Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

29 d’abril 2016

L'ECO EN TECHNICOLOR

La naturalesa i  per on ens movem habitualment, ens ofereix una amalgama de colors extraordinària. I tenim la sort que quan obrim els ulls a la vida, progressivament anem perceben a més de les formes, els colors de les coses. Curiosament, però, ha estat en  la tècnica on el tema del color s’ha fet esperar. El cas del cinema  és un exemple  del que acabo de dir. Va començar amb el conegut com cine mut i va progressar fins aconseguir la sonoritat. Si més no les pel·lícules es filmaven i projectaven en blanc i negre. Aspecte que no s’avenia amb la realitat. Fins que es va inventar el Technicolor que permetia visualitzar, primer amb un acoloriment que no era del tot  real, i progressivament va anar millorant fins aconseguir els colors tal com són. 
     La fotografia  també se’ns presentava en blanc i negre, fins que la modernitat no va fer possible impressionar-les  en color encara van passar molts  anys. Entremig, els professionals  i els aficionats a la fotografia, havien aconseguit dominar la tècnica del blanc i negre, aconseguint uns resultats que pel meu gust eren molt més artístiques.    
    I si el cinema, la fotografia, van iniciar l’evolució i millora dels mètodes  emprats, el invent que va aconseguir atreure l’atenció de tots plegats, degut a que es  podia visualitzar el que passava més enllà del nostre entorn,  va ser l’aparició de la televisió i, com no podia ser d’altra manera, les imatges que apareixien en la pantalla eren en blanc i negre, succeïa  per la dècada dels cinquanta.  Progressivament la televisió va anar entrant en les cases, ho recordo com una de les il·lusions més esperades fetes realitat. Paulatinament  les taulades s’anaven poblant d’aquest entramat de barnilles metàl·liques,  les antenes. Mentre les xemeneies, fins llavors els únics elements que sobresortien  d’aquelles teulades, seguien fumejant i el núvol de fum es barrejava  per entre la distribució enginyosa d’aquella disposició.
   Asseguraria  que les primeres televisions que es van instal·lar en el poble, va ser a  les Societats. I les botigues que es van especialitzar en la seva venda, la tenien ben disposada en un lloc molt visible i estaven en funcionament durant les hores de programació, que no eren les 24 com ara. Aquest reclam aconseguia aglutinar a un públic esporàdic, de pas, que s’aturava i badava i com més mirava més eren les ganes de voler disposar d’un televisor.
    Aquests comerços especialitzats tenien designades l’exclusiva de les marques  més prestigioses del moment. A cal  Sales, en el carrer Major, a més de ferreteria disposaven de la secció d’imatge i so. Un dels tècnics i encarregat de la instal·lació de tot el parament era en Josep Antoni Bertran de cal Xana,  antics responsables de La Trinitat. L’home, d’estatura baixa, era un bon tècnic. Però abans van haver de poder obtenir el corresponent senyal, cosa que aconseguien allargant el pal de l’antena i buscant la posició exacta al no disposar de cap repetidor per la zona.
    En  Joselito Guirau  era el tècnic de can Pérez que combinaven les bicicletes amb les ràdios i televisions potser perquè el invent venia a representar que una part del món començava  anar sobre rodes, en quant els avenços que propiciava la modernitat , que ja va fer un pas de gegant quan es va inventar la roda.
   En el carrer, ara de la Bassa Rodona, en Carmelo Ruiz tenia el seu taller, porta per porta amb el taller de fusteria d’en Pepet Carbonell de cal pagès ric. El tècnic de televisió també disposava el televisor al costat de la porta i la gent s’hi enganxava com a mosques. Al cap dels anys va obrir botiga al carrer sant Francesc, on després en Jordi Montserrat també es va dedicar  a la venda de televisors .
    L’Albert Solé Baqués, allà en el carrer Jesús, amb la reforma de la casa, va canviar el pa de la fleca que tenien els seus pares, per les televisions. Van fitxar com a tècnic  al mateix  Bertran expandint el negoci cap el Camí dels Capellans.
  La família Ruiz també va combinar la ferreteria amb la venda de televisions i quan es pot dir que tothom tenia el televisor amb retransmissió en blanc i negre, va arribar el color i això ha estat el màxim. Establint-se, en el poble, altres cadenes comercials que ofereixen una àmplia gama de televisors de totes mesures i el màxim de plans.
      Tot això ve a tomb perquè s’anunciava que  totes les pàgines de l’Eco s’imprimiran fent servir la combinació de colors, quan fins ara els mostrava de forma parcial. Tampoc hem d’oblidar que tots  els diaris  s’imprimien en blanc i negre i avui  surten al carrer amb les fotografies amb el seu color original.  Quan  la impressió del setmanari es va digitalitzar, va permetre fer possible que la primera pàgina i la contra portada podien aparèixer en color, tot i que el procés d’impressió que es feia en la impremta del carrer Bonaire era costós en tots els aspectes. Així que només el colorit  apareixia en el número de Carnaval, el Ral·li, Festa Major i Nadal. La segona observació la faig coincidir amb l’encapçalament, perquè la tècnica vàlida per  un diari no és pas la del Technicolor, però ja saben que m’agrada acompanyar el títol amb una certa ficció. I aquesta vegada no ha estat una excepció,  tot i que cada full, abans de ser imprès, és com una petita pantalla, on setmana darrera setmana s’hi projecta, amb la paraula escrita, el bategar del poble, els neguits dels seus habitants. I si tenim en compte la llarga trajectòria d’aquest setmanari, el conjunt de tot plegat és com una gran pel·lícula viscuda i interpretada per molts protagonistes. Des de molt abans que s’inventés el Technicolor , quan tot es veia en color i es plasmava en blanc i negre. Mentre  que el món del cinema també es permetia acolorir la vida, aportant títols tan específics com  el de: “ La vida en color de Rosa. Però de vegades, tot plegat es sembla més al color de gos com fuig.
                                                                                  J. Y. M.

  ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 29 abril del 2016 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez