana de la Festa Major i la de Nadal, per deixar de sortir al carrer. Això equival a que els col·laboradors puguem espaiar aquesta mena d’obligació setmanal, sense haver de pensar en el tema d’un nou article. No obstant el parèntesis dura poc i s’ha de tornar a la tasca sotmesa, simple i llanament, a una afició que ha derivat en un cert compromís amb la direcció i fins i tot amb els lectors. Aquesta dinàmica en certa manera no altera el costum del col·laborador el qual, després de tants anys d’assídua permanència, ha assolit un entrenament que li permet desenvolupar, amb una certa facilitat, el contingut de les successives temàtiques desenvolupades en els articles. El més peli agut es concentra quan el responsable de la secció no en té prou amb saltar-se una col·laboració, sinó que encarant projectes de lleure particulars més amplis, necessita estar absent unes quantes setmanes més. Com que el compromís és tan amical, em refereixo que no existeix cap lligam laboral i per tant sense cap deure observat dintre de les pròpies lleis laborals, que vogui entre uns drets i deures adquirits entre les dues parts, en aquest cas, doncs, el col·laborador, quan ho cregui convenient, es pot prendre la llibertat de fer campana, amb el total convenciment que aquesta decisió no li comportarà cap repercussió. En tenim prou de comunicar-ho, amb una certa antelació, als seus responsables i tan amics com sempre. Però quan es dóna el cas, es fa palès com una mena de punt d’honor que et costa prescindir d’aquest contacte setmanal. Aquest voler estar present encara que estiguis absent, repercuteix en que has de deixar enllestits els articles corresponents.
Sortosament les noves tecnologies permeten, en situacions com aquesta, poder enviar l’article des d’on et trobis. L’avantatge et proporciona l’atenuant de la llibertat que no interfereix en les presses i preparatius d’última hora que ja són prous estressants.
Quan els destins allunyats eren impensables, les nostres destinacions més preuades venien a ésser les tranqui-les i fresquívoles interioritats dels Pirineus. Ja que hom sempre acostuma a buscar el contrari del que es té. I com que tots més o menys teníem les mateixes predileccions, aconseguíem trobar-nos en plena natura, per a satisfacció d’uns i altres, amb molts dels nostres.
Aporto aquesta imatge del poble enlairat de Morella, en la província de Castelló, perquè considero que parlar de vacances sense il·lustrar el contingut amb una fotografia queda una mica incomplet. Aquest és un destí apropat a la nostra terra i em retorna a uns records de joventut. Quan seguint recomanacions del Sr. Serra, el qual era l’encarregat del servei de paqueteria de l’estació del tren i marit de l’admirada artista Teresa Ferrer, ens va parlar molt bé del poble i d’un hostal, el nom del qual encara recordo, Ca l’Elías. Estava ubicat a dalt un pis, on també hi havia el menjador que s’abocava al balcó principal. Sempre he manifestat una gran consideració per aquestes fondes de poble, on el tracte és molt familiar i el menjar que serveixen de toc sensacionalment casolà. Com que no disposaven d’un ampli nombre d’habitacions, ens van allotjar en una casa particular, un paral·lelisme equivalent a la mateixa disposició que empraven els hotelers del nostre poble, quan l’establiment estava ple i recorrien a les habitacions que llogaven moltes llars particulars.
L’estada va resultar molt agradable, tot i que no va satisfer del tot les expectatives gastronòmiques del establiment, de ben segur que amb el canvi d’aires la gana es tonifica i tot sembla poc. Ignoro que valia, en aquell temps, hostatjar-se a pensió complerta, en un establiment d’aquella categoria, ja s’ho poden imaginar. I malgrat que la panxa no atengués a raons, vist amb la perspectiva realista que propícia el pas del temps, no es podia demanar res més. Que ni aplicant un suplement econòmic atenien, ja que les limitacions de la cuina i del personal que en tenia cura ho desaconsellaven. Es regien amb el regim que havia implantat la propietat, res a dir.
Morella serva l’encant d’un poble enlairat, turístic i artesà. Amb una església- basílica que és una meravella, tan interior com exterior. Amb un castell que convida, als qui no els fa mandra caminar, a pujar-hi. És un poble on el mateix aire és art. I si, a més, fa reviure records d’antany, el plaer de la visita esdevé complert.
Un bon lloc per començar vacances.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 12 de setembre del 2009 )

GUAITANT LA FESTA














La Festa Major ens té avesats en la contemplació d’un seguit de detalls i de personatges que, al inrevés, guaiten o participen del seu entramat. Quan et converteixes en un mer observador, a base d’anys de fer el ronsa entre aquest entreteniment visual, t’adonés que es produeixen unes seqüències repetitives i que al mateix temps acaronen uns detalls que són exclusivitat d’aquests
dates.
Completament contraposat al costum que existia, entre els sitgetans d’antany, de mudar-se per donar la benvinguda a la festa, això ha canviat. La gent, en el moment crucial, vestim de manera informal. S’han posat de moda les samarretes de disseny propi. Fins i tot hi ha que és repetitiu en la indumentària, com en Trino Carbonell. Ell, per aquesta ocasió, recupera una camisa de ratlles que mostra una exagerada concentració de cremades provocades per les abrasives guspires de diables i feres fogueres, desprès d’anys d’acostament al foc de la besties i del seu seguici. Aquí el veiem amb un altre complement de la seva festamajorenca indumentària, el barret, tot i que aquesta vegada no és el de palla, amb animada conversa, dissertant no, precisament, sobre la temàtica de les modes dels modistos més afamats, sinó dels costums casolans i particulars que es barregen a recer d’una singular tradició.
Una altra imatge que detalla els costums d’aquesta vigília, reflecteix l’espera dels homes durant l’entrada de les gralles. Que per ser tan tradicionalistes, fins i tot ho són en el lloc que escolleixen. Cada any mostren una perseverança inamovible, en quant al seu posicionament. També recorda aquelles entrades de gralles quan predominava, en primer lloc, el silenci com a màxim exponent del respecte que es professava a aquest acte inicial. Amb poca presència femenina, a excepció de les dones que sortien als balcons o a les portes de cases seva que s’alineaven al llarg del carrer d’entrada. A elles els preparatius les limitava la possibilitat d’una assistència massiva. L’haver de tenir els vestits de mudar ben planxats, o les faldilletes i els pantalons dels integrants dels balls i, sobretot el rostit del dinar de la diada de Sant Bartomeu, malbaratava el poder arribar a temps a l’avanç jocós dels grallers. Sortosament els temps i determinats costums s’han adaptat a unes noves maneres de fer.
I mentre el bloqueig festiu es va alleugerint per la successives posades a punt, l’Isidret perpetua, amb cara de satisfacció, els retocs imprescindibles en la direcció del muntatge del Castell de Foc. Un moment crucial en la nit de la vigília i que ell sap transformar entremig d’una màgia canviant entre llums que es fonen en la foscor del firmament i de trons que pertorben el silenci expectant dels espectadors de tan magne espectacle.
La imatge de la banda, amb el seu entusiasta impulsor, bufant per entre l’immens recargolament dels tubs de la tuba, ha estat un moment esperat. Perquè un nombre important de músics de la Vila, joves i altres que no ho són tant, nois i noies, homes i dones, dediquen unes hores del seu temps de lleure, per assajar. El seu esforç, la meritosa tasca de tots, seria com cavar en terra erma, si no tinguessin l’oportunitat de donar a conèixer els fruits. Pell de gallina a l’escoltar la seva música. Satisfacció pel fet de que s’hagin pogut integrar a la nostra Festa Major. Tal com ha d`ésser, potenciar i protegir les coses de casa és, sense cap mena de dubte, un deure. L’exemple servirà per motivar a altres possibles integrants de la banda.
Quatre imatges d’avui per a recreació del demà.
J. Y. M.
( article publicat a l'Eco de Sitges el 5 de setembre del 2009 )







© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez