Abans es deia, que quan havien passat les gralles, referint-se a la Festa Major, ja res no tornava a ser igual; em refereixo a les altes temperatures pròpies de l’estació. Ho podíem comprovar quan molta gent anava a veure el castell de foc acompanyats d’un jersei, i el mateix passava per la Matinal; això vol dir que a certes hores de la nit i de matinada, refrescava. Ara no.
També hi havia el convenciment que tot s’havia acabat, es resumia amb dues paraules: plega veles. Bé, sense moure’ns encara de la festa, criden l’atenció dues exclamacions: la que predomina per la festivitat de Sant Bartomeu, amb la qual s’exalta el nostre patró i s’acaba amb el “Visca la Festa Major!”, i quan celebrem la festivitat de Santa Tecla, passa el mateix amb l’exaltació a la Santa, però s’acaba amb la locució que, al meu parer, rebaixa la importància de la celebració quan s’exclama: “Visca la Festa Major petitona!”. Perquè de petitona no en té res. Fins i tot molts de nosaltres la gaudim potser més que l’altra. Això ve a dir que la de Santa Tecla és una festa més nostra, com més íntima, i perquè, encara que segueixi fent calor, no és la mateixa que la que fa el mes d’agost.
D’aquí que s’hagin alçat veus que opinen que, si les temperatures continuen en augment, potser s’haurà de tornar a plantejar el patronatge principal de la Festa. Dit d’una altra manera: que tots els honors d’aquesta recaiguin en Santa Tecla. Em dona la sensació que això del canvi, sortosament, acabarà sent, com tantes altres, una llegenda urbana.
I és el que deia, ha acabat la festivitat de Santa Tecla i ja celebrem la festa de la Verema i la inauguració d’una nova edició del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges. Segueixo interposant el nostre Sitges al de Catalunya, perquè aquí és on va néixer i créixer.
Coincideix en què ens colpeix la notícia que el Pic-Nic tanca portes obligats per l’autoritat de l’Estat espanyol. Igual com va passar amb el tancament del Club de Mar, la piscina i el Kansas. Aquesta situació és molt dolorosa, pel seu interès social i perquè, per als de la meva generació, han format part del nostre paisatge. I al Pic-Nic hi coincideix un altre factor, el gastronòmic: allà on es menja bé, a més de la seva situació privilegiada, els records acostumen a ser molt bons. Amb un servei excel·lent i que ara es queden sense feina. La veritat és que les sentències són per complir-les. Tanmateix, mentre no s’hi fa res, hagués pogut continuar l’activitat en tots els locals.
Aquest espai ja havia estat molt freqüentat pels nostres avis i pares quan, abans de l’actual establiment, hi havia l’Orxateria Valenciana, amb la central a Barcelona. La seva propietària, la senyora Maria de Blas, es va fer càrrec del local conegut com el “Brollador”, situat al final del pinar del passeig. El nom li venia perquè n’hi havia un al centre. Anar a passejar ha estat un dels al·licients més preuats durant els dies de festa. Interrompre la passejada per degustar una orxata en aquell establiment -que després va passar a regentar el senyor Eulogio González Blas, nebot de la senyora Maria, juntament amb la seva família, molt amics de casa- era el complement perfecte.
Un aspecte lúdic que s’afegia a l’entorn és el fet que s’hi havien alternat infinitat de ballarugues. Com les portades a terme a l’espai conegut com “La Cabaña”, o a sota mateix de la piscina, “La Galera”, on actuava el conjunt d’en Josep Vadell i, esporàdicament, en Jaime de Mora y Aragón, el germà bohemi de la reina Fabiola i, per tant, cunyat del rei Balduí de Bèlgica. Just al costat de la piscina, on hi havia el Kansas, el local es coneixia com el Casino Platja d’Or, que el va regentant la companyia hotelera HUSA, la mateixa que tenia sota la seva direcció l’Hotel Terramar. Tant en un lloc com en l’altre hi actuava l’orquestra Els Iberos del Jazz.
Malauradament els records no poden aturar les ordres dictades des dels despatxos, però sí que restaran per sempre més units a aquest enclavament que s’han encaparrat a fer desaparèixer, sense que els qui ho ordenen no en tinguin ni idea ni es vulguin interessar per aquest patrimoni local. Una llàstima, tot plegat. I una vergonya que, a partir d’ara, quedi com ha passat amb els seus veïns, en un estat deplorable i així poden passar anys i panys.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 2 d'octubre del 2026)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada