Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

22 de maig 2009

COLORS I PASSIONS




Aquests dies la ciutat de Barcelona està de moda, no ho ha deixat d’estar mai, no obstant més que de moda potser s’hauria de parlar d’actualitat. Ho és des de dues vessants ben diferents, l’esportiva, pel èxits assolits pel club que porta el seu nom i, un altra de més lamentable, per les destrosses que provoquen un grup d’incívics que parapetant-se amb l’ambient festiu de les ara continuades celebracions, aprofiten per fer tota mena de destrosses.
El Barça guanya títols, una setmana sí i l’altra també, a l’espera de la propera, concretament dimecres, que en serà la definitiva. La victòria que ha de posar el colofó a una temporada esplendorosa que fins i tot, fa oblidar o dóna com la sensació que es devalua la magnitud de la crisi. Tot això té un gran ressò mediàtic, mentre l’altre club de la ciutat, l’Espanyol, cada victòria assolida els hi representa un alenada d’aire fresc que els permet confiar en mantenir la categoria de la primera divisió. Per a ells cada setmana els representa la disputa d’una final. Que no és, ni de bon tros, el final que va preveure mossèn Pasqual Prats, al qual m’hi referia l’altre dia, per la seva ben guanyada reputació de barcelonista, de “culé”, que sentia els colors amb molt apassionament. I que amb aquest mateix entusiasme no dubtava, allà mateix en el camp, aixecar-se del seient i cridar, quan la satisfacció davant una resolutòria jugada no li permetia quedar immobilitzat com un estaquirot, talment, com si res hagués passat. En una d’aquestes embranzides, diuen, el rector es veu que va perdre l’oremus i va romandre dret més temps que el volgut per un altre aficionat que seia al seu darrera, el qual no va dubtar, segons han explicat testimonis que s’hi trobaven a prop, a estibar-li una puntada del seu bastó a l’ala del barret del sacerdot que literalment va volar per sobre els nombrosos caps de la gent de la graderia.
Ja a les acaballes de la seva vida, anava i venia de les clíniques i hospitals. En una d’aquestes estades, el Sr. rector li va preguntar a la seva neboda Rosalia, que l’acompanyava, a on es trobaven. La seva parenta li va contestar que a la clínica Corachán. El sacerdot no s’ho va pensar ni un instant i li va vaticinar: “noia, ara si que veig que estic llest”. Davant tan determinant profecia no hi quedava altra pregunta que el per què de tot plegat. El malalt, amb un fil feble de veu, no va dubtar en explicar-li: “Perquè, aquí a davant mateix, sota els meus peus, hi tinc el camp de l’Espanyol...”. La profecia de les paraules van complir amb les prediccions del bon home. Vet aquí que ja no va fer res més de bo. Va sortir de la clínica amb els peus per davant, bordejant, a una certa distància, la gespa del club i l’equip contrincant. Una lliçó, on s’hi emmiralla la realitat de la vida que es fa palesa un cop arribat el final. Tantes picabaralles, tants odis per causes inversemblants, tant defensar uns colors, uns ideals i resulta que res té importància, tot ha esdevingut passatger. Feina a redimir.
Aquesta paret de la fotografia, amb expositors i porta d’ornamentació artística, cisellada en la pedra per la mà d’un expert picapedrer, o escultor. També, damunt mateix de la simplicitat de la reixa metàl·lica, la qual tenca les interioritats d’un establiment comercial que fa ja un temps ha cessat la seva activitat, hi apareixen pintades i tota mena de reclams publicitaris, signes que ens fan adonar que desprès de la mort la vida continua com si res hagués passat. La plaça del Pi, és d’aquests raconets on la ciutat es transforma en poble. I els carrers i carrerons que hi conflueixen acullen el caminar pausat dels vianants. On la vida es recrea i permet ser assaborida, gràcies als més mínims i simples detalls que ens fan també adonar-nos que de les petiteses en deriva la grandiositat del no res i que ho deixa d’ésser un motiu per presentar-se en societat d’una manera brillant i aclaparadora, resultat d’unes vivències sensitives, si no és aquesta una formula massa rebuscada per tal d’intentar descriure un espai de la Barcelona cosmopolita que reneix d’entre un sense fi d’elements de l’antigor, on s’hi assenten els fonaments de la seva Història.
Nosaltres som els més novells testimonis d’aquesta actualitat que s’emmiralla en els costums i en el paisatge que configuren pobles i ciutats des d’una vessant genuïna que s’ha anat transformant, però en moltes ocasions sense perdre una identitat de poble. Com succeeix en aquests carrers, racons, espais d’una Barcelona que pretén, per mèrits propis, ésser capital de la Mediterrània.
El mar que besa la nostra costa i la seva bromera blanquinosa va i ve a cada carícia que l’onatge dispensa a les roques de les muntanyes del Massís, les quals s’endinsen vers les fondalades marines. On s’hi aferren els musclos hi nien els pops i altres peixos de roca. D’allà cap amunt, els matolls, els margallons, taquen de verd el pedruscall i entremig fins no fa gaire hi va lluir la florida fantàstica de la farigola, el romaní i ara és el torn de la flor de Sant Joan, la ginesta... Són els colors del Sitges de sempre que ja es prepara per a que carrers i places es cobreixin de flors i els clavells esdevinguin uns altres protagonistes destacats.
Però vet aquí que entre tot això altres emblemàtics colors fan despertar i vibrar passions, encerclades entre la catalanitat d’un país i el barcelonisme del Club de futbol. Socis, seguidors, fins i tot persones que es mantenen al marge d’aquesta populosa dèria futbolística, se’ls fa difícil no encomanar-se de l’eufòria ambiental. I s’espera el dia amb un bri d’il·lusió, s’encarrega també de fomentar-la els mitjans de comunicació que no deixen de referir-s’hi. El proper dimecres serem els millors, o simplement ens haurem passejat pels somnis de la glòria . Passi el que passi, les nostres vides no canviaran, ni tampoc ho notarem en els extractes bancaris. Deu venir a ser, però, allò que diuen que no sols de pa viu l’home. No obstant hi han victòries que no són pas de pa sucat amb oli.
J. Y. M.

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez