ELS REVOLTS DEL CAMÍ DE LA TRINITAT

       Els nostres camins més propers, els pocs que encara queden sense haver estat engolits per les transformacions obrades a causa de l’expansió urbanística, aporten el testimoni de moltes petjades, penyores de gran nombre d’il·lusions compartides. Camins que, en el seu començament, acostumen a ser planers i després es compliquen entre pujades i revolts. Com el de la Trinitat, quan la gent emprenia el camí per la carretera, a una hora molt matinera per tal de poder escollir el millor lloc allà en el cim. I de la carretera es passa  al camí que per subscripció popular va permetre obrir el 1902  el Sr. Manel Bertran, més popularment conegut per en “Xana” . Per on  només hi pujaven  els carros, Fins que gràcies a la constant tasca de la Remei, la Rosó i en Joan Martí , administradors des de l’any 1970,  van poder trobar la col·laboració necessària que va fer possible la pavimentació de tot el recorregut. Això ens demostra que la constància si no aplana camins els fa  no tan feixucs.

    Passa com la vida, per on el nostre transcorre es fa d’una manera en la qual s’han de trampejar molts obstacles i a cada revolt ens assetja el temor per no saber  que trobarem a l’altra costat. El passat diumenge vam emprendre el camí per acompanyar, en el seu últim passeig, a  la nostra amiga, la Yolanda Rufete Torner i ho vam fer compungits davant la inoportunitat del moment, degut a que no tenia edat per marxar tan aviat. Li quedaven encara moltes coses per fer, com gaudir dels  seus pares i  els seus fills  I ella n’era  conscient, s’aferrava a la vida, fins a l’últim alè, manifestant això,  que no se’n volia anar perquè li quedava molt per endreçar. Papers amb anotacions de viatges per posar en net... Mentre mantenia l’esperança de que els avenços de la ciència li permetrien poder tornar a Egipte, al lloc on s’hi trobava bé, entre les tombes dels faraons, els temples monumentals erigits en l’època  d’aquelles dinasties. El conjunt de tot plegat, la tenien captivada.

     S’hi havia entregat tant que era una egiptòloga vocacional i sobretot autodidacta, que s’havia dedicat a estudiar sobre el terreny tot el que els llibres li havien explicat i malgrat que, fins els nostres dies, tot està documentat, ella encara arribava a conclusions que  ves a saber si no farien reflexionar als experts  en la matèria.  Aquella cultura, els camins empolsegats,  li produïa una passió contagiosa.

     Ve a ser, en un àmbit molt més reduït i proper, el que sentim la gent de casa nostra per aquests camins costeruts, com els de la Trinitat, que ens apropen, si es vol, a la simplicitat de les coses naturals, si més no a la grandesa d’un sitgetanisme compartit i enfortit gràcies a les persones que ens han precedit i  a tots els qui avui encara hi som, i sense fer soroll estem amatents dels detalls.

    Em recorda  la senzillesa que passejava la Yolanda, una noia que es pot dir que havia nascut entre els refilets dels ocellets que caçaven en el parany el seu avi Ginés i el seu pare Josep. I als quals nosaltres, els meus cosins i els seus, ens hi havíem embadocat , tot i que les nostres edats encara no ens permetien ser prou conscients  per gaudir dels petits detalls d’una vida simple però,  això sí, feliç i enjogassada.

   Entre  cal baster, la botiga de ca la Josefa i la Victoria , a can Ginés. També aquell pati, on en Trillo ferrava els cavalls, a can Juanillo on els homes, de bon matí, llançaven, sense contemplació, contra la gola aquelles potents barreges. Entre  tot això, una petita història, la nostra, la de la Yolanda i un camí,  en el qual nosaltres  ja hi érem i ella hi començava a caminar. Amb la complicitat dels   seus avis, en Ginés i la Berta Paixó . Els seus  pares, en Josep i la Pilar i la seva germana, que va arribar  després, la  Bibiana. I els  oncles tan propers,  en Jaume Daví  i la Teresina Paixó...  Vet aquí un breu resum, quan ara, amb el  temps aturat,   recordem  uns anys ja llunyans. Aquells quan la gent, vinguda d’altres terres, volien descobrir nous camins que els portessin a noves destinacions,  arribaven aquí i feien parada  a la pensió de cal Julian, davant  de casa seva. I nosaltres, aliens a tot, entràvem i sortíem, quasi sense pena ni gloria.

     Els nostres pares, amb el neguit de que coneguéssim  el paisatge més rellevant que ens envoltava, ens havien portat fins a la Trinitat en el dia de l’aplec, quan en Jaume Fontfria, en Mec hi despatxava síndries i melons i eren populars els ventalls de la Pepa i la Paula. Han passat els anys i el camí cada cop ens sembla com a més costerut, mentre a cada revolt una il·lusionada embranzida ens anima a no defallir, sabedors que l’ermita és més a prop. I quan hi arribem reconforta l’esforç al  trobar-la tan blanca, tan ben cuidada , mentre el paisatge conserva tots els  elements que el fan únic . Influeix  la  senzillesa de tot plegat , la naturalitat, que ens  aporta la serenor tan necessària en aquesta vida assetjada per tants sorolls molestos.

    Ve a ser com ella,  que amb la seva senzillesa, humilitat, tendresa, ens influïa un exemple d’una vida gens fàcil però  acomboiada  d’una resignació que ens ha deixat perplexes. Aquests dies fins i tot els ocellets del pati: les caderneres, els gafarrons, els liris... van emmudir perquè  trobaven a faltar la seva mirada riallera, el seu posat tan asserenat.  De quan  remenava gran quantitat de notícies impreses. La de la seva mort va entrar en la nostra intimitat en silenci i al comprendre la fragilitat del nostre jo, ens hem adonat que a cada revolt del camí  la vida, ens té preparades sorpreses. No totes són tan agradables com arribar a  l’últim revolt i poder  tornar albirar l’ermita de la Trinitat. Aquest  diumenge el record de la Yolanda  ens  acompanyarà en el camí i quan siguem a dalt de tot, a un pas del cel, resarem per ella.

                                                                                       J. Y. M.

  ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 de maig del 2016 )