EL MAR I LA POESIA

   El mar és un gran fons d’inspiració poètica, fins el punt que poetes i poetesses li han dedicat emotives estrofes, relacionant-les amb la seva immensitat, les constants transformacions que experimenta i el color que ofereix quan l’aigua és clara, cristal·lina. Però també el mar guarda en les seves profunditats nombrosos tresors encara per descobrir. En el nostre litoral, no gaire lluny de la platja, jeuen dos galiots enfonsats en una batalla lliurada a l’any 1642. Del tema en sap molt l’amic Frederic Malagelada i Benaprés, el qual segons es desprèn de l’ampli reportatge que, la setmana passada, ell mateix  va signar  en aquestes  pàgines, l’estudiós hi ha esmerçat molta perseverança i moltes exploracions marítimes, fins arribar a despertar també el interès de persones especialitzades en el tema de localització i de control tècnic per tal de poder portar a terme les tasques  que són menester per treure a la superfície tresors embolcallats de molta història i, per tant, d’un gran interès.

    Recordo perfectament quan a principi de la dècada dels 60 el mar va arrossegar  fins  a la platge unes monedes que delataven la proximitat a que  es trobaven  enfonsades les restes d’aquestes naus que van lluitar entre elles fins a desaparèixer engolides en el mar en aquest  any del 1642. En Fric hi va participar activament i junt amb altres amics com en Xavier Sardà i Ferret, grans aficionats al submarinisme i veïns  del mateix carrer Major, quasi davant per davant,  per extreure totes les monedes que van quedar al descobert. A partir de la troballa, l’advocat Malagelada , fill del també advocat Josep Mª. Malagelada Figa i de la Carolina Benapés Oller,  a la vegada filla del recordat metge Joan Ramon Benapres i Palet, va accentuar el seu interès per documentar-se i apropar-se al lloc on, se suposa, es troben enfonsades.   

    I dic que recordo la noticia de la troballa, gràcies al ressò que se’n va fer en aquestes pàgines de l’Eco i que va fer que m’interesses pels vestigis de la nostra  història que, ja sigui a terra o al mar, resten amagades entre les seves interioritats.  Fins el punt que la meva admiració per en Malagelada investigador de les fondalades marines a la recerca d’aquesta història oculta, però, no per això, desconeguda, em va interessar enormement, fins el punt de seguir totes les seves immersions que eren notícia. Transcorregut el temps he tingut la sort que en Fric m’ha explicat, en persona, els detalls i les novetats que es van produint en aquest tema. He sabut de l’existència de la roca negra que ho és a resultes del incendi que es va produir  durant el combat i que  material combustible es va enganxar, per sempre més, damunt  la superfície de la susdita roca. La minuciosa investigació   ha de culminar el dia en què es puguin treure a la superfície La Magdalena   i el galió Guise. Serà un gran esdeveniment  i el resultat de la tenacitat que hi ha esmerçat en Frederic Malagelada i altres experts que li fan costat.

   Em recorda una mica la història  del vaixell  suec  de guerra, El Vasa,  que va ser construït a Estocolm i va sortir del port el 10 d’agost de 1628, amb tanta  mala sort que a pocs metres de la costa, una ràfega de vent va fer perdre el control del vaixell i es van obrir vies d’aigua, fet que va provocar  que en poc temps s’enfonsés. Degut a la profunditat i als poc mitjans que disposaven no van poder baixar per tal  de  localitzar-ho. No va ser fins  a la dècada dels 60 d’aquell mateix segle que  es va poder arribar fins el vaixell enfonsat i poca cosa més, tan sols van poder  treure a la superfície uns quants canons.

    Malgrat tenir-lo localitzat, no va ser fins a l’any 1956 que comença un projecte dotat dels mitjans adients cosa que fa possible que el 24 d’abril del 1961 el vaixell pogués tornar a la superfície. Total es va passar 333 anys enfonsat i el més curiós que semblava acabat d’ensorrar. La qualitat de la fusta emprada i al estar en contacte amb aigua no gaire salada i per tant sense mol·luscs  aferrats a la seva estructura, va permetre aquesta bona conservació.. Curiosament aquesta perillava més a l’estar en contacte amb l’exterior que no pas submergit, d’aquí que es construís una mena de nau per deixar-lo a cobert. Acabat el condicionament, el juny de 1990, es va obrir al públic com a museu. Un projecte que permet guaitar a tots els detalls del vaixell des de la proa a la popa que resulta una autentica obra d’art per la gran quantitat  de talla de fusta que llueix.

    Malauradament els galiots que resten enfonsats a poca distància de la nostra platja no estaran en tan bon estat de conservació, si més no quan es faci possible el seu rescat serà un fet molt important per a la història local.

   Entre tants enigmes, tanta història coberta de sorra sota l’aigua del mar, la poesia  atrau, un any més la complicitat dels poetes en  una festa simpàtica i sobretot dedicada a la poesia. L’arribada dels poetes/esses  a la Vila té un caire Russinyolià.  Sobretot en el transcurs d’aquesta benvinguda amb acompanyament de banda de música i també té la seva originalitat  el pas dels poetes pels carrers del poble, on són saludats, des dels, balcons per la gent que els hi reciten versos. Això fa poble i a la vegada inspira poesia. Tot un encert per part dels organitzadors,  en Joan Duran i Ferrer i la Cèlia  Sànchez-Mústich. Tres dies intensos, on els poetes convidats conviuen  amb els neguits poètics de la gent del poble i tot es transforma en una festa especial, diferent i participativa.

    El nostre mar guarda secrets i la poesia contribueix a harmonitzar la beutat de tot plegat. Sortós/sa la persona que amb un compendi d’inspirades estrofes fa de qualsevol fragment  de la vida, del paisatge, un poema que abraça l’emotivitat que es desprèn dels sentiments, quan aquests són colpits per la bellesa d’un instant. Sapiguem retenir-lo per sempre més.

                                                                                J. Y. M.

      

  

  

  

ENTRE CORDES

   La corda   és un element d’una coneguda  importància, com també ho són els cordills. Els dependents dels comerços mostraven una gran habilitat en el moment de fer qualsevol paquet que remataven amb una lligada on fins i tot hi disposaven un cert gruix que servia per fer d’ansa.  Les cintes adhesives actuals  han quasi relegat al cordill, doncs fan la mateixa finalitat i no tan complicat en el moment de fer servir.

   A les pastisseries hi havia el costum, no ha desaparegut del tot, de fer una passada d’una mena de cinta estreta i filosa, de colors variats, amb la qual, ni que fos un tortell, s’hi feien unes quantes passades i la mateixa cinta servia per poder  agafar.

   Però la corda en si, la gruixuda i aspre, en el nostre poble ha tingut una utilitat que es feia evident quan entraven les barques a la platja, mentre que  la gruixuda corda s’anava  enrotllant al cabestany  i aquesta constant tibantor permetia avançar la barca cap a la sorra. Això tenia lloc a la platja si més no cap a les interioritats dels carrers, la corda es feia servir envoltant la corriola. Tirar de corda era una frase molt habitual en aquells anys en què no existien les grues i tot el material, d’una casa en construcció, s’havia de pujar a base de corda i corriola. Una activitat que permetia enfortir la musculatura del qui n’estava al comandament, que segons el pes del material es requerien més de dues mans per poder controlar bé aquest pes i, per tant,  garantir una pujada segura.

    Al carrer Major, al costat de la pastisseria l’Estrella, la família Simó- Alegre regentaven un establiment dedicat a la venda de tota mena de cordes i cordills, com el que feien servir els carnissers de la plaça per lligar la carn que es rostia. Però abans la senyora Teresa Simó Oller que es va casar amb en Ramon Izabal, germà de la Llúcia, refeia els matalassos de llana. Tot un ofici, el de matalasser i que es picava la llana a dalt els terrats.  Entre les codes i cordills a la botiga també despatxaven els picamatalassos que eren de vímet i es feien servir, principalment un dia  a la setmana, el dissabte, quan  el xafarranxo ocupava a les mestresses de casa.  Els abocaven la barana del balcó i allà els hi propiciaven una enèrgica pallissa i així la llana es refeia. Un altre dels productes que oferia la casa eren les escombres i els esteranyinadors

   A la botiga del carrer Major hi dominaven les dones. La que es va quedar a la casa va ser la neboda de la Teresa Simó, la Mercè Alegre Simó casada amb en Pere Vidiella de can Raices  i a mesura que les  germanes d’ella:  la Pepita i la Teresa van enviudar van venir a viure al costat de la germana. Abans, però, la  neboda de la Mercè,  la Mercè Barberà Alegre, va venir a Sitges per ajudar a la seva tia i va ser  la continuadora del negoci, el qual es va anar adaptant als costums. Així despatxaven tota mena d’hules  i, quan la gent va començar a viatjar, disposaven d’una àmplia gama de maletes, entre molts altres productes

    Un altre protagonisme reservat a les cordes, és el que permet fer girar les campanes. Aquella corda que es trobava entrant  l’església  a frec de la pila baptismal ha estat una temptació que per respecte al lloc i al seu responsable, no s’ha tirat de la corda  fora de temps, només quan l’ocasió ho requeria. Era quan, desprès de cada  bateig,  la mainada convidada, s’aferrava a la corda i entre tots feien repicar la campana. Era un costum que era esperat per tothom. Altra servei que feia era per anunciar la defunció d’un veí/na del poble. Abans de l’enterrament els  escolans sabien de la seva precisió, dels efectes anunciadors. Ara, les nostres campanes, repiquen d’una manera festiva cada vigília de Festa major, quan els nostres amics campaners, tiren amb força de les cordes i amb un ritme compassat les fan parlar. Igualment a  la Sortida d’Ofici. I el seu so es torna majestuós a l’hora de la processó, durant el seu recorregut pels carrers del poble i sobretot quan aquesta avança en el tram final, allà al Passeig de la Ribera.

 Altres cordes més precises són les destinades als anomenats instruments de corda. Les més llargues i gruixudes són les del contrabaix,  les autèntiques estaven fetes de tripa de bestiar. M’hi havia familiaritzat degut a que el meu oncle Joan el tocava i calia tenir força als dits per poder oprimir bé cada corda sobre el batidor. El músic va comptar amb la col·laboració d’un ajudant, en Josep Ferret Castañosa , el qual va treballar d’aprenent en el taller de casa. El secretari tenia per missió, acabat el ball de tarda dels diumenges, agafar el contrabaix i portar-lo del Retiro  a can Pallarés  i així ja el tenia allà per quan assajaven. I  arribada la festa  feia el trasllat a l’inversa. Un dia se li va fer tard i no va gosar trucar a la porta del mestre que vivia un parell de cases més enllà, en el mateix carrer de l’Aigua, i el va entrar a la seva vivenda. Mentre tots dormien, entre un silenci absolut, un potent soroll ho va desbaratar tot. Es van aixecar esfereïts  del llit i no trobaven el que havia provocat tal sorollada, fins que es van adonar que havia petat una corda del contrabaix. M’ho explicava en Josep amb un sentiment de complicitat i satisfet d’haver  dedicat a fer de transportista de contrabaix, que no ho pot dit tothom.

    Estem vivint un temps delicat,  en quant a la situació política, econòmica i social. Que per resumir-ho,res millor  que recórrer al protagonista  d’aquest article,  per dir que estem a la corda fluixa. Hem d’anar en compte de no  tibar-la gaire que no sigui cas que també peti. El soroll no seria menor.

                                                                         J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 3 de juny del 2016)

Quan la "O" sona "U"

  Tot i tenir cura de la parla, la pronunciació no sempre l’adaptem a l’autenticitat de la llengua. Per tant  molt sovint el  català no flueix amb tota la seva puresa, perquè hem adquirit uns vicis que resulten difícils de corregir.

   Me’n vaig adonar l’altre dia escoltant el brillant pregó del clavell que van pronunciar, als jardins del Retiro, en Florenci Salesas  i la Cèlia Sánchez- Mustichs. Precisament va ser amb  el pronunciament del nom de la Societat on la pregonera va fer un aclariment, amb el qual fins i tot reblava en una de les suposades  autenticitats del sitgetanisme.

    La Cèlia va arribar a Sitges, captivada per l’entorn i sobretot per les festes de Corpus que, de joveneta, havia vingut a gaudir junt amb la seva família. Transcorregut el temps i ja assentada entre nosaltres va ser l’Antoni Sella, director del setmanari, però abans president de la Societat retirista, qui li va condicionar el sitgetanisme, del qual  presumptament volia fer gala la Celia, fent-li l’observació, que no podia dir que era sitgetana d’adopció, fins que no deixés de pronunciar Retiro, destacant la o, i es decantés per la pronunciació que majoritàriament emprem la gent del poble, quan l’anomenem el “Retiru”.  I és que la pronunciació correcta ens trasllada a espais molt més  allunyats i com coneixem  el popular parc de Madrid.  Una altra curiositat que va lligada a la història de la Societat, aquesta per castellanitzar el nom d’un eficient empleat, afectava a  en Manuel Delgado, a qui tots l’anomenàvem en Manolo, mai per Manel o Manuel. Així com els recordats germans, en Josep i en Francesc. Per a tots més coneguts per la versió castellana d’en  Jose i en Francisco.

   El mateix lèxic, en quant a la terminació i efectes de pronunciació  afecta al “Pradu” , doncs se’ns fa difícil anomenar-ho amb la correcció que suposa fent notar la “o” final ,  que també sona a localització castellana.

    En una de les col·laboracions, en aquest mateix setmanari, d’en Vicenç Morando, referint-se a les proximitats del Carnaval. Escrivia que algú es va interessar per la seva implicació al preguntar-li: “Murandu –una altra influència de la u-  ja tens l’anorac a punt ?”. Referint-se a  aquesta peça d’abric que el reporter feia servir a cada retransmissió del nostre Carnaval i que ja formava part de la indumentària carnavalesca, tan variat , però, la seva en concret, tan repetitiva. Em trasllada al record de a la camisa ratllada i plena de cremades, per les guspires dels dimonis i feres fogueres, que en Trino Carbonell es posa  a cada vigília de Festa Major i llueix, de manera, especial, durant l’entrada de gralles. La seva indumentària s’ha convertit en un emblema del conjunt de tot plegat que conforma aquest acte destacat  de la nostra Festa.

   Entre la o i la u s’estableix una tradició verbal que es basa en la incorrecció però, al mateix temps, aquesta irregularitat, sense adonar-nos, ha establert uns nexes que, en aquest cas, a part dels associatius, serveixen per integrar a un vocabulari especial, el del sitgetanisme. Que no és altre que anomenar els llocs mitjançant  un vocabulari que ens és molt familiar. Així per referir-nos al carrer Sant Francesc l’identifiquem com el de “ Sant Franciscu “.  Sortosament les noves generacions no entren en aquest error i el pronuncien amb la correcció que pertoca. Però tot i la sort de poder viure integrats en una ben fonamentada normalització lingüística, no  han tingut el plaer de conèixer personatges tan populars, com el que just ocupava un petit espai en aquest quasi començament del carrer Sant Francesc,  el també anomenat: “el concu” , en lloc de conco. Denominació que va passar al seu fill que va morir jove. Tota la família, amb la Pepeta Ferret, la seva muller,   havien assentat càtedra en aquell reduït taller d’ataconador que era com una ambaixada del sitgetanisme, coneguda arreu,  i del populisme ben entès entre els seus convilatans, on tan es parlava de futbol, de política com de les petiteses  que influïen en la rutina del  dia a dia.

    Quan per Corpus torna el protagonisme al Cap de la Vila, per centrar l’essència de la festivitat, en l’altar que es disposa en el centre d’aquest punt neuràlgic. La festivitat d’aquest any, no se perquè, m’ha recordat la que tenia lloc en un dels dijous que lluïa més que el sol, potser degut a que el nombre de carrers que fan  catifes sembla anar en augment. Això associat amb el retorn d’un nombre considerable de visitants que venen al poble atrets per aquesta florida i que amb el canvi de dijous a diumenge sembla ser que va crear confusió i va minvar el nombre de visitants. Un altre detall a favor de la festa és que la processó allarga el seu recorregut i torna a passar pels carrers on han confeccionat catifa  i no es deixa a la presencia testimonial dels gegants per trepitjar les catifes, degut a que la processó hi havia deixat de passar.

    Observo, amb satisfacció, que la vila torna a recuperar la solemnitat de la celebració de la festivitat del  Corpus. S’ha notat en la qualitat artística i floral que han mostrat els carrers, a la meritosa continuïtat de l’exposició de clavells, també amb l’ornamentació dels balcons i aquests espais afegits com l’entrada del Palau de Maricel, amb l’original ou com balla I el Pati Blau, entre altres,  en un florit homenatge al Senyor del Cau i sobretot a les senyores que mantenen el costum de portar-li  el ram durant tot l’any. La distribució d’aquest artístic escampall de clavells s’ha desenvolupat  d’acord amb l’encert que han tingut en Francesc Parra i en Javi Quintanilla.

      Davant tants elements atractius, només queda expressar admiració amb aquesta Oh! Per reblar: “que macu”. Excepcionalment incorrecte, només per mostrar interès a interpretar l’enunciat  de l’encapçalament.

 

                                                                                  J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 31 de maig del 2016) 

NITS DIFERENTS

  Entre la foscor de la nit es dilueix el resplendor del dia i amb ella arriben les hores destinades al descans,  encara  que no és un referent per certificar una normalitat, perquè n'hi ha que de la nit en fan dia. Ja sigui per treballar en feines d'una certa exclusivitat nocturna o per aprofitar aquesta nocturnitat amb l'afany d'anar a la recerca  de diversió .

       Les nits sitgetanes han transcorregut en paral·lel als costums de la gent, alguns dels quals, com he apuntat, a raó de les seves respectives activitats . Així, quasi només estrenada aquesta nocturnitat hi havia qui es retrobava amb la rutina que li era comuna. Era el cas dels serenos que els veies dirigir-se a la Casa de la Vila per començar les rondes preceptives. Que coincidia amb la sortida del convent del carrer Sant Francesc de les monges vetlladores que es distribuïen per les cases on hi havia malalts i es requeria la seva companyia. Passava el mateix amb la incorporació dels forners que es passaven la nit amassant i coent el pa, i mentre pujava la massa o  ja s'havia  enfornat, sortien al carrer a fer el cigarret. Quan la nit ja havia estès els seus dominis, es feien a la mar els pescadors. Alguns, per despertar-se, comptaven amb  la complicitat dels serenos que a la vegada  es servien de l’estratègia acordada, els informaven, a viva veu, del temps que feia.

    Fins aquí la nit era aprofitada per fer tasques amb finalitats profitoses i destinades al servei de la gent del poble.  A excepció d'aquesta gent que treballava per la causa la resta del veïnat dedicaven la nit al descans o no.  Amb l'entrada de la televisió a les cases, es va començar anar a dormir més tard i res va tornar a ser igual. Només hi va faltar la progressiva  afluència del turisme per a que a les nits sitgetanes els hi anessin desposseint  del silenci, la calma, que les caracteritzava. Va influir els balls de nit que tenien lloc en les societats i en altres espais de reconeguda fama,  com el Sacromonte, el bar Oliva, la Galera, el Mònaco... Balls   que es feien amb una assiduïtat diària, però que encara es podien establir unes franges horàries per tal de respectar-li  a la nit una  part del seu silenci.

  Va ser el preludi d'una sorollada generalitzada que ha fet que la nit perdés part dels seus encants i  també ha servit per a desbaratar el nostre descans, el de totes  les persones que ens pensàvem que la nit sempre estaria al nostra costat per a convertir-se en còmplice de la son, quanta ingenuïtat la nostra. 

    Així, quan fem nit en pobles on  encara s'abracen al silenci,  una del les apreciacions favorables  que hi fem  és el plaer que produeix no escoltar res. Però la felicitat tampoc és complerta, hi ha a qui els molesta el so de les campanes que anuncien el pas del temps. Tant de bo aquí, a la nit, només escoltéssim les senyals horàries de les campanes, ens podríem donar per privilegiats. Significaria que el silenci encara estaria integrat a la nit sitgetana, aquella que tan enyorem i que durant tants anys ens va mostrar fidelitat.

    En pocs dies de diferència aconsegueixen un  protagonisme destacat dues nits que guarden  un encanteri especial. La primera ens va captivar el proppassat dissabte amb motiu de les jornades dedicades als museus. Entrar al Cau Ferrat  quan la nit ens acompanya ve a ser com tornar a casa a hora tardana i trobar-ho tot parat amb  el caliu que fa tan agradable la intimitat. Recórrer les dependències de la casa, amb aquesta nocturnitat afegida, és quan  esdevé més real el record del seu propietari, perquè l'artista també es valia de la nit, de  tot l'entorn, per viure-la amb tota intensitat, amb la companyia de les seves amistats, artistes com ell, que es servien d’aquestes hores per inspirar-se. El lloc ofereix tots el requisits, sobretot en nits amb lluna generosa  que tenyeix  de plata l'aigua del mar . La del dissabte passat fins i tot reunia aquests requisits, era nit de lluna plena tot i que es trobava enlleganyada per una inoportuna nuvolada que matisava el seu resplendor. M’imaginava Santiago Rusiñol assegut a la sala del brollador amb els finestrals oberts i deixant que la fresca de la brisa del mar entrés a l’estància. Gaudint de la tertúlia, de la gresca i del remor del mar tan canviant, tan capritxos.

   Una altra de les nits amb un encant especial serà la d’aquest dissabte, poques hores després de la sortida dels gegants en el seu tradicional i esperat cercavila pels carrers del poble i desprès d’haver escoltat el pregó que ens tenen preparat en Florenci Salesas  i la Cèlia Sánchez-Mustich amb el qual es  dóna per inaugurada l’exposició de clavells i tots els actes que conformen la nostra tradicional festivitat de Corpus a casa nostra.  A fer-se fosc torna al carrer una de les activitats amb més encanteri, com és la preparació, el dibuixar sobre el terra  les formes  que es cobriran de flors i conformaran les catifes. És una tasca imprescindible, són els preparatius que van acompanyats per la col·laboració de molta gent del poble, nois i noies i altres de no tan joves.

   Ens segons quins trams es passen tota la nit treballant i al fer-se de dia ja pràcticament la catifa està acabada. Altres dibuixen i se’n van adormir i prefereixen aixecar-se molt aviat per posar la flor. Aquests preparatius acomboiats entre la foscor de la nit, especialment amb  la col·laboració del veïnat,té un recorregut que cada any es repeteix convertint,  tot plegat, en una  nit diferent. Aquest any torna a coincidir amb una final futbolística de primer ordre. Però com no hi ha interès per part nostra, no serà tan  efervescent   com l’any passat. Quan en un esclat d’eufòria, el Isidret Pañella va encendre una traca en ple  Cap de la Vila i per poc el fum li fa el paquet. I és que també hi ha nits que són traïdores. Diferents.

                                                                             J. Y. M.

( article publicat a l'Eco de Sitges el 27 de maig del 2016 )

ELS REVOLTS DEL CAMÍ DE LA TRINITAT

       Els nostres camins més propers, els pocs que encara queden sense haver estat engolits per les transformacions obrades a causa de l’expansió urbanística, aporten el testimoni de moltes petjades, penyores de gran nombre d’il·lusions compartides. Camins que, en el seu començament, acostumen a ser planers i després es compliquen entre pujades i revolts. Com el de la Trinitat, quan la gent emprenia el camí per la carretera, a una hora molt matinera per tal de poder escollir el millor lloc allà en el cim. I de la carretera es passa  al camí que per subscripció popular va permetre obrir el 1902  el Sr. Manel Bertran, més popularment conegut per en “Xana” . Per on  només hi pujaven  els carros, Fins que gràcies a la constant tasca de la Remei, la Rosó i en Joan Martí , administradors des de l’any 1970,  van poder trobar la col·laboració necessària que va fer possible la pavimentació de tot el recorregut. Això ens demostra que la constància si no aplana camins els fa  no tan feixucs.

    Passa com la vida, per on el nostre transcorre es fa d’una manera en la qual s’han de trampejar molts obstacles i a cada revolt ens assetja el temor per no saber  que trobarem a l’altra costat. El passat diumenge vam emprendre el camí per acompanyar, en el seu últim passeig, a  la nostra amiga, la Yolanda Rufete Torner i ho vam fer compungits davant la inoportunitat del moment, degut a que no tenia edat per marxar tan aviat. Li quedaven encara moltes coses per fer, com gaudir dels  seus pares i  els seus fills  I ella n’era  conscient, s’aferrava a la vida, fins a l’últim alè, manifestant això,  que no se’n volia anar perquè li quedava molt per endreçar. Papers amb anotacions de viatges per posar en net... Mentre mantenia l’esperança de que els avenços de la ciència li permetrien poder tornar a Egipte, al lloc on s’hi trobava bé, entre les tombes dels faraons, els temples monumentals erigits en l’època  d’aquelles dinasties. El conjunt de tot plegat, la tenien captivada.

     S’hi havia entregat tant que era una egiptòloga vocacional i sobretot autodidacta, que s’havia dedicat a estudiar sobre el terreny tot el que els llibres li havien explicat i malgrat que, fins els nostres dies, tot està documentat, ella encara arribava a conclusions que  ves a saber si no farien reflexionar als experts  en la matèria.  Aquella cultura, els camins empolsegats,  li produïa una passió contagiosa.

     Ve a ser, en un àmbit molt més reduït i proper, el que sentim la gent de casa nostra per aquests camins costeruts, com els de la Trinitat, que ens apropen, si es vol, a la simplicitat de les coses naturals, si més no a la grandesa d’un sitgetanisme compartit i enfortit gràcies a les persones que ens han precedit i  a tots els qui avui encara hi som, i sense fer soroll estem amatents dels detalls.

    Em recorda  la senzillesa que passejava la Yolanda, una noia que es pot dir que havia nascut entre els refilets dels ocellets que caçaven en el parany el seu avi Ginés i el seu pare Josep. I als quals nosaltres, els meus cosins i els seus, ens hi havíem embadocat , tot i que les nostres edats encara no ens permetien ser prou conscients  per gaudir dels petits detalls d’una vida simple però,  això sí, feliç i enjogassada.

   Entre  cal baster, la botiga de ca la Josefa i la Victoria , a can Ginés. També aquell pati, on en Trillo ferrava els cavalls, a can Juanillo on els homes, de bon matí, llançaven, sense contemplació, contra la gola aquelles potents barreges. Entre  tot això, una petita història, la nostra, la de la Yolanda i un camí,  en el qual nosaltres  ja hi érem i ella hi començava a caminar. Amb la complicitat dels   seus avis, en Ginés i la Berta Paixó . Els seus  pares, en Josep i la Pilar i la seva germana, que va arribar  després, la  Bibiana. I els  oncles tan propers,  en Jaume Daví  i la Teresina Paixó...  Vet aquí un breu resum, quan ara, amb el  temps aturat,   recordem  uns anys ja llunyans. Aquells quan la gent, vinguda d’altres terres, volien descobrir nous camins que els portessin a noves destinacions,  arribaven aquí i feien parada  a la pensió de cal Julian, davant  de casa seva. I nosaltres, aliens a tot, entràvem i sortíem, quasi sense pena ni gloria.

     Els nostres pares, amb el neguit de que coneguéssim  el paisatge més rellevant que ens envoltava, ens havien portat fins a la Trinitat en el dia de l’aplec, quan en Jaume Fontfria, en Mec hi despatxava síndries i melons i eren populars els ventalls de la Pepa i la Paula. Han passat els anys i el camí cada cop ens sembla com a més costerut, mentre a cada revolt una il·lusionada embranzida ens anima a no defallir, sabedors que l’ermita és més a prop. I quan hi arribem reconforta l’esforç al  trobar-la tan blanca, tan ben cuidada , mentre el paisatge conserva tots els  elements que el fan únic . Influeix  la  senzillesa de tot plegat , la naturalitat, que ens  aporta la serenor tan necessària en aquesta vida assetjada per tants sorolls molestos.

    Ve a ser com ella,  que amb la seva senzillesa, humilitat, tendresa, ens influïa un exemple d’una vida gens fàcil però  acomboiada  d’una resignació que ens ha deixat perplexes. Aquests dies fins i tot els ocellets del pati: les caderneres, els gafarrons, els liris... van emmudir perquè  trobaven a faltar la seva mirada riallera, el seu posat tan asserenat.  De quan  remenava gran quantitat de notícies impreses. La de la seva mort va entrar en la nostra intimitat en silenci i al comprendre la fragilitat del nostre jo, ens hem adonat que a cada revolt del camí  la vida, ens té preparades sorpreses. No totes són tan agradables com arribar a  l’últim revolt i poder  tornar albirar l’ermita de la Trinitat. Aquest  diumenge el record de la Yolanda  ens  acompanyarà en el camí i quan siguem a dalt de tot, a un pas del cel, resarem per ella.

                                                                                       J. Y. M.

  ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 de maig del 2016 )

AMB L'AMBRÒS VA ARRIBAR L'ELECTRICITAT

Al final del carrer Sant Bonaventura, ja cantonada amb el  d’Espalter, queda en peu, no se si per gaire temps més, una mena de casalot que en la primera dècada del 1900va significar una obra clau per dotar a la vila de la llum elèctrica. Una petita  part de la història, o millor dit dels protagonistes que en van ser responsables, cal situar-la a Barcelona.

   El Sr. Ambròs Abella i Solsona , natural de Isona,  va anar a treballar a la capital, sembla ésser que en una  companyia elèctrica. Allà li van proposar de venir a Sitges on s’estava treballant per instal·lar  la llum al poble. Abans s’havia casat amb la Leonor Bel Queralt, natural d’Ulldecona i planxadora  i amb qui va tenir tres fills: en Josep, Joan i la Conxita. Arribats a la vila, a l’any 1910,  van anar a viure al carrer Sant Pau i l’Ambròs es va incorporar a la central elèctrica que s’estava muntant en aquest escaire del carrer Sant Bonaventura i des on va ser possible posar en funcionament l’enllumenat a l’any 1913.

     El matrimoni va sol·licitar una de les anomenades cases barates que s’estaven construint al carrer Espalter i van escollir la de davant mateix de la central, on hi van anar a viure a l’any 1918 acabades d’inaugurar. Per la proximitat van posar  l’oficina de la llum en la casa  d’esplèndid  pati obert al carrer Sant Bonaventura. Però no va ser una etapa tranquil·la, degut a la precarietat d’aquells inicis, la llum se’n anava tot sovint i la gent, sobretot els fabricants de calçat, anaven a queixar-se a casa de l’Ambrós, influenciant-li un patiment constant.

   Mentre, la Conxita Abella Bel es va casar amb l’Albert Bartés Mirabent que havia nascut a Guantànamo, fruit  del matrimoni: Albert Bartés Bota  i  la Salvadora Mirabent. L’Albert  va aterrar a Sitges quan tenia 11 anys. El seu pare  va arribar a ser considerat  el bohemi dels 11 germans, tots barons,  que van tenir el matrimoni format per en Joan Bartés i Juvé i la Mercè Bota i Sariol, dels quals en sobrevisqueren 8. Altres dos, en Rossend i en Ramon, van obrir una fàbrica de calçat que primer estava situada al carrer Sant Josep  i després la van traslladar  a la plaça del Pou Vedre, fent societat també amb el Sr. Sebastià Carbonell.

   Tornant a l’Albert Bartés Bota, potser  pel fet de cultivar l’art en totes les facetes, com gran amant de la música i en concret la lírica, formava part de la popular claca del Liceu  i, sobretot , per ser pintor de quadres.  Unes implicacions  que eren associades a certes extravagàncies de la vida bohèmia.  Com a pintor -decorador va realitzar els daurats de la boca de l’escenari del Prado i va treballar en el retaule central de la nostra església parroquial.  De la mateixa manera que decorava els sostres de les cases, quan el costum era realitzar una decoració pictòrica  a l’entorn  del punt de llum. Una d’aquestes  decoracions  encara es pot veure a l’entrada de l’escala de la casa del carrer Sant Francesc  on hi vivia, entre altres veïns, el Sr. Pacios i família.

   Una anècdota  que reflecteix el seu tarannà bromista, va succeir amb l’encàrrec que li va fer una família d’una de les senyorials cases del carrer Illa de Cuba. Els amos es van encaparrar que volien que els hi pintés un lleó en una paret del pati. L’artista els hi va demanar si el volien fermat o sense fermar, davant el dilema ells van creure convenient que no calia que el fermes . Va passar el temps i amb ell els rigors i les inclemències meteorològiques del hivern. Ja amb la bonança, la família va tornar a la casa i, davant la incredulitat pel que veien, van requerir  al pintor per informar-li que el lleó havia desaparegut. Aquest va argumentar  que vet aquí l’error de no haver-lo volgut fermat.

  El matrimoni Bartès- Abella van tenir quatre fills:  l’Albert, la Montserrat - aficionada a la fotografia -  la Nuri - que va heretar la dedicació a l’art pictòric -  i la Conxita. Les circumstàncies del moment  van  mig  aparcar la pintura per dedicar-se a l’hostaleria.  Uns parents  tenien un hotelet  a Les, Vall d’Aran,  i  ells  els van animar per a que es decantessin per aquesta vessant hotelera. Així a l’any 1956 , amb l’arribada progressiva del turisme, van obrir un  nombre d’habitacions en  l’edifici que havien construït  en un extrem d’aquell jardí, davant per davant de la central de l’electricitat que funcionava a ple rendiment.

   I que al jubilar-se el Sr. Ambròs  en va ser  el responsable el Sr. Antoni  Pàmies,  que vivia a la casa dels Pujades, carrer Àngel Vidal,  pare de la Concepció, casada amb en Bartomeu Lluís de cal Lleuger.  Desprès el rellevà el Sr. Fulgenci Franco, qui també, a fora d’hores,  arreglava el cabell a les seves amistats. Tenia per treballadors l’Agustí Serra i en Felip Casademont , aquest últim és pot dir que va ser el darrer encarregat de la centraleta, abans que aquesta i altres transformadors, repartits en punts estratègics del poble, passessin a dependre d’uns serveis centralitzats a Vilanova.

    Ja a  l’any 1961 es van ampliar el nombre d’habitacions de la casa del jardí, construint fins on hi havia la casa pairal, conservant el nom original d’Hotel Montserrat. La filla de la Montserrat, la Montserrat Domínguez Bartés, va abraçar l’art decantant-se també per la pintura i la fotografia, malauradament va morir jove. El seu germà  Frederic, ha tingut l’encert de recuperar una nevera de gel antiga , de mesures considerables, i altres testimonis documentals i gràfics de la trajectòria professional  dels Abella – Bartés  i de manera summament acurada ho ha exposat en una saló de la planta baixa. En Fredi ha volgut mantenir frescos els records dels seus avantpassats i que millor, per conservar aquesta frescor, que  exhibir-ho en la composició que ha disposat en el interior de la nevera.

     Quan poder encendra i apagar la llum, a la nostra voluntat, ha estat possible gràcies a persones com l’Ambròs, el seu besavi.

                                                                        J. Y. M.

 (Publicat a l'Eco de Sitges el 12 de maig del 2016 )

TEMPS DE FLORS

       Amb aquest anunciat demà comença a Girona una nova edició de la mostra floral que engalana els espais més singulars de la ciutat. Colorit, flaires i art es combinen oferint una mostra que causa admiració tant als qui hi resideixen com al nombrós nombre de visitants que hi acudeixen. Just en aquest començament de maig, que és quan les flors mostren  les seves millors gales, com a resultat d’una primavera que es torna a manifestar complaent i atractiva.

    Girona conserva l’encant d’un poble gran, amb un nucli antic que marca diferencies amb una gran ciutat. El seu call jueu aporta aquesta pàtina d’antiguitat i història que fa que caminar per entre l’estretor dels seus carrers singulars i molts costeruts, es converteixi en un plaer que t’aïlla del bullici de les grans urbs.  Deixant a la vista un bon nombre de patis, ombrívols on la pedra sembla tenyir-se d’un gris antagònic. Espais que de per si conserven un senyoriu que no s’ha desencantat i que amb els colors de les flors, la seva ben dissenyada distribució, contribueixen a oferir una elegància passatgera, però molt representativa del lloc i de la gent que ho fa possible.

     Una ciutat on una bona part de les seves cases donen l’esquena al riu Onyar, en elles  si deix entreveure la vida que transcórrer en el seu interior, amb els costums de les famílies, com és el de posar la roba a secar estesa i abocada en l’entremat de  finestres que estan suspeses  damunt el riu. Aquest testimoni de vida quotidiana queda realçat pels colors vius amb els quals estan pintades aquestes exterioritats. Una imatge que s’ha convertit en el símbol de la ciutat que es fa més proper quan es travessa de riba a riba a través dels ponts que ho fan possible. El més famós de tot és el de les Peixateries Velles. Un pont que resulta un entramat de ferro ben disposat  i que va ser construït per l’empresa Eiffel, la mateixa que va aixecar la famosa torre del enginyer  a Paris. Ressalta per estar pintat de color vermell, detall que també serveix com a identificació: el pont vermell. A tothora l’aigua del riu serveix de mirall i d’aquesta manera el colorit de les cases reflectit a damunt de la superfície  ofereix un miratge sensacional, amb el darrera fons de l’opulenta  catedral, junt amb l’esvelta torre de la basílica de sant Feliu. Una vista de postal per recordar en tot temps

      Però resulta que el temps de les flors també nosaltres el sabem aprofitar. Som a poques setmanes de la festivitat de Corpus i els preparatius ocupen a artistes com el pintor Pere Martín que és l’encarregat del projecte decoratiu en els graons de l’escala de la Punta i que el dia 20 d’aquest mes fins al 29, ofereix una exposició de la seva obra floral en l’Estudi Vidal.  Igualment estan atrafegades  les persones que són responsables de l’organització i a tots/es els qui durant tot l’any  tenen cura dels clavells, o dels cossis que disposen en els balcons de les seves cases. Com  les senyores que  tenen  la perseverança de contribuir, amb el Ram de tot l’any, al record i reconeixement a Santiago Rusiñol.

   Una de les seves obres més conegudes i de gran bellesa és el quadre El Pati Blau, inspirada en el pati de la casa del carrer Major, la qual havia estat habitada per en Quimet Roses i Rovira i la seva muller, filla del popular carter  Àlvarez . El patí s’aboca al carrer Àngel Vidal i des de fa uns anys. Gràcies a l’obertura que s’hi va fer, ens permet contemplar-lo i gaudir d’aquest espai tan significatiu d’una manera directa. Amb motiu del nostre temps de flors, en Francesc Parra i en Xavi Quintanilla han estat els escollits per, una any més, incorporar  l’espai a la festa del Corpus, que comptarà amb l’aportació floral de totes les encarregades de  dipositar  el seu  ram de flors en el gerro del despatx de Santiago Rusiñol en el Cau Ferrat .

      Curiosament el carrer Àngel Vidal ha estat un carrer de patis singulars. Més avall hi havia la casa de la Feliciana Ferret que tenia entrada també pel carrer major i per aquesta altra banda s’apreciava el seu pati  que presidia una escultura  de dona. Feia les funcions de porter l’Agustí López que a la vegada formava part de la plantilla de la guàrdia urbana. Era gallec i tot i els anys que feia que estava entre nosaltres no havia perdut del tot l’accent  i el posat que el caracteritzava. Com a sobresou venia tabac d’amagatotis, cosa que no era compatible amb el seu càrrec de servidor de l’ordre,  però de molt pitjors n’estem  veient.  Quan es va construir un edifici nou, van tenir l’encert de donar protagonisme al pati  pel qual s’accedeix  a la porta de l’escala,  retornant l’escultura al seu pedestal. Per Corpus  també l’han engalanat amb flors.

    Davant per davant el jardí del Retiro que han perdut tot el seu encant, res a veure de quan hi havien les arcades als dos costats de la pista per on s’hi emparrava unes frondoses  buguenvíl·lies  que quan florien era una delícia per a la vista.

    Més  avall, el pati de can Querol, on també predominava el blau i s’hi va pintar, a l’any 1884, el quadre “La Processó de Sant Bartomeu” obra de Felip Massó i de Falp. El recinte  estava tancat per unes grans portes i també, amb la remodelació, han deixat al descobert un pati que s’afegeix als del veïnat .

     Sitges tornarà a mostrar una florida que cada cop més pren model de la de Girona, Tot i que la continuïtat de les catifes florals, de l’exposició de clavells i l’ornamentació floral dels balcons, ens permet parlar d’una florida fruit de la perseverança de moltes generacions que trenca el tòpic de quan es diu que  una flor no fa estiu ni dues primavera.

                                                                                            J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 de maig de 2016 )

L'ECO EN TECHNICOLOR

La naturalesa i  per on ens movem habitualment, ens ofereix una amalgama de colors extraordinària. I tenim la sort que quan obrim els ulls a la vida, progressivament anem perceben a més de les formes, els colors de les coses. Curiosament, però, ha estat en  la tècnica on el tema del color s’ha fet esperar. El cas del cinema  és un exemple  del que acabo de dir. Va començar amb el conegut com cine mut i va progressar fins aconseguir la sonoritat. Si més no les pel·lícules es filmaven i projectaven en blanc i negre. Aspecte que no s’avenia amb la realitat. Fins que es va inventar el Technicolor que permetia visualitzar, primer amb un acoloriment que no era del tot  real, i progressivament va anar millorant fins aconseguir els colors tal com són. 

     La fotografia  també se’ns presentava en blanc i negre, fins que la modernitat no va fer possible impressionar-les  en color encara van passar molts  anys. Entremig, els professionals  i els aficionats a la fotografia, havien aconseguit dominar la tècnica del blanc i negre, aconseguint uns resultats que pel meu gust eren molt més artístiques.    

    I si el cinema, la fotografia, van iniciar l’evolució i millora dels mètodes  emprats, el invent que va aconseguir atreure l’atenció de tots plegats, degut a que es  podia visualitzar el que passava més enllà del nostre entorn,  va ser l’aparició de la televisió i, com no podia ser d’altra manera, les imatges que apareixien en la pantalla eren en blanc i negre, succeïa  per la dècada dels cinquanta.  Progressivament la televisió va anar entrant en les cases, ho recordo com una de les il·lusions més esperades fetes realitat. Paulatinament  les taulades s’anaven poblant d’aquest entramat de barnilles metàl·liques,  les antenes. Mentre les xemeneies, fins llavors els únics elements que sobresortien  d’aquelles teulades, seguien fumejant i el núvol de fum es barrejava  per entre la distribució enginyosa d’aquella disposició.

   Asseguraria  que les primeres televisions que es van instal·lar en el poble, va ser a  les Societats. I les botigues que es van especialitzar en la seva venda, la tenien ben disposada en un lloc molt visible i estaven en funcionament durant les hores de programació, que no eren les 24 com ara. Aquest reclam aconseguia aglutinar a un públic esporàdic, de pas, que s’aturava i badava i com més mirava més eren les ganes de voler disposar d’un televisor.

    Aquests comerços especialitzats tenien designades l’exclusiva de les marques  més prestigioses del moment. A cal  Sales, en el carrer Major, a més de ferreteria disposaven de la secció d’imatge i so. Un dels tècnics i encarregat de la instal·lació de tot el parament era en Josep Antoni Bertran de cal Xana,  antics responsables de La Trinitat. L’home, d’estatura baixa, era un bon tècnic. Però abans van haver de poder obtenir el corresponent senyal, cosa que aconseguien allargant el pal de l’antena i buscant la posició exacta al no disposar de cap repetidor per la zona.

    En  Joselito Guirau  era el tècnic de can Pérez que combinaven les bicicletes amb les ràdios i televisions potser perquè el invent venia a representar que una part del món començava  anar sobre rodes, en quant els avenços que propiciava la modernitat , que ja va fer un pas de gegant quan es va inventar la roda.

   En el carrer, ara de la Bassa Rodona, en Carmelo Ruiz tenia el seu taller, porta per porta amb el taller de fusteria d’en Pepet Carbonell de cal pagès ric. El tècnic de televisió també disposava el televisor al costat de la porta i la gent s’hi enganxava com a mosques. Al cap dels anys va obrir botiga al carrer sant Francesc, on després en Jordi Montserrat també es va dedicar  a la venda de televisors .

    L’Albert Solé Baqués, allà en el carrer Jesús, amb la reforma de la casa, va canviar el pa de la fleca que tenien els seus pares, per les televisions. Van fitxar com a tècnic  al mateix  Bertran expandint el negoci cap el Camí dels Capellans.

  La família Ruiz també va combinar la ferreteria amb la venda de televisions i quan es pot dir que tothom tenia el televisor amb retransmissió en blanc i negre, va arribar el color i això ha estat el màxim. Establint-se, en el poble, altres cadenes comercials que ofereixen una àmplia gama de televisors de totes mesures i el màxim de plans.

      Tot això ve a tomb perquè s’anunciava que  totes les pàgines de l’Eco s’imprimiran fent servir la combinació de colors, quan fins ara els mostrava de forma parcial. Tampoc hem d’oblidar que tots  els diaris  s’imprimien en blanc i negre i avui  surten al carrer amb les fotografies amb el seu color original.  Quan  la impressió del setmanari es va digitalitzar, va permetre fer possible que la primera pàgina i la contra portada podien aparèixer en color, tot i que el procés d’impressió que es feia en la impremta del carrer Bonaire era costós en tots els aspectes. Així que només el colorit  apareixia en el número de Carnaval, el Ral·li, Festa Major i Nadal. La segona observació la faig coincidir amb l’encapçalament, perquè la tècnica vàlida per  un diari no és pas la del Technicolor, però ja saben que m’agrada acompanyar el títol amb una certa ficció. I aquesta vegada no ha estat una excepció,  tot i que cada full, abans de ser imprès, és com una petita pantalla, on setmana darrera setmana s’hi projecta, amb la paraula escrita, el bategar del poble, els neguits dels seus habitants. I si tenim en compte la llarga trajectòria d’aquest setmanari, el conjunt de tot plegat és com una gran pel·lícula viscuda i interpretada per molts protagonistes. Des de molt abans que s’inventés el Technicolor , quan tot es veia en color i es plasmava en blanc i negre. Mentre  que el món del cinema també es permetia acolorir la vida, aportant títols tan específics com  el de: “ La vida en color de Rosa. Però de vegades, tot plegat es sembla més al color de gos com fuig.

                                                                                  J. Y. M.

  ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 29 abril del 2016 )

DEL MAS D'EN LLIRI A CAL LIRI

Potser els lectors trobaran que se’n fa un gra massa d’aquest debat a tres sobre un mas que ens era molt proper, en quant a la seva denominació i ubicació. Els hi demano disculpes per tornar  a treure el tema, si més no m’ha semblat d’un gran interès i molt alliçonador el resultat sobre els dubtes que sembla ser vaig generar amb l’article en qüestió i que m’han estat aclarits, tant per la Noemi com per l’Ignasi Mª. Muntaner.  La confusió m’ha ensenyat, gràcies a la cura que esmerça l’Ignasi en aquests detalls dels  noms dels llocs i que va recollir en un interessant llibre, que el susdit  mas  es pot dir de les dues maneres.  

Un dels motius que la Noemi centrava la denominació, deia que era per la gran quantitat de liris  que arniaven per l’entorn i que l’Ignasi també discrepa , degut que el nom del mas  prové, com ho té documentat,  del nom de qui en va ser propietari. Ell mateix, però, s’estranya de l’existència d’aquest ocell, ja que amb  aquest nom no apareix en cap diccionari. És ben bé cert,  perquè m’hi he referit altres vegades i també ho vaig buscar amb el mateix resultat. Però diré que sempre l’havíem anomenat així, es caracteritza pel seu plomatge, una barreja de tonalitats grogues i barrejat amb altres d’un color més fosc. Val a dir que fa gala d’ un refilar molt apreciat. Eren tres espècies les que predominaven per aquests verals: les caderneres, els gafarrons i els liris, deixant a banda els passerells i altres que els pobres acabaven amb el coll retorçat  i a la paella o dintre l’arròs.  Era un temps en què quasi totes les cases sitgetanes disposaven d’una gàbia amb l’ocellet. Els mateixos que havien estat captivats en els paranys. Cadascú tenia els seus proveïdors, els meus eren en Ginés Rufete  que vivia al Passeig de Vilafranca, on avui hi ha la llibreria de les seves netes, la Yolanda i la Bibi. Filles del  fill de la casa, també gran aficionat al parany, en Josep i la Pilar. L’altre era en Juanillo, en Joan Martínez, que regentava el bar, una mica més enllà, a  l’altra cantó de la pensió  Julian.

   Deixàvem que comences l’època de cacera i els hi portàvem la gàbia per a que quan  captivessin una de les tres especies esmentades ens la guardessin. Aquella gent tenia tantes ganes de quedar bé que no et donaven la primera que s’enredava entre les teles, sinó que les tenien uns dies  a casa per tal d’escoltar els seus cants, l’ocell que mostrava un cert mutisme li obrien la gàbia i el deixaven lliure, et donaven el que el seu refilet era persistent i bonic. Potser els més preferits eren les caderneres, els del cap tacat de vermell i una barreja de tonalitats en les plomes de la cua, i és que  tenien una fama ben guanyada. I potser els que eren més silenciosos eren els gafarrons que són molt similars, en quant a colors, als liris.

I del mas d’en Lliri o d’en Liri, a la família de cal Líri. Em refereixo als descendents i amos del mas i de les terres. Quan van marxar d’allà eren cinc germans, tres van anar a Cuba i no van tornar més, van quedar el Isidre Mestres Baqués, casat amb la Magdalena Vadell Marce. I el seu germà Ramon, casat amb  la Pauleta. El primer es va comprar una casa a la Ribera, es pot dir al costat on avui hi ha el Marenostrum . Però en l’aiguat de Santa Tecla, que va tenir lloc durant la matinada del 23 de setembre de l’any 1874,  li va quedar tot malmès i va decidir canviar de lloc, comprant una propietat  al  carrer d’en Bosc, on últimament hi vivia el doctor Serramalera i la seva família. Van tenir cinc fills: en Joan que va morir als 18 anys, la Catarina , la Lola, la Rosita i la  Cristina.

Aquesta última, la Cristina Mestres Vadell es va casar amb en Francesc Vigó  Vendrell. Van tenir dos fills, la Mª. Dolors i en Joan que va passar part de la seva vida  a Anglaterra on va morir. Quan van vendre la casa, en van comprar una al Passeig de Vilafranca, al costat de la casa dels pobres. Allà hi va anar a viure la Lolita quan es va casar amb l’Antoni Garcia.

El germà de l’Isidre, en Ramon i la Puleta,  van comprar  casa al carrer Sant Bartomeu, al costat de cal carreter. I el matrimoni va tenir dos fills, en Francesc, que va continuar amb l’ofici de pagès i en Josep que va fer de paleta. En Cisco es va casar amb la Dolors Soler Comas de cal  xiulet. Van tenir dos fills, la Carme i en Joan Ramon. I en Pepet  amb la Carme Soca Mur, la seva filla  Olga i el net en Francesc Parra Mestres.

Continuant amb els germans Mestres, la Catarina es va casar amb en Joan  Cañellas Domingo que va enviudar i es va tornar a casa amb l'Agustina Martí Ill,  de l'espardenyeria  carrer Sant Damià 8.  La Lola amb en Francesc Viñola , germà d’en Gumersindo,   treballava a la fàbrica de sabates d’en Julio Martínez Àvila van tenir dues filles, la Lolita i la Mercedes. La Rosa es va casar amb en Manel Farreras, i van tenir també dues filles : la Maria Rosa, casada amb l’Antoni Enríquez  i la Toni, qui damunt la seva bicicleta  passeja una eterna joventut.

Són gent de cal Liri, descendents dels propietaris del mas. I que quan en Pepito Milà i va anar a fer de masover ells ja no n’eren part interessada. És curiós  com ha donat de si un mas que, durant tres setmanes, ha propiciat estires i arronses en les pàgines d’aquest setmanari.    

    Davant les evidències podem dir que, amb tanta terra pel mig, la collita ha estat bona.

                                                                                   J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 22 d'abril del 2016 )

70 ANYS DE LA VESPA

A l'any 1946  la companyia italiana Piaggio, ubicada a Pontedera, va treure al mercat  la seva primera moto Vespa. Aquesta va significar un nou concepte: de línea moderna i lleugera la qual, indiferentment, ha estat conduïda tant per homes com per dones. Aconseguint una notòria popularitat. Sobretot quan va aparèixer a la gran pantalla transitant pels carrers de Roma i conduïda pels artistes més famosos del moment.

Era un temps en què la conducció de tota mena de vehicles era quasi reservada als homes, les dones acostumaven anar assegudes al darrera, de paquet, com es sols dir. Si més no la manera d’asseure’s d’elles  era d'una forma peculiar, de costat i amb el braç esquerra abraçaven la cintura del conductor. Això es feia d'aquesta manera perquè anava d'acord amb les formes de vestir i com la majoria de senyores vestien amb faldilles si s'asseien com ho feien els homes els era de suma incomoditat. Vist avui la modalitat fa venir esgarrifant-se, degut a la poca seguretat que aquesta assentada  oferia, tant per la posició, com per la manera d'agafar-se, amb una sola mà i sense casc protector. Perquè acostumaven a cobrir-se el cap amb un mocador,  lligat al coll, per tal de que el vent no desbaratés el pentinat.

Per  facilitat  la comoditat de la parella, es va anar  imposant el sidecar, reservat a l’acompanyant. I va ser amb la Vespa quan  les senyores van començar a habituar-se a la conducció i a partir d'aquí es va convertir en un vehicle, en diríem, unisex.

No va tardar gaire que aquesta moto  va aconseguir gran popularitat i igual  la conduïa la Sofia Loren com un rector de poble vestit amb la sotana. Era el cas del pare Ricard Serra, un sacerdot molt avançat al temps i als dictats de l'església. Vivia al carrer Cervantes del barri Sant Crispí i disposava  d’una Vespa i vet aquí que, confiat com estava amb la protecció celestial, degut a la influència que suposadament es creia que tenia,  conduïa de manera temerària. Amb la mala fortuna que sempre hi havia un moment en què els seus deurien estar distrets i el pare Serra anava a parar a terra, quedant trencat per tot arreu. Sortosament es refeia però li quedaven cicatrius i problemes de mobilitat.  I si el reflexes a una certa velocitat li jugaven una mala passada, tenia l'habilitat de canviar del català al castellà i al revés, en el transcurs d'una  mateixa conversa, amb molta facilitat. Sacerdot de la comunitat de les mares Mercedàries, l'home tenia projectes més enllà de la seva vocació sacerdotal, recordo que durant un temps em parlava del seu desig de fer una pel·lícula, amb escenes rodades al mar i damunt una barca.... i sembla ser que volia comptar amb la col·laboració  d’un gran aficionat a la fotografia, el doctor Pere Serramalera Cosp.

    Curiosament ell també es valia de la Vespa per anar a passar consulta per les cases, era quan els metges seguien l’evolució del malalt i acudien al domicili fins que la malaltia anava remetent, com era el cas del Dr. Celis que vivia en aquesta casa ajardinada del carrer Sant Isidre cantonada amb el de Les Ànimes.  El Dr. Serramalera  sortia més airós de la conducció de la moto que no pas d’esquiar, doncs si el pare Serra s’esterrossava pels carrers del poble, el metge es desballestava damunt la neu, mentre tenia la Vespa aparcada en el seu domicili del carrer d’en Bosc.

   Aquesta moto va ser la preferida pels doctors de la medicina i també amb ella es desplaçaven els practicants, que com el Sr. Cruz,  anaven a domicili a posar  injeccions. A la farmàcia de la farmacèutica Irene Montroset, situada al carrer Illa de Cuba en els baixos de la casa de Manuel Planas i Carbonell,  hi treballava en Josep Carbonell Mirabent. En Josep era fill de l’Estanislau  Carbonell i de la   Maria Vinyet Mirabent.  En Lau , com se’l coneixia, era una retirista que es mudava  cada tarda per anar a les tertúlia que tenien establerta darrera el finestral del cafè de la Societat. El matrimoni tenien dos fills, en Josep i en Jordi. Aquest últim va morir d’accident a les Costes de Garraf. En Josep es va emmaridar amb la Juanita Torremorell i Jornet que va fer de llevadora i també posava injeccions com el seu marit. Aquest es desplaçava amb la marca de l’enunciat i quan els malalts el veien se’ls hi passava mitja malaltia, degut al seu tarannà de persona amable i molt prudent.

    Allà on no arribava ell hi arribava ella  i així la Joana compartia la Vespa, era quan ja ens havíem acostumat a veure a les dones conduir bicicletes i motos. I sobretot als responsables de la sanitat local mobilitzar-se amb aquesta marca de moto. La mateixa que utilitzava la Loreto Baylo, també llavadora, que sabia de la importància del temps i de les hores, perquè quan eren requerits els seus serveis, la situació no podia esperar, havia arribat l’hora i els desitjos eren de jugar a favor d’aquesta,  d’aquí que sempre s’ha dit:  “que sigui una hora curta”.

  Tot això passava quan encara no hi havia mòbils ni Internet, i els mitjans més a l’abast era el correu, el telèfon fixa, i el telègraf. Aquest estava ubicat al carrer Major, al costat de la bodega Candelària, i n’era responsable el Sr. Falcato. En les darreries d’aquest servi a la vila un dels responsables de portar a domicili els telegrames era l’Alejandro Suárez Luque. El xicot es desplaçava amb una Vespa i a les nits d’estiu es convertia en un dandi, vestit amb una acurada elegància que triomfava, entre les estrangeres, en els balls del Prado.

   Els carters no ho han tingut tan còmode, han repartit, ho continuen fent, les cartes a peu. Fins que amb l’expansió del nucli del poble molt més enllà del centre, els hi alleugera la caminada aquestes conjuntades Vespes de color groc.

   Hora darrera hora el temps passa i amb ell els anys. Fins que damunt la Vespa s’hi han amuntegat  ni més ni menys que70 . Ja podem dir que és més vella que l’anar a peu. Tot i que els seus usuaris l’han  escollit  perquè  consideren això: que l’anar a peu és més vell que...

                                                                                                                                                                                         J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 15 d'abril del 2016)