El nom de per si ja defineix una raó d’ésser, també una salutació molt emprada, amb l’afegitó de la Puríssima , si filem més prim, que l’arrodonia i completava. Tanmateix per a la gent de Sitges l’Ave Maria, ha estat quelcom més que un formulisme que denota educació dins les creences religioses, perquè ha tingut forma i presència en un lateral d’aquella antiga carretera que travessava el poble i que durant un seguit d’anys va donar aixopluc a la família Cordero, molt estimada i recordada a casa nostra, per les seves virtuts caritatives. Després, la donació de les germanes Dalmau a una causa tan solidaria, ha esdevingut el sostre d’aquests xiquets i xiquetes que necessiten el ferm compromís d’unes atencions acurades i permanents. Els sòlids fonaments que han establert els membres de la Fundació presidida pel Sr. Rafael Nicolás Isasa, sota la gerència de l’Antoni Reverter, per anomenar, junt amb en David Jou i Andreu, els caps més visibles, han permès expandir un edifici, carismàtic, especial, per tants motius que hi conflueixen, fins arribar a coronar la teulada, com l’escalador que fa el cim, però abans ha de vèncer un nombre indeterminat de dificultats.
Un cop dotat d’un contingut tecnològicament avançat, és menester bressolar la immensa vesant humana que ofereix el personal que hi treballa, així com l’exemplar tasca que desenvolupen les persones voluntàries. A les quals, tot sovint, veiem fer companyia, passejar pels nostres carrers als seus estadants. I quan hi coincidim, pel nostre interior hi neix l’expressió que és comuna a una certa implicació de solidaritat, una barreja de recolzament i admiració: “són els nens de l’Ave Maria”. I tot seguit hi cap la reflexió que s’acarona dintre les nostres interioritats més sensibles: “que maca i humana és la labor que fan aquesta gent”. El més difícil s’ha fet realitat, si més no les exigències d’aquesta solidaritat requereix continuades ampliacions i les adaptacions concebudes per atendre millor a aquests casos, relatius a una convivència especial, d’unes necessitats ostensibles. Resoldre-les o al menys intentar alleugerir-les, forma part dels objectius primordials pels quals ha estat pensada i creada la Fundació.
Amb les cartes damunt la taula, com popularment s’anomena exposar qualsevol situació, l’amic Joan Espinalt que n’és un dels eficients voluntaris i col·laboradors de la causa, va consolidar, amb el vist i plau de la direcció, una de les fórmules més comunes per poder arribar a colpir la solidaritat de la gent de Sitges, convocant-nos a contribuir, amb la generositat que ens caracteritza, a ajudar a que la càrrega no sigui tan feixuga per les arques de la casa. Més encara quan els temps són difícils per a tots.
Els primers en respondre van ser els Srs. Francesc Castellví i l’Antoni Almazor, responsables del bonic i carismàtic Hotel Estela Barcelona, els quals no sols han ofert els seus salons per servir de marc al sopar que en benefici de l’Ave Maria s’hi celebrarà el proper dia 29, sinó que conjuntament amb els proveïdors, es faran càrrec de totes les despeses. Per a que la generositat dels assistents vagi a parar integrament a l’Ave Maria. He tingut el goig de parlar amb el Sr. Castellví, home de tarannà senzill que encara conserva el deix de la parla que caracteritza als habitants de les terres de l’Ebre. Persona, amb tots els ets i uts, abans que empresari. I això diu molt al seu favor. Particularitat que també es fa palesa en la seva capacitat de saber escoltar i de raonar, sobre qualsevol tema, amb coneixement de causa i amb una sensibilitat molt humana i solidaria, quan es tracta d’afrontar determinades realitats, com és el cas que ens ocupa. Amb ànima i criteri d’artista, abans d’acomboiar la seva reconeguda capacitat de mecenatge. Senzill, enfront la important diversificació d’un Hotel singular, el qual gestiona, primer, des d’aquesta vesant humana i després sota els coneixements adquirits com a home d’empresa. Potser per això quan s’entra al seu establiment, hom si troba a gust, com dirien els entesos, hi han bones vibracions, producte d’un tracte molt correcte i alhora distès i afable, on s’hi implica tota la seva família. Que com s’acostuma a dir, i perdonin la gosadia, estan tallats pel mateix patró.
I un tema s’enllaça amb un altre, en aquesta vida tot és una munió de casualitats, sols hi cal coincidir. Com així ha estat amb el reconegut i admirat cantant Josep Gómez Romero, en Dyango, el qual abans de trompetista i cantant, músic per classificar-lo d’una manera més ortodoxa, va començar d’aprenent d’artista dels pinzells. Una faceta ben poc coneguda durant el temps que hem estat, i som, admiradors del seu estil musical. Ho va estudiar per respondre als batecs que dictava el seu interior. Però va poder més la música que la pintura, o al menys aquesta va ser la seva principal trajectòria, la vesant que millor coneixem. La qual s’ha caracteritzat per divulgar unes cançons melòdiques acompanyades d’aquesta sensibilitat a la qual m’hi refereixo moltes vegades i que no es compra ni es ven, sinó que es porta a dintre. D’aquí que en Dyango s’hi trobi bé cantant i tocant la trompeta amb la seva sonoritat dolça i harmoniosa que es complementa amb la seva veu, en definitiva, amb la seva particular manera d’interpretar. Tot forma part de la seva vida, del seu esforç per arribar a fer-se un nom dintre el competitiu món de l’espectacle.
No obstant arribat també al cim de la fama, l’artista torna a notar el pessigolleig d’un art que no ha oblidat mai, la pintura. I em consta que actualment s’aboca als pinzells amb el mateix entusiasme que nia en l’interior d’un cor sensible. Ho és tant que quan en Francesc Castellví li va exposar el projecte de celebrar un sopar en benefici de l’Ave Maria, no va dubtar en manifestar la seva intenció de col·laborar-hi, també de forma totalment desinteressada. Aportant el que ell més sap fer: cantar, tocar la trompeta, fins a entendrí a tots els qui l’escolten.
Mentre, els nois i noies de l’Ave Maria són aliens als tripijocs, als quals estan atrafegats un bon nombre de implicats en aquesta causa tan justa com solidària. No s’adonen del que es mou al seu entorn, si més no els beneficis obtinguts repercutiran a millorar encara més el seu benestar i el de tots els qui esperen la culminació de les obres per, igualment, poder beneficiar-se d’aquest espai.
Tots els involucrats, cadascú a la seva manera i disposició, el divendres 29 d’aquest mes de maig, haurem traçat les línees bàsiques d’una gran obra d’art, la qual conviurà amb la extensa i variada obra que s’exposa en les parets i espais de l’Hotel Estela, en les de la mateixa Ave Maria, però quan surti d’aquest lloc, la nostra, ajudarà a omplir el buit d’unes parets molt singulars. La vida d’una jovenalla que han vingut al mon, no per fer llàstima, sinó a sensibilitzar-nos i alliçonar-nos de que tots formem part d’una immensa obra i que al final del camí tindran preferència per contemplar-la i gaudir-ne, des d’un lloc privilegiat, no els més poderosos, sinó els més febles, els més humils i desvalguts. Aquells que hauran deixat una pinzellada neta, ferma, alliçonadora, que ha de servir d’exemple i guia per a tots.
J. Y. M.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada