Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

22 de desembre 2016

GOTERES A LA TEULADA

    Els castellans també en tenen de bones, entre els molts refranys populars avui aporto aquest perquè és molt adient amb l’enunciat: “quien no arregla una gotera tiene que arreglar la casa entera”. Com diguem nosaltres: una veritat com un temple. En poc temps les goteres han estat protagonistes de les teulades dels edificis més carismàtics del poble. I amb les cases passa com amb les olles: “olla vella bony o forat”. Però en el cas de les goteres es comença fent servir olles i galledes que es van dipositant sota el sostre, on quan plou degoteja aigua. Si més no les teulades són molt delicades, només que hi hagi una teula que no s’ajusti amb les altres l’aigua de la puja s’hi cola i ja tenim el degoteig i les molestes taques d’humitat al sostre. Els paletes són els millors especialistes per arranjar les goteres. Aquesta feina requereix molta precisió i instint perquè quan no plou és difícil trobar el punt exacte on es cola l’aigua i, sobretot, en teulades velles s’ha d’anar molt en compte al trepitjar les teules, doncs de vegades se’n tapa una i al passar per damunt es fan altres escletxes.
     En poc temps s’han aixecat  les teulades del Cau Ferrat i del Palau de Maricel de Mar perquè entre altres motius estaven malmeses. Mentre, la teulada de la Biblioteca rebia les mateixes atencions i ara que no  s’hi cola l’aigua encara  no s’ha obert al públic. El Sr. batlle, l’altre dia, va anunciar que ben aviat tornaria a tenir vida, al mateix temps que avançava que la teulada  de l’ermita de Santa Bàrbara  es tornaria a aixecar i així es recuperaria el seu aixopluc.
    Pels administradors de l’ermita del  Vinyet i de la Trinitat les goteres han estat els pitjors malsons en la gestió que comporta la seva  responsabilitat en quant a la conservació. La Rosó Carbonell em consta que quan entra a la Trinitat el primer que fa és guaitar al sostres per si  hi apercep alguna humitat. Ha costat temps, esforç i diners per refer les teulades de l’ermita i de la casa dels ermitans, en un lloc on les teulades estan tan despullades i tan a prop del cel que són les primeres en rebre les gotellades de la pluja.
    Però tenim una teulada on la seva restauració avança  a base  d’espectacles de “Varietés”, gràcies a la vena artística que l’Esteve Ferré ens té acostumats, en quant a l’organització de divertits espectacles, amb la participació entusiasta de la gent de Sitges. Degut a aquesta iniciativa i a la resposta del públic, la teulada de l’ermita de Sant Sebastià aconsegueix la rehabilitació  i junt amb altres aportacions es podrà acabar definitivament.
   Són a punt de començar, si ja no ho han fet, les obres per refer la teulada  del Prado, que es troba en pèssimes condicions. Arriba un moment en què són tantes les goteres i tantes vegades intentar posar solució,  que es converteix en un colador. Per tant fer la teulada nova del Prado és, més que una millora, una necessitat.
    Dintre un temps prudencial tots els aixoplucs més institucionals i religiosos del poble oferiran les millors garanties d’estar resguardats de la pluja i quan la tempesta de llamps i trons es desencadeni ja no haurem de patir per les teulades més emblemàtiques del poble. Altra cosa serà la pròpia protecció la qual, quan estigui enllestida també l’ermita de Santa Bàrbara, els nostres precs tindran una  influència més propera, quan implorem la seva intercessió: “Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara no ens desempareu”.
    Actualment poques cases es rematen  amb una teulada, acostumen a predominar els terrats. Dels quals en va fer una original versió l’Esther Soto, encarregada de la presentació de la Nit dels Premis Sitgetans. I que ja va comentar el nostre director, en Toni Sella. A més de servir per estendre la roba, o guaitar a la lluna, en els terrats s’hi disposaven els cossis  dels qui participaven en  l’exposició de clavells. I també tenien protagonisme els galliners que, en aquestes vigílies de Nadal, estaven ben assortits i els cants del gall servien per anunciar la llum de l’albada. Tot plegat oferia el seu encant.
   Al terrat de la casa del rellotge del Cap de la Vila, qualsevol ocasió era bona per a que les aprenentes de modista de la Madrona,  la qual ensenyava costura en una habitació de la casa de la família Sanabre, pugessin al terrat per fer xerinola. Degut a la proximitat amb el fotògraf Sr. Gassó, avisaven a en Josep Torrens per a que els hi fes unes fotografies. En Josep, també degut a la mateixa proximitat, ajudava al seu cosí en les tasques de fotògraf. Coneixent a en Josep i sabent dels nombrosos  tics que li promovien una sacsejada general del cos, ens preguntem com les fotografies que feia li podien sortir enfocades o, si més no, sense estar completament bellugades. Es veu que davant la presència femenina quedava bocabadat ,  s’apuntalava bé i restava quiet com una estàtua de sal. No podia ser d’altra manera.
     Les goteres més destacades del poble estem a un pas de solucionar-les. No és una solució per sempre, tanmateix  nosaltres tindrem les teulades ben disposades per uns quants anys. A les generacions futures els caldrà, si hi cap,  tornar a posar la galleda. Tant de bo siguin conscients i prenguin exemple del presagi que apunto al començament. I que els terrats assoleixin més protagonisme que el que ara tenen. Perquè poques vegades els veïns de les comunitats hi pugen, ni per estendre la roba. Els estenedors particulars, anomenats “Sisi”estalvien l’haver de desplaçar-se fins al terrat. Aquesta solitud  no afavoreix una convivència més `propera entre veïns. La que permetia, al pujar a estendre la roba o al recollir-la, entaular interessants i divertides converses
  Avui, molts terrats, són simplement atalaies desaprofitades.

                                                                                  J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 16 de desembre del 2016)

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez