PER LLOGAR-HI CADIRES

Mai com ara la gent ha fet tantes fotografies. La tècnica digital ofereix la gran avantatge de poder veure el resultat només acabar de fer la fotografia i si no és del nostra satisfacció poder-la suprimir en el mateix moment. Si això ho ajuntem al gran nombre d’emmagatzematge que ofereixen aquestes targes, la disponibilitat és molt diversificada i a més es poden guardar dintre l’ordinador i ser accessibles sempre que en vulguem disposar. No com abans que estàvem limitats a un nombre limitat que tampoc era gaire generós. Amb la particularitat que fins que no es revelava el carret no sabíem del resultat. Això equivalia a haver de tenir més cura, de mirar-s’hi més abans de captar qualsevol imatge.
Tot el que acabo d’exposar no implica res de nou, vull dir, és a l’abast de tothom. En canvi les novetats tecnològiques, en aquest cas, en el camp de la fotografia, són imprevisibles. Perquè evoluciona de manera constant i quan ho té el convenciment que està tot inventat, ens sorprenen amb noves aplicacions. Una cosa porta a l’altra i estar sempre al dia implica molts coneixements i una certa despesa.
Precisament avui comença, a la nostra Vila, una basta exposició fotogràfica, en la qual estan implicats nombrosos aficionats locals d’aquest art. Sota l’enunciat de “Fotomaig”, moltes també són les entitats i locals públics, els que donen aixopluc a aquesta mostra fotogràfica, la qual a voltes s’agrupa en una diversitat de temàtiques. I és que no hem d’oblidar que la fotografia i Sitges tenen el denominador comú de la bellesa i a partir d’aquí tot és possible. Fins i tot la implicació d’una llarga tradició fotogràfica, avalada, des de sempre, per un bon nombre d’aficionats. La majoria d’ells, els més veterans, han percebut la foscor del laboratori, fins el punt que la feble llum vermella o grogosa, ha tacat d’ombres la mateixa fotografia a mesura que s’anava fent visible, submergida en els líquids de revelar. Arriba un punt en què les ombres desapareixen i queda la imatge amb blanc i negre. No obstant això equival a moltes hores dintre el quartet fosc, de retenir la curiositat fins que, com acabo de dir, apareix la imatge. Aquesta sensació de curiositat era apreciada de diferent manera, segons fossin les expectatives posada en una imatge concreta, la qual fins que no es revelava en el paper no es sabia si verament complia amb els resultats desitjats. Perquè, ens ha passat a tots, en un moment determinat hem realitzat una fotografia que ens ha captivat, ens il·lusiona el resultat final, però que un cop transportada al paper trobem que no n’hi ha per tant. Ve a ser com tot en la vida, crees unes certes expectatives i al cap del carrer t’adones que hi ha situacions que decanten cap a un foc d’encenalls. I tornar a començar, diuen que tot ajuda a viure. També és cert.
Una fotografia que s’integra en el paisatge d’aquest maig fotogràfic, n’és el d’aquesta estiba de cadires de seient de boga i d’una simplicitat estructural que se’ns fa prou eloqüent i que és coneguda per tots, a les cadires em refereixo. I on l’autor ha volgut, junt amb altres treballs, de la mateixa col·lecció, intentar presentar una mica l’evolució de la cadira, com element per cercar una certa comoditat, o simplement un descans sense cap més pretensió afegida. A no ser, com és el cas, d’intentar trobar-li un cert condicionant artístic.
Vet aquí, però, que per fer una cadira s’ha de recórrer, sobretot a la destresa i també a un cert art. D’això en tenen experiència els mestres cadiraires, un altre ofici el qual, des de que tantes activitats s’han mecanitzat, tendeix a desaparèixer, o si més no a perdre l’aspecte manual, que és diferent.
Les cadires, jo que en remeno, han passat per èpoques d’esplendor funcional i, alhora, decorativa, on també hi ponderava la qualitat de la fusta, com la caoba que era la que s’acostumava a fer servir en les d’estil isabelí i una altra particularitat que s’hi conjuntava, aquesta n’era l’envernissat, el qual estava brunyit en la modalitat anomenada de “monyeca” a base de goma-laca i que acabava oferint una brillantor singular, ben aconseguida. A partir d’aquí en aquest objecte de quatre potes, tan o més important que la decoració, n’és l’assentada que no té cap altre secret que el estar pensat per ser el dipositari d’una part tan compromesa de la banda del darrera, sense especificar més, i que si aquest està ben recolzat damunt el seient, descansa tot el cos. D’aquí que una cadira, en més d’una ocasió, tingui tants pretendents.
Ben poques vegades haurem coincidit amb una disposició de tantes cadires juntes i tan ben apilades. I si la imatge és poc freqüent, igualment ho és la seva existència, ja que d’aquesta estil tan simple ja no se’n fan servir gaires. Últimament era quasi bé una cadira auxiliar, sobretot a les esglésies les tenien com a complementaries dels bancs. Fins que la cadira, no aquesta en concret, es reconvertí en plegable, amb elles les de boga s’han anat arraconant. Recordarem que quan la utilitat era de caire religiós, fins i tot les ajuntaven amb uns travessers de fusta que les mantenia unides i així les fileres guardaven una certa simetria. No sé ben bé si en funció d’intentar amortitzar la cadira, em decanto per contribuir a la causa, el cert és que la mare d’en Virgili Lanau i ell mateix, que era sagristà de la parròquia, passaven a cobrar la cadira. Costums que s’han anat perdent a mesura que les esglésies han unificat la voluntat caritativa dels feligresos, passant la safata, estiguis o no assegut.
Posats a parlar de les cadires i, aprofundint més, dels seients. Si aquests són de boga o de reixeta, em quedaria per referir-me al Enric de les cadires que tants culs va remenar, teixint la boga i la susdita reixeta. I també a l’Agustí Capdet que va ser l’últim que tenia taller obert, concretament en el carrer Tacó. No obstant seria tornar a repetir-me, ja que més d’una vegada ho he escrit. Però també comprendran que, referint-m’hi, no podia pas deixar-ho en l’oblit.
Entre una cosa i l’altra aquest maig comença en un ambient que n’hi ha per llogar cadires.

J. Y. M.
( Article publicat a l’Eco de Sitges, el dia 2 de maig del 2009 )