Els castellans
també en tenen de bones, entre els molts refranys populars avui aporto aquest
perquè és molt adient amb l’enunciat: “quien
no arregla una gotera tiene que arreglar la casa entera”. Com diguem
nosaltres: una veritat com un temple.
En poc temps les goteres han estat protagonistes de les teulades dels edificis
més carismàtics del poble. I amb les cases passa com amb les olles: “olla vella bony o forat”. Però en el
cas de les goteres es comença fent servir olles i galledes que es van
dipositant sota el sostre, on quan plou degoteja aigua. Si més no les teulades
són molt delicades, només que hi hagi una teula que no s’ajusti amb les altres
l’aigua de la puja s’hi cola i ja tenim el degoteig i les molestes taques
d’humitat al sostre. Els paletes són els millors especialistes per arranjar les
goteres. Aquesta feina requereix molta precisió i instint perquè quan no plou
és difícil trobar el punt exacte on es cola l’aigua i, sobretot, en teulades
velles s’ha d’anar molt en compte al trepitjar les teules, doncs de vegades
se’n tapa una i al passar per damunt es fan altres escletxes.
En poc temps s’han aixecat les teulades del Cau Ferrat i del Palau de
Maricel de Mar perquè entre altres motius estaven malmeses. Mentre, la teulada
de la Biblioteca rebia les mateixes atencions i ara que no s’hi cola l’aigua encara no s’ha obert al públic. El Sr. batlle,
l’altre dia, va anunciar que ben aviat tornaria a tenir vida, al mateix temps
que avançava que la teulada de l’ermita
de Santa Bàrbara es tornaria a aixecar i
així es recuperaria el seu aixopluc.
Pels
administradors de l’ermita del Vinyet i
de la Trinitat les goteres han estat els pitjors malsons en la gestió que
comporta la seva responsabilitat en
quant a la conservació. La Rosó Carbonell em consta que quan entra a la
Trinitat el primer que fa és guaitar al sostres per si hi apercep alguna humitat. Ha costat temps,
esforç i diners per refer les teulades de l’ermita i de la casa dels ermitans,
en un lloc on les teulades estan tan despullades i tan a prop del cel que són
les primeres en rebre les gotellades de la pluja.
Però tenim una
teulada on la seva restauració avança a
base d’espectacles de “Varietés”, gràcies a la vena artística
que l’Esteve Ferré ens té acostumats, en quant a l’organització de divertits
espectacles, amb la participació entusiasta de la gent de Sitges. Degut a aquesta
iniciativa i a la resposta del públic, la teulada de l’ermita de Sant Sebastià
aconsegueix la rehabilitació i junt amb
altres aportacions es podrà acabar definitivament.
Són a punt de
començar, si ja no ho han fet, les obres per refer la teulada del Prado, que es troba en pèssimes
condicions. Arriba un moment en què són tantes les goteres i tantes vegades
intentar posar solució, que es
converteix en un colador. Per tant fer la teulada nova del Prado és, més que
una millora, una necessitat.
Dintre un temps
prudencial tots els aixoplucs més institucionals i religiosos del poble
oferiran les millors garanties d’estar resguardats de la pluja i quan la
tempesta de llamps i trons es desencadeni ja no haurem de patir per les
teulades més emblemàtiques del poble. Altra cosa serà la pròpia protecció la
qual, quan estigui enllestida també l’ermita de Santa Bàrbara, els nostres
precs tindran una influència més propera,
quan implorem la seva intercessió: “Sant
Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara no ens desempareu”.
Actualment
poques cases es rematen amb una teulada,
acostumen a predominar els terrats. Dels quals en va fer una original versió
l’Esther Soto, encarregada de la presentació de la Nit dels Premis Sitgetans. I
que ja va comentar el nostre director, en Toni Sella. A més de servir per
estendre la roba, o guaitar a la lluna, en els terrats s’hi disposaven els
cossis dels qui participaven en l’exposició de clavells. I també tenien
protagonisme els galliners que, en aquestes vigílies de Nadal, estaven ben assortits
i els cants del gall servien per anunciar la llum de l’albada. Tot plegat
oferia el seu encant.
Al terrat de la
casa del rellotge del Cap de la Vila, qualsevol ocasió era bona per a que les aprenentes
de modista de la Madrona, la qual
ensenyava costura en una habitació de la casa de la família Sanabre, pugessin
al terrat per fer xerinola. Degut a la proximitat amb el fotògraf Sr. Gassó,
avisaven a en Josep Torrens per a que els hi fes unes fotografies. En Josep,
també degut a la mateixa proximitat, ajudava al seu cosí en les tasques de
fotògraf. Coneixent a en Josep i sabent dels nombrosos tics que li promovien una sacsejada general
del cos, ens preguntem com les fotografies que feia li podien sortir enfocades
o, si més no, sense estar completament bellugades. Es veu que davant la
presència femenina quedava bocabadat ,
s’apuntalava bé i restava quiet com una estàtua de sal. No podia ser d’altra
manera.
Les goteres més destacades del poble estem a
un pas de solucionar-les. No és una solució per sempre, tanmateix nosaltres tindrem les teulades ben disposades
per uns quants anys. A les generacions futures els caldrà, si hi cap, tornar a posar la galleda. Tant de bo siguin
conscients i prenguin exemple del presagi que apunto al començament. I que els
terrats assoleixin més protagonisme que el que ara tenen. Perquè poques vegades
els veïns de les comunitats hi pugen, ni per estendre la roba. Els estenedors
particulars, anomenats “Sisi”estalvien
l’haver de desplaçar-se fins al terrat. Aquesta solitud no afavoreix una convivència més `propera
entre veïns. La que permetia, al pujar a estendre la roba o al recollir-la,
entaular interessants i divertides converses
Avui, molts
terrats, són simplement atalaies desaprofitades.
J. Y. M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 16 de desembre del 2016)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada