GUAITANT LA FESTA

La Festa Major ens té avesats en la contemplació d’un seguit de detalls i de personatges que, al inrevés, guaiten o participen del seu entramat. Quan et converteixes en un mer observador, a base d’anys de fer el ronsa entre aquest entreteniment visual, t’adonés que es produeixen unes seqüències repetitives i que al mateix temps acaronen uns detalls que són exclusivitat d’aquests
dates.
Completament contraposat al costum que existia, entre els sitgetans d’antany, de mudar-se per donar la benvinguda a la festa, això ha canviat. La gent, en el moment crucial, vestim de manera informal. S’han posat de moda les samarretes de disseny propi. Fins i tot hi ha que és repetitiu en la indumentària, com en Trino Carbonell. Ell, per aquesta ocasió, recupera una camisa de ratlles que mostra una exagerada concentració de cremades provocades per les abrasives guspires de diables i feres fogueres, desprès d’anys d’acostament al foc de la besties i del seu seguici. Aquí el veiem amb un altre complement de la seva festamajorenca indumentària, el barret, tot i que aquesta vegada no és el de palla, amb animada conversa, dissertant no, precisament, sobre la temàtica de les modes dels modistos més afamats, sinó dels costums casolans i particulars que es barregen a recer d’una singular tradició.
Una altra imatge que detalla els costums d’aquesta vigília, reflecteix l’espera dels homes durant l’entrada de les gralles. Que per ser tan tradicionalistes, fins i tot ho són en el lloc que escolleixen. Cada any mostren una perseverança inamovible, en quant al seu posicionament. També recorda aquelles entrades de gralles quan predominava, en primer lloc, el silenci com a màxim exponent del respecte que es professava a aquest acte inicial. Amb poca presència femenina, a excepció de les dones que sortien als balcons o a les portes de cases seva que s’alineaven al llarg del carrer d’entrada. A elles els preparatius les limitava la possibilitat d’una assistència massiva. L’haver de tenir els vestits de mudar ben planxats, o les faldilletes i els pantalons dels integrants dels balls i, sobretot el rostit del dinar de la diada de Sant Bartomeu, malbaratava el poder arribar a temps a l’avanç jocós dels grallers. Sortosament els temps i determinats costums s’han adaptat a unes noves maneres de fer.
I mentre el bloqueig festiu es va alleugerint per la successives posades a punt, l’Isidret perpetua, amb cara de satisfacció, els retocs imprescindibles en la direcció del muntatge del Castell de Foc. Un moment crucial en la nit de la vigília i que ell sap transformar entremig d’una màgia canviant entre llums que es fonen en la foscor del firmament i de trons que pertorben el silenci expectant dels espectadors de tan magne espectacle.
La imatge de la banda, amb el seu entusiasta impulsor, bufant per entre l’immens recargolament dels tubs de la tuba, ha estat un moment esperat. Perquè un nombre important de músics de la Vila, joves i altres que no ho són tant, nois i noies, homes i dones, dediquen unes hores del seu temps de lleure, per assajar. El seu esforç, la meritosa tasca de tots, seria com cavar en terra erma, si no tinguessin l’oportunitat de donar a conèixer els fruits. Pell de gallina a l’escoltar la seva música. Satisfacció pel fet de que s’hagin pogut integrar a la nostra Festa Major. Tal com ha d`ésser, potenciar i protegir les coses de casa és, sense cap mena de dubte, un deure. L’exemple servirà per motivar a altres possibles integrants de la banda.
Quatre imatges d’avui per a recreació del demà.
J. Y. M.

( article publicat a l'Eco de Sitges el 5 de setembre del 2009 )