Quan s'arriba a una certa edat, qui no es pren una pastilla se'n pren quatre, per dir una quantitat. Gràcies a elles ens mantenim amb vida; un amic em deia que si tanquessin les fàbriques de pastilles cauríem com mosques. Actualment, i sense exagerar, es pot dir que són un pilar de la humanitat desenvolupada perquè la major part de nosaltres estem pendents de prendre’n quan toca.
Un servidor mateix, que sóc l'encarregat de visitar la farmàcia per proveir-me de les corresponents pastilles per a mi i per a la meva esposa, en surto amb una bossa ben assortida. Raó per la qual faig broma amb l'auxiliar, fent-li l’observació: “I això que estem bé…”. A la qual cosa ell em respon: “ho esteu perquè preneu totes aquestes pastilles”. Doncs tindrà raó. Perquè la majoria, per no dir totes, el metge ens ha dit que les hem de prendre tota la vida. A no ser que, amb tants avenços, surti l'elixir cura-ho tot. De moment els metges, quan vas a la seva consulta, es curen en salut amb dos consells que semblen assajats, perquè tots diuen el mateix:: “No fumi i no begui”. Això d'entrada. Però clar, aquestes prohibicions estan bé per a qui té el vici d'un o de tots dos hàbits. Per a qui no fuma ni beu, la recomanació és precipitada. Per acabar aconsellant: “begui molta aigua”. Abans es deia que l'aigua feia la vista clara… No dubtaré d'aquesta propietat ni de moltes altres.
Reticents com eren els metges als productes naturals, no em negareu que de més natural que l'aigua pocs n'hi ha d'haver. Doncs, a més d'aquesta, ja van receptant algun medicament elaborat amb substàncies naturals. Sobre tot xarops per a la tos, que sense molta química la poden suavitzar i gairebé sense perill d'efectes secundaris.
Fa 120 anys -gairebé res- que per mitigar el pessigolleig que de tant en tant es produeix a la gola existeixen unes pastilles que els nostres avis ja prenien; em refereixo, ni més ni menys, que a les pastilles Juanola. Les quals es caracteritzen, principalment, pel seu disseny: de mida més aviat petita i en forma de rombe.
Unes pastilles que es van començar a comercialitzar en una farmàcia del barri de Gràcia (Barcelona), essent el farmacèutic Manuel Juanola el seu artífex cap a l'any 1906. El seu component principal és el regalèssia i s'han venut sempre dins d'unes caixetes rodones. Aquestes típiques pastilles, a més de les seves propietats esmorteïdores de la tos, eren un efectiu reclam per als més petits. D'aquí que els avis sempre les portessin a sobre, per si els agafava la molesta picor de gola i per un altre motiu molt simpàtic: per regalar-ne un parell o tres als nets, els quals, coneixent l'existència d'aquest diminut i saborós tresor, corrien a abraçar-los convençuts que l'avi o l'àvia premiarien tan efectiva mostra d'afecte destapant la caixeta, amb compte que no se n'aboquessin més de les necessàries.
Han passat 120 anys de tal descobriment i ens podem imaginar la de tossines que hauran esmorteït i, sobretot, les mostres d'afecte que han suscitat unes pastilles que han agradat, i continuen agradant, a grans i a petits. En els nostres anys joves també disposàvem de la pega dplça i la regalessia. com així també anomenàvem les arrels d'unes plantes herbàcies que havien tingut molta acceptació. Perquè tant grans com joves ens hem portat a la boca aquests branquillons que, si es mastegava una mica l'extrem, extreien un suc molt agradable. Els de la meva edat l’anàvem a comprar a can Rabassó i a un senyor que amb un cistallet passava a l’hora d’entrar i de sortir de les escoles, No fa gaire vaig ser a Madrid i, en plena vorera d'un carrer cèntric, vaig coincidir amb una parada ambulant on una senyora oferia aquest entreteniment, que havia estat la delícia del nostre paladar.
Mentrestant, qui escriu es congratula que les pastilles Juanola encara persisteixin en el mercat farmacèutic. Tant de bo els nostres mals tinguessin el seu remei en elles. Encara que també n'hi haurà que no prenen cap altre fàrmac més que aquestes pastilles o les també no menys conegudes pastilles del Doctor Andreu, destinades igualment a suavitzar la gola. Unes i altres resultaran molt eficaços per als polítics quan se'ls acosten dies de molt parlar. Seria fantàstic que la seva influència pogués fer que, darrere de tant de xerrar, es veiessin solucions. Encara que també són els mateixos metges els qui, davant d'un tractament llarg, recomanen paciència. D'aquesta última ja en anem prenent moltes dosis.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 23 d'octubre del 2026)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada