VACANCES

Una de les més preuades reivindicacions, dintre el mon laboral, va ésser aconseguir estructurar un període de vacances, més o menys adaptat a un merescut descans. Pels nostres avantpassats aquesta paraula no formava part d’una normalitat generalitzada, més aviat la ignoraven per ésser aliena a l’estructura laboral del moment. Si més no la Festa Major canalitzava la tradició amb un cert descans que abraçava els dies previs i potser un parell de posteriors. A banda d’aquest breu impàs, les jornades laborals aglutinaven tots els dies de la setmana excepte els diumenges i les festes de precepte. Encara vaig coincidir amb la gent que plegava els dissabtes a la tarda. I segons m’han explicat, anys fa, que els aprenents anaven els diumenges al matí als seus respectius tallers a escombrar i a fer recompte d’eines per tal de no se’n quedés cap perduda entre els encenalls. Eren altres temps.
Sitges ha esdevingut un destí molt apreciat i secundat per la gent que planifica passar les vacances entre nosaltres, els anomenem: turistes. I els d’aquí fem al revés, viatgem fins als seus dominis. Les vacances s’han convertit en un intercanvi de gent de diferents nacionalitats i de dedicacions laborals. No obstant segons l’activitat desenvolupada i el lloc on es porta a terme, aquests dies s’han de planejar d’acord amb les circumstàncies. Quan molts dels nostres convilatants escolliren el mon de l’hostaleria per fer-ne el seu ofici, els és impensable poder fer festa en ple mes d’agost. No és ben bé el cas dels industrials, aquests quasi sempre ens hem emparat amb els dies posteriors a la Festa Major per a dedicar-los al lleure.
La direcció d’aquest setmanari acostuma aprofitar la setmana de la Festa Major i la de Nadal, per deixar de sortir al carrer. Això equival a que els col·laboradors puguem espaiar aquesta mena d’obligació setmanal, sense haver de pensar en el tema d’un nou article. No obstant el parèntesis dura poc i s’ha de tornar a la tasca sotmesa, simple i llanament, a una afició que ha derivat en un cert compromís amb la direcció i fins i tot amb els lectors. Aquesta dinàmica en certa manera no altera el costum del col·laborador el qual, després de tants anys d’assídua permanència, ha assolit un entrenament que li permet desenvolupar, amb una certa facilitat, el contingut de les successives temàtiques desenvolupades en els articles. El més peli agut es concentra quan el responsable de la secció no en té prou amb saltar-se una col·laboració, sinó que encarant projectes de lleure particulars més amplis, necessita estar absent unes quantes setmanes més. Com que el compromís és tan amical, em refereixo que no existeix cap lligam laboral i per tant sense cap deure observat dintre de les pròpies lleis laborals, que vogui entre uns drets i deures adquirits entre les dues parts, en aquest cas, doncs, el col·laborador, quan ho cregui convenient, es pot prendre la llibertat de fer campana, amb el total convenciment que aquesta decisió no li comportarà cap repercussió. En tenim prou de comunicar-ho, amb una certa antelació, als seus responsables i tan amics com sempre. Però quan es dóna el cas, es fa palès com una mena de punt d’honor que et costa prescindir d’aquest contacte setmanal. Aquest voler estar present encara que estiguis absent, repercuteix en que has de deixar enllestits els articles corresponents.
Sortosament les noves tecnologies permeten, en situacions com aquesta, poder enviar l’article des d’on et trobis. L’avantatge et proporciona l’atenuant de la llibertat que no interfereix en les presses i preparatius d’última hora que ja són prous estressants.
Quan els destins allunyats eren impensables, les nostres destinacions més preuades venien a ésser les tranqui-les i fresquívoles interioritats dels Pirineus. Ja que hom sempre acostuma a buscar el contrari del que es té. I com que tots més o menys teníem les mateixes predileccions, aconseguíem trobar-nos en plena natura, per a satisfacció d’uns i altres, amb molts dels nostres.
Aporto aquesta imatge del poble enlairat de Morella, en la província de Castelló, perquè considero que parlar de vacances sense il·lustrar el contingut amb una fotografia queda una mica incomplet. Aquest és un destí apropat a la nostra terra i em retorna a uns records de joventut. Quan seguint recomanacions del Sr. Serra, el qual era l’encarregat del servei de paqueteria de l’estació del tren i marit de l’admirada artista Teresa Ferrer, ens va parlar molt bé del poble i d’un hostal, el nom del qual encara recordo, Ca l’Elías. Estava ubicat a dalt un pis, on també hi havia el menjador que s’abocava al balcó principal. Sempre he manifestat una gran consideració per aquestes fondes de poble, on el tracte és molt familiar i el menjar que serveixen de toc sensacionalment casolà. Com que no disposaven d’un ampli nombre d’habitacions, ens van allotjar en una casa particular, un paral·lelisme equivalent a la mateixa disposició que empraven els hotelers del nostre poble, quan l’establiment estava ple i recorrien a les habitacions que llogaven moltes llars particulars.
L’estada va resultar molt agradable, tot i que no va satisfer del tot les expectatives gastronòmiques del establiment, de ben segur que amb el canvi d’aires la gana es tonifica i tot sembla poc. Ignoro que valia, en aquell temps, hostatjar-se a pensió complerta, en un establiment d’aquella categoria, ja s’ho poden imaginar. I malgrat que la panxa no atengués a raons, vist amb la perspectiva realista que propícia el pas del temps, no es podia demanar res més. Que ni aplicant un suplement econòmic atenien, ja que les limitacions de la cuina i del personal que en tenia cura ho desaconsellaven. Es regien amb el regim que havia implantat la propietat, res a dir.
Morella serva l’encant d’un poble enlairat, turístic i artesà. Amb una església- basílica que és una meravella, tan interior com exterior. Amb un castell que convida, als qui no els fa mandra caminar, a pujar-hi. És un poble on el mateix aire és art. I si, a més, fa reviure records d’antany, el plaer de la visita esdevé complert.
Un bon lloc per començar vacances.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 12 de setembre del 2009 )