EL MAR I LA POESIA

   El mar és un gran fons d’inspiració poètica, fins el punt que poetes i poetesses li han dedicat emotives estrofes, relacionant-les amb la seva immensitat, les constants transformacions que experimenta i el color que ofereix quan l’aigua és clara, cristal·lina. Però també el mar guarda en les seves profunditats nombrosos tresors encara per descobrir. En el nostre litoral, no gaire lluny de la platja, jeuen dos galiots enfonsats en una batalla lliurada a l’any 1642. Del tema en sap molt l’amic Frederic Malagelada i Benaprés, el qual segons es desprèn de l’ampli reportatge que, la setmana passada, ell mateix  va signar  en aquestes  pàgines, l’estudiós hi ha esmerçat molta perseverança i moltes exploracions marítimes, fins arribar a despertar també el interès de persones especialitzades en el tema de localització i de control tècnic per tal de poder portar a terme les tasques  que són menester per treure a la superfície tresors embolcallats de molta història i, per tant, d’un gran interès.

    Recordo perfectament quan a principi de la dècada dels 60 el mar va arrossegar  fins  a la platge unes monedes que delataven la proximitat a que  es trobaven  enfonsades les restes d’aquestes naus que van lluitar entre elles fins a desaparèixer engolides en el mar en aquest  any del 1642. En Fric hi va participar activament i junt amb altres amics com en Xavier Sardà i Ferret, grans aficionats al submarinisme i veïns  del mateix carrer Major, quasi davant per davant,  per extreure totes les monedes que van quedar al descobert. A partir de la troballa, l’advocat Malagelada , fill del també advocat Josep Mª. Malagelada Figa i de la Carolina Benapés Oller,  a la vegada filla del recordat metge Joan Ramon Benapres i Palet, va accentuar el seu interès per documentar-se i apropar-se al lloc on, se suposa, es troben enfonsades.   

    I dic que recordo la noticia de la troballa, gràcies al ressò que se’n va fer en aquestes pàgines de l’Eco i que va fer que m’interesses pels vestigis de la nostra  història que, ja sigui a terra o al mar, resten amagades entre les seves interioritats.  Fins el punt que la meva admiració per en Malagelada investigador de les fondalades marines a la recerca d’aquesta història oculta, però, no per això, desconeguda, em va interessar enormement, fins el punt de seguir totes les seves immersions que eren notícia. Transcorregut el temps he tingut la sort que en Fric m’ha explicat, en persona, els detalls i les novetats que es van produint en aquest tema. He sabut de l’existència de la roca negra que ho és a resultes del incendi que es va produir  durant el combat i que  material combustible es va enganxar, per sempre més, damunt  la superfície de la susdita roca. La minuciosa investigació   ha de culminar el dia en què es puguin treure a la superfície La Magdalena   i el galió Guise. Serà un gran esdeveniment  i el resultat de la tenacitat que hi ha esmerçat en Frederic Malagelada i altres experts que li fan costat.

   Em recorda una mica la història  del vaixell  suec  de guerra, El Vasa,  que va ser construït a Estocolm i va sortir del port el 10 d’agost de 1628, amb tanta  mala sort que a pocs metres de la costa, una ràfega de vent va fer perdre el control del vaixell i es van obrir vies d’aigua, fet que va provocar  que en poc temps s’enfonsés. Degut a la profunditat i als poc mitjans que disposaven no van poder baixar per tal  de  localitzar-ho. No va ser fins  a la dècada dels 60 d’aquell mateix segle que  es va poder arribar fins el vaixell enfonsat i poca cosa més, tan sols van poder  treure a la superfície uns quants canons.

    Malgrat tenir-lo localitzat, no va ser fins a l’any 1956 que comença un projecte dotat dels mitjans adients cosa que fa possible que el 24 d’abril del 1961 el vaixell pogués tornar a la superfície. Total es va passar 333 anys enfonsat i el més curiós que semblava acabat d’ensorrar. La qualitat de la fusta emprada i al estar en contacte amb aigua no gaire salada i per tant sense mol·luscs  aferrats a la seva estructura, va permetre aquesta bona conservació.. Curiosament aquesta perillava més a l’estar en contacte amb l’exterior que no pas submergit, d’aquí que es construís una mena de nau per deixar-lo a cobert. Acabat el condicionament, el juny de 1990, es va obrir al públic com a museu. Un projecte que permet guaitar a tots els detalls del vaixell des de la proa a la popa que resulta una autentica obra d’art per la gran quantitat  de talla de fusta que llueix.

    Malauradament els galiots que resten enfonsats a poca distància de la nostra platja no estaran en tan bon estat de conservació, si més no quan es faci possible el seu rescat serà un fet molt important per a la història local.

   Entre tants enigmes, tanta història coberta de sorra sota l’aigua del mar, la poesia  atrau, un any més la complicitat dels poetes en  una festa simpàtica i sobretot dedicada a la poesia. L’arribada dels poetes/esses  a la Vila té un caire Russinyolià.  Sobretot en el transcurs d’aquesta benvinguda amb acompanyament de banda de música i també té la seva originalitat  el pas dels poetes pels carrers del poble, on són saludats, des dels, balcons per la gent que els hi reciten versos. Això fa poble i a la vegada inspira poesia. Tot un encert per part dels organitzadors,  en Joan Duran i Ferrer i la Cèlia  Sànchez-Mústich. Tres dies intensos, on els poetes convidats conviuen  amb els neguits poètics de la gent del poble i tot es transforma en una festa especial, diferent i participativa.

    El nostre mar guarda secrets i la poesia contribueix a harmonitzar la beutat de tot plegat. Sortós/sa la persona que amb un compendi d’inspirades estrofes fa de qualsevol fragment  de la vida, del paisatge, un poema que abraça l’emotivitat que es desprèn dels sentiments, quan aquests són colpits per la bellesa d’un instant. Sapiguem retenir-lo per sempre més.

                                                                                J. Y. M.