Sitges l’han fet i el fan la gent que han viscut el dia a dia, aportant el seu entusiasme, la seva manera d’ésser, a la causa sitgetana. En definitiva, la gent que estima el poble i ho han demostrat d’una manera quasi anònima, si més no amb els deures ben fets . No vol dir que alguns personatges, en una determina època, van ajudar a conferir-li un cert prestigi, també perquè a ells els hi va interessar pasturar per aquell, aleshores, oasis de pau, amb permissivitat i adulacions a les seves extravagàncies. Han estat, en definitiva, unes circumstàncies puntuals, que un cop es van fondre amb el pas del temps, els d’aquí van haver de continuar arrambat l’esquena, no ho van deixar de fer mai, però, d’una manera especial, quan ha estat necessari. Ells i elles, tots els que han passat privacions i dificultats per tirar endavant la família. En conjunt són els qui, d’una manera o altra, han contribuït a fer el poble, el qual ha esdevingut un indret bonic i privilegiat. Desprès la cosa ha anat fent figueretes fins que al privilegi i a la bellesa se li va posar un preu, al meu punt de vista, exagerat. Però això ja són figues d’un altre paner.
Aquest final de juny, començament de juliol, el Poble Sec i les Cases Noves, aconsegueixen que l’ambient de poble, al qual m’he volgut referir, torni a estendre’s entre els seus carrers i places. Dos barris que consoliden els raonaments que acabo d’exposar: el de la família treballadora que amb els estalvis es compra un solar, de primer hi planta patates, cols, tomaqueres... I vet aquí com la propietat hortícola vitamina la seva il·lusió. Fins que, un dia, hi poden construir una planta baixa, un aixopluc que reconverteix moltes aspiracions.
A les Cases Noves la participació de la gent treballadora no és una excepció. Potser amb la variant que són una comunitat de veïns la que ha de compartir solar. La planificació horitzontal que tant proliferaria en el futur. Els afortunats aconsegueixen una vivenda de l’anomenada obra sindical, que en el seu temps va parcel·lar els terrenys de les afores de molts pobles, amb un estil de construcció comú a tots. Aquí hi van anar a viure matrimonis joves, recent casats, amb canalla o sense. I va ser així com el Poble Sec i les Cases Noves es van convertir en dos referents de les afores del poble, on els seus veïns compartien neguits i estima per les coses de la Vila, per les seves festes. Fruit d’aquesta implicació veies, en arribar la Festa Major, a en Rafael Micó vestit d’impecable Llucifer fent via per arribar a la sortida de les dues de la tarda de la vigília. A en Jordi Carbonell Freixas vestit amb les gales de la Moixiganga, que junt amb en Francesc Suàrez, el qual feia via des del Poble Sec, conformaven dos elements fonamentals, el Sant Crist i el pilar que ho sostenia, aquest consolidat amb la presència d’en Suárez .
L’agustí Serra, un altre veí d’aquest indret que fa poc ens va deixar, era timbaler dels dimonis, quan les tres o quatre places, eren aconseguides per la lleialtat a la tradició, no com ara que aviat caldrà passar per unes oposicions per poder formar part de les nombroses colles de timbalers.Del contrari hi hauran més timbals que a Calanda que en té fama.
També autoritats de l’ordre públic vivien a les Cases Noves, com el caporal Antoni Vicente el qual, junt amb els seus companys, quan es tractava d’una festa de gala lluïen un gran casquet farcit de plomes blanques i si mal no recordo fins i tot arrossegaven un enorme sabre. En diades com la Festa Major, penjaven de la pitrera una bona ostentació de cordons vermells i es cobrien les mans amb uns guants blancs, d’això en diuen anar vestit de gala. També era veí del barri, el Sr. Martos, el qual calçava unes peculiars i altes botes, raó per la qual, la veu popular no va tardar en “requalificar” aquest detall, amb una denominació que tenia a veure amb no se quina mena de gat, un dels populars en aquells moments. L’home comandava una moto amb sidecar i que per entre les seves estretors s’hi havia assegut el recordat Francesc Gelabert. De ben segur que li seria un suplici cada vegada que tenia de ser traslladat dintre tan severes limitacions. L’home, desprès de viure molts anys a la casa del carrer Parellades, es va aposentar en un pis de les Cases Noves.
Acullin aquesta limitada representació de la gent de les Cases Noves, com un breu resum del tarannà al qual em referia, que ningú trobi en els molts oblits que de ben segur he comès, com una falta d’atenció a tots els qui no he esmentat. Comprenguin que les limitacions que mana la meva secció l’haig de respectar.
Les ventoleres del cel, han escombrat cap a dalt, un bon nombre d’aquests veïns de les Cases Noves i de totes les cases del poble, però en queda el seu record, la seva tasca. Ells han compaginat les festes de la Vila amb les del seu barri. I nosaltres que vivim, aquests dies, a cavall del Poble Sec i de les Cases Noves, ens mou l’afany de poder participar de les seves celebracions. I ens apropem, com se sols dir, per treure-hi el cap. I ve a ser com una força que ens reté, serà que ens hi trobem bé. Serà, em poden tenir tot el convenciment, que hi espurnegen les guspires de la felicitat, quan aquesta ens fa adonar-nos que el petits detalls, com l’ambient distès i familiar, forma part de les subtileses que també ajuden a viure i que ara, quan, com diuen els castellans “el horno no esta para bollos”, ens adonem que no calen gaires sofisticacions, no cal anar gaire lluny per a viure amb alegria. I que millor que un poble com Sitges que com deia un amic, la gent paga per venir. On indrets com les Cases Noves, serven les reminiscències de poble.
Això per una banda, perquè, allà a dalt, a Campdàsens ,aquest diumenge també celebren la seva festa, l’ambient a més de sitgetà té l’encís de l’entorn camperol. Un dels pocs llocs del Massís, on encara les masies estan habitades i la vinya, la terra conreada.
Pràcticament quan la gent de les Cases Noves se’n van a dormir, just en el moment en què la llum d’un nou dia es va apoderant de la foscor, per allà darrera del barri sitgetà, els camins que s’enfilen vers la planúria del indret esmentat, la gent del poble els transita per poder arribar a temps per a l’hora de la missa.
Una festa que ja fa uns quants anys va ressorgir de l’entusiasme d’uns sitgetans, és el que els comentava. La gent de casa nostra també té iniciatives les quals, sense massa pompositat, aconsegueixen sensibilitzar la fibra. I aquí rau el mèrit. Aquesta festivitat, junt amb la de la Trinitat, el paisatge, l’entorn, la fe, la tradició... Fa que cada festa sigui diferent.
Aquest cap de setmana, però, una festa darrera l’altra.
J. Y. M.
(Article publicat a l'Eco de Sitges el 4 de juliol 2009 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada