Casa del Carrer Carreta, popularment coneguda per la casa dels "Cuñaos". El la porta dels baixos hi vivia el pescador Joan Cañameras i la seva esposa la Conxita Sauch
La setmana passada, amb motiu dels dos milers d’articles que m’afectaven, em vaig perdre l’oportunitat de parlar de Nadal. Des de que col·laboro en aquest setmanari, quan s’apropen les vigílies d’aquesta festa, no he deixat mai de referir-m’hi. I si l’altra setmana la xifra dels dos mil s’havia aconseguit gràcies a una certa constància i sobretot a un escalf protagonitzat per seguidores i seguidors d’aquest espai, el motiu que avui em porta a escriure també concerneix a la xifra dos mil, però aquesta es refereix a dos mil anys i escaig que en separa d’aquella nit de Nadal a Betlem.
A partir d’aquella mitjanit i d’aquell dia, celebrem Nadal i ho fem, a banda del consumisme actual, rememorant la data que es fa visible en el pessebre que disposem a casa. Amb el pas del temps, però, hem anat perdent un seguit de detalls, insignificants, si es vol, però que si més no contribuïen a compartir elements que, en dèiem, feien Nadal.
Com per exemple el fumejar de les xemeneies de les llars de foc, al matí i, sobretot, al vespre. El seu flaire de llenya cremada. O quan un nou dia només feia que despuntar els cants dels galls desbarataven el silenci de la nit. La gent encara dormia i a l’escoltar els cants, que tenien massiva resposta, significava que l’hora d’aixecar-se era a prop. I la primera cosa que es feia era encendre el foc a terra i les dones de la casa s’encarregaven de mantenir-lo flamejant durant tot el dia. El seu protagonisme l’assolia a la nit, desprès de sopar, quant moltes famílies s’aplegaven al seu entorn i es dedicaven a la seva contemplació i fins i tot a explicar contes. Passar pels carrers i notar com el flaire del fum et surt al teu encontre, et trasllada a un ambient nadalenc. Uns detalls on encara hi ha pobles que es fan presents. Amb les teulades humides o gebrades pel fred i d’entre les teules sobresurten les xemeneies fumejant. Una simple però bonica estampa hivernal.
A partir d’aquí, si les característiques de determinats pobles, ofereixen uns entorns tan senzills, on la decadència es converteix en obra d’art, diguem que ens trobem en un poble de pessebre. Molts d’aquests els transporten, els nostres pessebristes, en els diorames que ens preparen i que ofereixen el pessebre on ens agradaria que el nen Jesús hagués nascut.
D’aquí que els pobles tenen més possibilitats per a ser escollits durant una nit de Nadal, que no pas una ciutat. El nostre té indrets, racons, que s’hi presten. Sobretot pel simbolisme que representen com: L’Hospital, l’Ave Maria, la Trinitat, el Vinyet, l’església de Jafra... Escric això i em va al pensament en Llorenç Baqués Nicolás que, cada any, recreava el seu diorama en un d’aquests llocs, on no hi faltava detall. Cosa que el feia proper i molt admirat.
Un servidor que no disposa de les bones arts que tenen els nostres pessebristes, també he intentat descriure un pessebre en un lloc que reuneixi i ofereixi unes característiques singulars que s’avinguin amb les senzilles necessitats de la parella, que busca posada per a rebre a l’infantó que és a punt de néixer. Portat per la meva fantasia, fins i tot quan l’Hotel Subur estava de celebració, la parella va arribar a trucar a la seva porta i el nadó va néixer en una habitació amb vistes al mar.
Aquesta vegada, acabades les obres d’un carrer emblemàtic, he trobat que aquesta casa del carrer Carreta, en aquests baixos tan senzills, però que tan s’avenen al rerefons d’un pessebre, és el lloc ideal per a donar aixopluc a la família. Una casa de pescadors, en representació de tants altres que vivien per aquells carrers de l’entorn, on algun d’ells feien el pessebre a l’interior d’una nansa. Que també han viscut tants Nadals, durant les vigílies feinejant a damunt la barca. O com el pagès que anava a guaitar al tros, a la vinya, envoltat de les bardisses d’una flor blanca, com si fos un esquitx de neu i que, amb la terra dormida, cercava entre els ceps per si trobava panses dels gotims de raïm oblidats. Panses i figues, nous i olives, recull la lletra de la cançó popular.
Nadal ha passat, però no l’esperit nadalenc que ens ha d’acompanyar ara i sempre. Estic content que, malgrat el retard, el seu ressò encara és present en aquesta secció, que també és la vostra. Benvinguts de nou a casa, que sigueu molt feliços, mentre hi fem un tomb.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 2 de gener del 2026)
