Quan la "O" sona "U"

  Tot i tenir cura de la parla, la pronunciació no sempre l’adaptem a l’autenticitat de la llengua. Per tant  molt sovint el  català no flueix amb tota la seva puresa, perquè hem adquirit uns vicis que resulten difícils de corregir.

   Me’n vaig adonar l’altre dia escoltant el brillant pregó del clavell que van pronunciar, als jardins del Retiro, en Florenci Salesas  i la Cèlia Sánchez- Mustichs. Precisament va ser amb  el pronunciament del nom de la Societat on la pregonera va fer un aclariment, amb el qual fins i tot reblava en una de les suposades  autenticitats del sitgetanisme.

    La Cèlia va arribar a Sitges, captivada per l’entorn i sobretot per les festes de Corpus que, de joveneta, havia vingut a gaudir junt amb la seva família. Transcorregut el temps i ja assentada entre nosaltres va ser l’Antoni Sella, director del setmanari, però abans president de la Societat retirista, qui li va condicionar el sitgetanisme, del qual  presumptament volia fer gala la Celia, fent-li l’observació, que no podia dir que era sitgetana d’adopció, fins que no deixés de pronunciar Retiro, destacant la o, i es decantés per la pronunciació que majoritàriament emprem la gent del poble, quan l’anomenem el “Retiru”.  I és que la pronunciació correcta ens trasllada a espais molt més  allunyats i com coneixem  el popular parc de Madrid.  Una altra curiositat que va lligada a la història de la Societat, aquesta per castellanitzar el nom d’un eficient empleat, afectava a  en Manuel Delgado, a qui tots l’anomenàvem en Manolo, mai per Manel o Manuel. Així com els recordats germans, en Josep i en Francesc. Per a tots més coneguts per la versió castellana d’en  Jose i en Francisco.

   El mateix lèxic, en quant a la terminació i efectes de pronunciació  afecta al “Pradu” , doncs se’ns fa difícil anomenar-ho amb la correcció que suposa fent notar la “o” final ,  que també sona a localització castellana.

    En una de les col·laboracions, en aquest mateix setmanari, d’en Vicenç Morando, referint-se a les proximitats del Carnaval. Escrivia que algú es va interessar per la seva implicació al preguntar-li: “Murandu –una altra influència de la u-  ja tens l’anorac a punt ?”. Referint-se a  aquesta peça d’abric que el reporter feia servir a cada retransmissió del nostre Carnaval i que ja formava part de la indumentària carnavalesca, tan variat , però, la seva en concret, tan repetitiva. Em trasllada al record de a la camisa ratllada i plena de cremades, per les guspires dels dimonis i feres fogueres, que en Trino Carbonell es posa  a cada vigília de Festa Major i llueix, de manera, especial, durant l’entrada de gralles. La seva indumentària s’ha convertit en un emblema del conjunt de tot plegat que conforma aquest acte destacat  de la nostra Festa.

   Entre la o i la u s’estableix una tradició verbal que es basa en la incorrecció però, al mateix temps, aquesta irregularitat, sense adonar-nos, ha establert uns nexes que, en aquest cas, a part dels associatius, serveixen per integrar a un vocabulari especial, el del sitgetanisme. Que no és altre que anomenar els llocs mitjançant  un vocabulari que ens és molt familiar. Així per referir-nos al carrer Sant Francesc l’identifiquem com el de “ Sant Franciscu “.  Sortosament les noves generacions no entren en aquest error i el pronuncien amb la correcció que pertoca. Però tot i la sort de poder viure integrats en una ben fonamentada normalització lingüística, no  han tingut el plaer de conèixer personatges tan populars, com el que just ocupava un petit espai en aquest quasi començament del carrer Sant Francesc,  el també anomenat: “el concu” , en lloc de conco. Denominació que va passar al seu fill que va morir jove. Tota la família, amb la Pepeta Ferret, la seva muller,   havien assentat càtedra en aquell reduït taller d’ataconador que era com una ambaixada del sitgetanisme, coneguda arreu,  i del populisme ben entès entre els seus convilatans, on tan es parlava de futbol, de política com de les petiteses  que influïen en la rutina del  dia a dia.

    Quan per Corpus torna el protagonisme al Cap de la Vila, per centrar l’essència de la festivitat, en l’altar que es disposa en el centre d’aquest punt neuràlgic. La festivitat d’aquest any, no se perquè, m’ha recordat la que tenia lloc en un dels dijous que lluïa més que el sol, potser degut a que el nombre de carrers que fan  catifes sembla anar en augment. Això associat amb el retorn d’un nombre considerable de visitants que venen al poble atrets per aquesta florida i que amb el canvi de dijous a diumenge sembla ser que va crear confusió i va minvar el nombre de visitants. Un altre detall a favor de la festa és que la processó allarga el seu recorregut i torna a passar pels carrers on han confeccionat catifa  i no es deixa a la presencia testimonial dels gegants per trepitjar les catifes, degut a que la processó hi havia deixat de passar.

    Observo, amb satisfacció, que la vila torna a recuperar la solemnitat de la celebració de la festivitat del  Corpus. S’ha notat en la qualitat artística i floral que han mostrat els carrers, a la meritosa continuïtat de l’exposició de clavells, també amb l’ornamentació dels balcons i aquests espais afegits com l’entrada del Palau de Maricel, amb l’original ou com balla I el Pati Blau, entre altres,  en un florit homenatge al Senyor del Cau i sobretot a les senyores que mantenen el costum de portar-li  el ram durant tot l’any. La distribució d’aquest artístic escampall de clavells s’ha desenvolupat  d’acord amb l’encert que han tingut en Francesc Parra i en Javi Quintanilla.

      Davant tants elements atractius, només queda expressar admiració amb aquesta Oh! Per reblar: “que macu”. Excepcionalment incorrecte, només per mostrar interès a interpretar l’enunciat  de l’encapçalament.

 

                                                                                  J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 31 de maig del 2016)