DE LA BARBERIA DE CAN ROCA AL ROY

L’estiu no té limitacions, amb les quals intentar parcel·lar un espai. Però sí que quasi bé podem assegurar que cada estiu és diferent. I aquesta diferència es fa palesa en el carrer. Els lectors més veterans de segur que s’avindran amb mi. Si comparem els estius dels anys quan va començar a proliferar el turisme amb ara, cal dir que no té res a veure. Aquells sobreeixien molt encant ambiental, potser hi tenia quelcom a veure la novetat. Degut a que un poble acostumat al tràfec que produïa la industria del calçat, la dedicació dels pescadors i de la gent de que treballaven la terra, de cop i volta es va veure transformat; els carrers plens de gent forastera, els quals durant el dia lluïen bronzejades esquenes i roses melenes, faldilletes curtes i atrevits escots i de nit anaven a ballar al Prado i al Retiro i en altres raconets també d’ambientació musical. Tot això era quelcom novador, un filó que semblava inesgotable
Desenganyem-nos, tot es devia a les economies dels respectius països, més en concret a la seva moneda que era més forta que la nostra. A tots el canvi els afavoria i l’efecte col·lateral es feia pales amb la següent resolució econòmica sorgida de la veu popular, davant d’una eloqüent realitat: amb quatre rals passen. No només això, sinó que vivien a cos re rei i pràcticament passaven tot el mes de vacances entre nosaltres. I de ben segur que encara estalviaven diners. Aquesta folgança econòmica es feia notar en tots els àmbits locals, en les botigues dedicades a la venda de records, en els bars. I fins i tot en un detall molt curiós, quasi al mateix temps que els serenos feien via cap a l’Ajuntament per iniciar el seu torn i que les monges vetlladores, sortien del seu convent per anar a cuidar els malalts, els retratistes es disposaven a disparar les seves màquines, per a captar instants que els turistes volien immortalitzar, per ells eren uns moments sublims i en volien deixar constància, qui sap si amb la intenció de fer el “fanfa” entre les amistats del seus països respectius. La qüestió que el fotògraf de nit, es va arribar a convertir en un testimoni excepcional d’un temps i d’unes quasi bé similars actituds. Els estrangers es feien retratar per tenir un record més i els d’aquí que havien aconseguit ballar amb una “minguesa” amb la voluntat de perpetuar una ballaruga amb balladora de caire internacional, la qual cosa vestia molt entre les amistats.
Totes les imatges eren transportades al paper en la tonalitat de blanc i negre, característica que feia passar desapercebuda eloqüents vermellors, provocades pel xarop de pàmpol, sota una denominació que els apassionava, ho continua fent, endolcida i de grau superior, anomenada “sangria”. Aquests incansables professionals de la fotografia receptors de certes extravagàncies, no totes protagonitzades per la gent de fora, disparaven les seves màquines al mateix temps que un fugaç llampec, provinent d’aquell voluminós flash, deixava la visió pertorbada.
Aquest era, a grans trets, l’ambient dels estius, on es combinava elegància, amb una mica de màniga ample, degut a que desprès de xarrupar, sota el pretext que era barat amorrar-se a l’aixeta, tothom es veia amb cor de cantar “ La Parrala”. I si tenies la pega de que un cor d’improvisats cantors, contents i alegrets, s’entretingués sota el balcó de casa, ja havies begut oli. El estadants menys tolerables, apaigaven aquestes pujades de to, amb llançament d’aigua. La quantitat depenia de la conciència dels veïns molestos, a voltes amb una mica consideraven que n’hi havia prou, altres de més impetuosos abocaven tot el contingut de la galleda. Depenen d’aquests detalls anecdòtics, molts eren els qui amb aquest mètode es prenien la justícia pel seu compte. Una justícia aigualida i sense paraules, si més no a voltes eficient, diguem-ne de sentència ràpida. A partir d’aquí va ser com es va començar a trencar el silenci de poble, el que també anomenem tranquil·litat .
I vet aquí que l’espai que queda limitat entre el que era la barberia de can Roca i el Roy, no guarda cap excepcionalitat que vingui al cas, sinó més aviat una normalitat que s’ha escudat amb determinats detalls del viure quotidià i que en aquesta època de l’any assoleix una més gran rellevància. En primer lloc perquè hi confluïen un reguitzell de singularitats de poble. La d’un carrer, el de Sant Pau que baixa fins a mar, per on el turisme el transitava mentre anava i venia de la platja, continua sent lloc d’enllaç entre baix a mar i el centre del poble. Pel seu ben ponderat enclavament hi va haver la primera oficina de Turisme de la Vila.
Mentre en Roca afaitava i tallava el cabell, dintre la barberia, un immillorable observatori del carrer, a pocs metres d’allà l’amic Virgili i la seva muller, collien els fruits de l’hort del qual tenien cura. Un hort al bell mig del poble, no n’hi havia cap de tant cèntric. I el barber, home destra en l’ofici, es podia permetre la gosadia d’afaitar amb la navalla afilada i al mateix temps dirigir mirades de curiositat al carrer, sense que el client patís cap mena de tall significatiu, al menys no vam escoltar mai cap mena de comentari ensangonat, senyal que l’home, malgrat la distracció encuriosida, mai es va portar per endavant cap orella.
A l’Eduard l’arribada del turisme també li va representar una mica de ganga, amb tot mai més va tenir el local tan ple de gent i d’operaris que l’ajudaven que quan hi havia el costum, cada dissabte, que els homes havien de passar per la barberia, en deien, per arreglar-se. L’home podia molt o podia poc, el cas que quan el turista s’adonava ja el tenia assegut al silló, amb aquella mena de capa blanca subjecta darrera el clatell. Es pot dir que va ser un barber internacional i que ja amb edat avançada es feia entendre amb tots els idiomes. Aquesta ha estat una altra qüestió , la catalanitat, el castellà, van quedar curts davant la irrupció d’altres llengües al si del poble. Tots aquells que han tingut més tracte directe amb el turisme, els ha estat imprescindible parlar, el que en diguem, idiomes. Quants més millor.
A la part superior de la casa d’en Joan Utrillo, amb l’entrada principal pel carrer Sant Pau, la família Canals regentava l’hotel que portava el nom del carrer, en Jaume i la seva muller van entrar de ple en el mon de l’hostaleria a partir d’aquesta arribada massiva de turisme. Ell era fumador de puros i només acabar d’esmorzar, sortia al carrer amb un bon exemplar encès entre els dits. La seva primera visita era al seu veïnat més proper, a can Genís i l’Araceli que no fa gaire ens acaba de deixar, allà intercanviava conversa i l’allargava amb el guàrdia de torn del Cap de la Vila i amb el Sr. Ferret de la farmàcia. Amb poc en tenia prou, ja estava al corrent de tot el que havia succeït. Encara el poble gaudia d’aquesta categoria tan intimista. Els turistes que s’hostejaven en el seu establiment, com succeïa en molts altres, hi tornaven un any darrera l’altre, podem parlar d’una clientela fixa i lleial.
Una mica abans d’aquest boom turístic, en un lateral dels baixos de la casa d’en Robert Teixidó, hi tenia oberta una rellotgeria el Sr. Obrador, ajudat també per la seva muller. De les primeres rellotgeries en oferir rellotges dels anomenats de polsera , al poc d’anar perdent-se el costum de portar d’aquells de cadena que es guardaven dintre una reduïda obertura de l’armilla. La seva experiència en l’ofici, li va permetre aconseguir una bona reputació.
La terrassa del Roy, ha estat i ho continua sent, una referència turística i també ho és del paisatge sitgetà, el d’aquest centre tan carismàtic. On el turisme ha modificat esquemes.
J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 25 de juliol del 2009 )