La setmana passada em referia al costum de freqüentar determinats bars que han esdevingut punts de trobada, uns encontres que han fomentat la tertúlia o, millor dit, l’expressió popular del viure quotidià. Amb uns assidus que no sempre, les seves conclusions, tenen la raó absoluta però donen una idea del que pensa el poble, sobre alguns aspectes que ens afecten, o de determinades generalitats que és el complement de tot plegat.
Tot això ve a tomb perquè actualment existeix una gran cultura del cafè, d’aquí que proliferin les cafeteries anomenades d’especialitat i de proximitat. Quan aquí les de més proximitat que hi havia eren les del Prado i del Retiro, que han estat un exemple de la massiva afluència dels seus socis respectius per anar a fer el cafè. Avui costa de creure com aquesta beguda va aglutinar tants homes a les seves dependències. Però el que encara crida més l’atenció era el costum que va prevaldre durant molts anys i que consistia a anar-hi cada dia després de dinar i després de sopar.
Això no tindria més transcendència si no fos perquè les sitgetanes havien de tenir el dinar a punt per tal que, quan arribés el marit, pogués menjar per anar a fer el cafè abans de tornar a la feina. Una cosa semblant passava al vespre: sopar i cap al cafè. Em sorprèn aquesta disposició i resignació de les mestresses de casa quan el marit, es pot dir, passava més temps al Prado o al Retiro que a la seva pròpia llar.
Tant en una societat com en l'altra, els responsables de la cantina eren anomenats “els cafeters”. Del Prado, un dels més coneguts va ser el pare del mestre Manel Torrents, que era barber i tenia la barberia al carrer Bonaire, on després hi va haver la redacció de l’Eco. Expliquen d’ell que, quan van començar a sortir les neveres de gel, els socis no van parar de reclamar al cafeter que en comprés una fins que ho van aconseguir. Tanmateix, llavors es queixaven que la beguda no se servia prou fresca; el cas és que el cafeter feia una càrrega minsa de gel i amb ella esperava que la frescor durés tot el dia. Recriminat al respecte, l’home ho justificava dient que, amb el que li havia costat la nevera, només faltava que hagués de gastar més diners per comprar gel.
Un dels cafeters contemporanis va ser en Joan Ramon Gimeno i Puig, juntament amb la seva muller, la Carme Serrano, que hi van estar des de l’any 1951 fins al 1965. Un dels cambrers emblemàtics va ser en Quimet Bielsa, que abans havia fet de recader.
Al Retiro va ser cafeter, entre d’altres, en Josep Ventura i Vigó, ajudat per la seva muller, la Manaleta. Ho va ser durant dos períodes: el primer, del 1931 al 1936, i el segon, del 1940 al 1953. Ella era una gran protectora del jovent; quan aquests anaven prims d’armilla i, acalorats de tant ballar, acudien a ella perquè els donés un got d’aigua, i la dona accedia a la petició amb amor de mare. També hi va ser cambrer en Salvador Serra Vivó, avi d’en Salvador Serra Cloquell, que ens va deixar per Carnaval. Era l'època en què el cafè se servia acompanyat d’una artística ampolla d’aigua que ajudava a treure’n l’amargor i per allargar la conversa a l’entorn del cafè.
Fills del matrimoni eren en Josep i la Carme, que van obrir un dels primers bars del llavors conegut carrer del Dos de Maig: “El Xiquito”. En Pepet del Retiro, tal com se’l coneixia, es va casar amb la senyora Nicoletti, que va fer un temps de professora als Escolapis.
Al cafè també se l'acompanyava d'una copa i, fins i tot, del puro. Amb el temps, ens hem volgut decantar pels costums saludables i, amb aquests, s’ha prescindit d’una cosa i de l’altra. Només el migdia del Dimecres de Cendra el Retiro es fa ressò d’un suggestiu anunci: “cafè, copa i puro per un duro”. Si és així, un dia és un dia.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 23 de juliol del 2026)
