Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

17 de juliol 2009

LA PADRINA ALÍCIA




A les persones la vida, quan s’escau, ens afalaga amb un seguit de qualificatius de diferent procedència: maco, maca..., fins i tot si afegeix algun que altre títol nobiliari: el rei, la reina de la casa. Però bé de Déu que no seríem res si en el moment del bateig, el padrí i la padrina no s’haguessin posat d’acord en el nom amb el qual se’ns coneixerà per sempre més. Cal dir que tot aquest formulisme ha canviat amb el pas del temps. No entro en detalls
Amb quasi cinquanta anys de vida l’opinió de la padrina, com és de suposar, encara prevalia, perquè es remunta a mig segle enrere, quan els costums es regien pel que sempre havíem vist fer. El nostre bateig, però, va ser peculiar no va caldre que el sacerdot esparses aigua beneïda per sobre les testes de ningú. I el nom va ser consensuat per tots: pels batejats, la padrina i pels qui van portar la iniciativa. Ella va acaronar el naixement d’un fet, pel qual el pare de la criatura hi va posar tota la il·lusió i va bregar fins que fou una realitat.
Un bateig sense pila baptismal, sense els escolans tocant les campanes, sense confits. I amb l’absència dels protagonistes secundaris, si més no imprescindibles en aquestes celebracions, en definitiva, sense la canalla. Un bateig, doncs, no cal insistir-hi més, peculiar per damunt de tot.
Va tenir lloc al Vinyet, el 26 de desembre de l’any 1964, la nostra padrina, encarnava la joia d’un esdeveniment covat per l’entusiasme que hi van esmerçar tots plegats. Es contemplaven cares de felicitat, de satisfacció, de complicitat. I ella, com sempre, radiant, amb el seu somriure característic, amb la seva simpatia que encomanava optimisme, apadrinava a una colla de bufadors, nascuts sota diferent signe, però escollits per combinar el treball, l’ofici de cadascú, amb l’art musical. Per tant apadrinava, també, l’afició que els havia aplegat i que durant tants anys la música els havia agermanat.
El bateig va ser un èxit i de seguit el flabiol refilava allà a l’era de l’ermita, el seu so nítid, agut, donava l’entrada als fillols de la noia del carrer Sant Pere, però també deixava la porta oberta a determinats dubtes i que els més savis s’encarregaven de predir, per cert, amb no gaires bones perspectives: “ Això durarà quatre dies...”. La resta acollí el bateig amb satisfacció, il·lusionats de poder fer camí junts i dansant al seu so. Les autoritats de torn, que s’hi havien implicat a fons, seguint de prop tota l’evolució, quasi es disputaven la paternitat de la criatura. No obstant el pare de l’Alícia aglutinava el mèrit d’haver promogut els inicis de tota aquella moguda, en benefici de la nostra dansa i per tal de que la vila disposés d’una formació, la qual representava la culminació de la colla de grallers que també havia animat a formar i que als seus components, tothom va acabar denominant-los els grallers músics
Els actes protocol·laris van acabar, com no podia ser d’altra manera, amb el banquet preceptiu. Com un bateig de casa bé. I ja s’ho podeu imaginar, a l’hora del cafè, l’engrescament era indescriptible, no hi varen faltar els parlaments, els bons desitjos i l’emotivitat pel fet d’haver aconseguit una fita que semblava impossible.
Des d’aquell moment i per sempre més, la padrina va fer costat, amb entusiasme i predilecció, als apadrinats. Seguia les seves evolucions i quan el novembre, sota el patronatge de Santa Cecília, ells es reunien per celebrar-ho, ella no hi va faltar mai. La seva presència i la seva jovialitat engalanava aquell lloc destacable de la taula presidencial. Reia, fruïa, amb les ocurrències i anècdotes que li explicàvem, fins que les subtileses s’arrodonien amb aquell implicat i preceptiu “cap mas”, amb el qual en Manel tancava oficialment el banquet de celebració. De ben segur que amb el pas dels anys, constatant que el seu padrinatge feia l’efecte desitjat, es sentia orgullosa de ser la padrina d’un naixement singular.
Durant aquest recorregut, s’han quedat pel camí companys, la presència dels quals va permetre enfortir lligams d’amistat. I amb la fraternal manera de compartir neguits, ha permès assolir no uns grans objectius dintre l’afició escollida, si més no ens ha servit per valorar que de les petiteses de la vida se’n pot extreure unes bones lliçons. La seva n’era un exemple constant. Assenyada, optimista i animosa, quan els vents no han bufat del nostre costat. Les seves lamentacions no va voler mai que fossin un lastra amb el qual atiar encara més el nostre ressentiment.
La Alícia ha estat una bona padrina, que ens ha esperonat, des del seu recolzament, sempre que hem coincidit amb ella, com en els darrers anys de la seva estada a l’Hospital, mentre la vida se li esmicolava, amb la fragilitat que es reserva per l’última embranzida. Ha exultat, amb exemplaritat, el record del seu pare, en Samuel Barrachina i Esquiu, promotor d’aquell projecte. I quan l’ocasió ho requeria no desaprofitava l’oportunitat per manifestar-nos el content que estaria el seu progenitor de veure com, malgrat les misèries alienes, continuàvem en el camí que ell va traçar.
En aquesta fotografia la veiem a la mateixa era del Vinyet, vint-i-cinc anys més tard d’aquell bateig, concretament el 26 de desembre de l’any 1989, amb motiu de la celebració de les noces d’argent, de les quals també en va ser la padrina, sense que tampoc hi hagués un matrimoni per apadrinar, però sí un ferma voluntat per continuar units.
No ens podrà acompanyar en la celebració dels 50, ella que era una padrina il·lusionada amb els seus fillols i un exemple de conformitat, resignació, quan les coses van maldades. Però també de perseverança i fortalesa per mirar sempre endavant. Just ara, ens ha quedat enrederida, algun dia la retrobarem. Mentrestant, els components de la Cobla Sitgetana, la tindrem, per sempre més, en el nostre record i en la nostra gratitud.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 18 de juliol 2009 )

1 comentari:

Albert Solé ha dit...

Joan, actualment estàs igual que a la foto. I quanta gent de la foto ja no està entre nosaltres, el temps passa.

A reveure.

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez