VEÏNS DE CASA

El poble ha crescut i això comporta un seguit de transformacions, una de les més palpables és el veïnatge. A tots ens haurà passat, de primer teníem per veïns a una gent que coneixíem des de sempre, potser de manera sistemàtica aquests ha anat traslladant-se a altres llocs, o han claudicat davant el rigor de la llei de la vida. Sigui per la raó que sigui, ben pocs tenim per veïns als de sempre. I aquest veïnatge tan apropat a la vida familiar i a uns determinats costums, es traduïa en un comportament molt assenyat. El qual els permetia, com ja m’he referit altres vegades, sortir, durant els mesos estivals, a prendre la fresca en una asseguda que congregava als veïns de l’entorn més proper. Era una manera per aprofundir en l’amistat, per intercanviar opinions, per assaborir la vida sense presses. Fins arribat el moment del comiat, que era quan millor si estava, just en aquest punt, agafant la cadira pel barrot del respatller, el protocol era sempre el mateix: Bona nit i bona hora, fins demà si Déu vol.
El pas del temps s’ha emportat, entre moltes altres delícies, aquests costums de poble, no del tot perduts, ja que en molts poblets de més cap a l’interior encara s’estilen aquestes singularitats tan fresquívoles, amb enorme flux de convocatòria. A casa nostra, el que és al centre, la cosa ja no s’estila. La gent pren la fresca en les terrasses dels bars i restaurants que, per altra banda, molt eixamplar voreres i posar maco racons de casa, per acabar plens de taules i cadires. Massa enrenou per resoldre’s amb una ocupació exagerada de la via pública.
Als veïns del centre del poble, se’ns ha agregat un altre veïnat. En els indrets on s’han establert, acostumaven a ser freqüentats per nosaltres, gent de la Vila que hi acudíem a mena d’excursió com si anéssim a qui sap a on. Per exemple nar a berenar a la bufera , com anomenàvem aquell forat de la roca que arribava fins a l’aigua de mar i on tantes farigoles havia engolit, sempre amb la finalitat de poder-les veure sortir de nou cap a l’exterior, degut a un impuls d’una magna bravura marítima. Un fenòmen curiós, el qual ni jo sabria explicar els motius d’aquesta contundència que ens deixava bocabadats, més que per l’espectacularitat d’aquesta fugacitat farigolaire, potser per l’admiració que sentíem vers els detalls, amb els quals la natura ens obsequiava. El lloc es va urbanitzar i se li atorga el nom de la toponímia amb el qual es coneixia aquest indret, Aiguadolç. I al contorn se li afegeix un port esportiu, amb unes casetes que tenen un cert caire mariner. La gent d’aquest llogaret també s’associen. Com a curiositat, tot i la seva procedència que no és sitgetana, llevat excepcions, des de fa tres anys, organitzen unes caminades per recórrer els indrets més singulars del Massís de Garraf. M’ha encuriosit la iniciativa perquè els termes mig s’han invertit. Si nosaltres anàvem fins aquests paratges d’excursió amb els nostres familiars i amics, ara ells s’afegeixen a altres iniciatives, com la del nostre centre excursionista, i ens conviden a acompanyar-los en les seves sortides per aquests raconets del nostre terme. La darrera va tenir lloc el diumenge passat quan, guiats per en Víctor López, vam serpentejar el litoral, des de la Punta de les Coves, fins a la platja del far de Vilanova, a frec de l’ermita de Sant Cristòfol. Una anada a peu al poble veí, com tantes vegades ho havien fet els nostres avantpassats, mentre els pescadors s’apropaven a aquestes cales i feinejaven damunt la barca i, a l’altra banda de la via, la gent de la pagesia tenien cura de les xermades.
No gaire apartat d’aquest nucli urbanitzat de l’Aiguadolç, s’enfila per la muntanya la urbanització de la Llevantina i Quin Mar, o Sitges 2. I ja a l’altra costat, les Cases Noves que junt amb el Poble Sec, Terramar i les Cases del Sord, han estat els nuclis que van començar a desplegar-se cap a les afores del poble, hi trobem els Molins. Que junt amb l’era de les Cases de l’Antoniet, els Pins Vens, la gent de Sitges hi anàvem a menjar la mona, mentre la tarda era amenitzada pels músics de casa nostra, moments abans que les colles de les Caramelles es retrobessin a l’Hospital. Vinc a referir-me que han estat uns altres punts de la referència tradicional de la Vila, espais reservats a l’esbarjo dels dies de festa i que s’han transformat, d’una manera tan ostensible que ha permès que uns nous estadants s’hagin convertit en veïns de casa. Potser pocs s’han interessat pels orígens, per la relació que ha tingut el indret amb la causa comuna de la nostra gent, no obstant la seva presència aglutina una realitat, l’expansió d’un poble que era petit, on tothom es coneixia, fins a passar a ser una vila cosmopolita al cent per cent, amb totes les avantatges i inconvenients que això comporta.
Un altra punt de referència de l’excursionisme ocasional, sense cap mena de pretensió, era anar a berenar al Mas d’en Lliri, bordejant el Fondac. I fins al bosc d’en Bruguera. Els terrenys es van urbanitzar i es distingiren amb els noms de Vallpineda i Santa Bàrbara. Convertint-se en un altre referent del que s’anomena zona residencial, una denominació que ja denota una categoria, la qual caracteritza als seus residents. Veïns de Sitges i de Sant Pere de Ribes per la partió del terme que ho limita.
Des de dalt la creu, en el recorregut de tornada, el poble es veia agrupat, no pas disseminat. Fins i tot el camí del Capellans era un pas obert a les sínies que s’hi arrengleraven, com la de la pròpia Dionísia , la del Gat Negre, que n’era veïna i la d’en Pauet dels “tocinos”. Per damunt a la zona en qüestió l’anomenem Els Ametllers. Més enllà travessant la carretera s’arribava a la vinya d’en Samuel, d’en Josep de Miralpeix, als ametllers de l’Americano... i fins a can Lluçà i a can Lleuger. A frec de la via del tren, a can Pei, de la qual els últims masovers en van ser la família Montaner que provenien de Can Pere Pau, actualment ha quedat dintre el camp de golf. Són terrenys que configuren el que avui anomenem La Plana i Can Pei. Dos referents més del canvi de les vinyes, dels camps d’ametllers, dels camps de conreu, per carrers urbanitzats, amb vivendes construïdes i lògicament amb nous veïns. Si més no en alguns d’aquests blocs, hi tenen parada la seva llar joves i gent de Sitges que s’han beneficiat, potser cal apuntar-ho entre cometes, d’unes avantatges que han permès fer assequible els seus neguits, les seves aspiracions que passen per poder disposar d’un sostre sota el qual aixoplugar-se.
Fins arribar a uns altres límits del terme, entre els de Ribes i Vilanova, en la zona dels Colls que malgrat tantes reivindicacions a favor de la natura, per salvaguardar un entorn que es pretenia ser declarat protegit, han acabat arrebossats de ciment. Com arreu ha passat, excusant-se que és el destí que s’abraça a la modernitat i aquesta es representada, entre altres aspectes, pel traçat urbanístic que eixampla camins que havien estat de cabra.
Fa poques hores, de molts dels balcons dels veïns de sempre i dels nouvinguts, hi lluïen banderes del Barça. La triple victòria aconseguida, malgrat les distàncies i procedències, ens fa sentir-nos veïns de casa nostra i de la resta del món. Som internacionals.
J.Y.M.

(article publicat a l'Eco de Sitges el 30 de maig del 2009 )