Ep!, que no se m’esvaloti la clientela. Perquè el tricorni es presta a moltes interpretacions. Me’n guardaré prou de crear polèmica. Homes i dones hem tingut per costum tapar-nos el cap amb diferents peces: barretina, capells de variades formes, la boina... També en fan servir els membres de les jerarquies religioses i els militars que vesteixen gorra, que acostumava a ser de plat: sense oblidar-nos dels agents de l’ordre, com la guàrdia civil que feia servir el tricorni.
Si més no, la gorra de plat també l’acostumaven a portar els porters de les sales de cinema de les capitals, on fins i tot els acomodadors anaven d'uniforme. De la mateixa manera, a les capitals, els porters de determinades comunitats, de les considerades de categoria, portaven gorra de plat. I, curiosament, el fet d'anar vestits amb aquest uniforme tan elegant els conferia una categoria que, més d'una vegada, donava la sensació que ells fossin els propietaris.
Quan anaves a treballar en una d’aquestes cases et posaven tota mena d’impediments, tot ho trobaven malament i et manaven més que els amos de la casa. Ja deien que hi havia porters que, amb aquell uniforme, els semblava que eren capitans generals. Per l’uniforme i per la gran disposició a manar.
Mentrestant, la gent del carrer, han secundat la moda de portar gorra. Fins i tot el president nord-americà ha popularitzat una gorra vermella, la qual ha servit per il·lustrar la portada del llibre que l’amic Toni Aira acaba de publicar.
Els de la meva generació, gairebé el primer contacte que vam tenir amb la gorra va ser amb la militar. La que formava part de l’uniforme que vam vestir quan ens va tocar fer el servei militar; aquesta, lògicament, no era gorra de plat.
Antigament, la tropa portava unes gorres allargades. Les mateixes que s’imitaven amb un full de paper de diari i que servien, a la vida civil, per protegir el cabell de la pols o per fer una gracieta a la mainada. També s’ha perdut el costum de confeccionar-les de manera manual, on la matèria primera era el susdit paper de diari.
A banda d’això, als pobles, potser perquè es nota més la seva presència, existeix la guàrdia urbana que, durant força temps, va vestir gorra de plat. I quan es tractava d’anar a dirigir el trànsit, es posaven el salacot, amb una mena de casaca blanca i pantaló negre. Nosaltres fins i tot disposàvem de guàrdia de gala, que es cobria el cap amb un casquet farcit de plomes blanques i, no s’ho perdin, l'uniforme de color blau marí es complementava amb un imponent sabre.
Tot això com a preludi per arribar al tricorni, que només feia servir la Guàrdia Civil. En destacava la forma i el xarol que el cobria, que li donava aquell llustre tan brillant. El quant a la forma, tenia una semblança amb la gaveta de fusta que feien servir els paletes quan havien de preparar una mica de ciment o altre material. Degut a aquesta mitjana coincidència, amb les formes, al tricorni també popularment se’l coneixia, popularment, per la gaveta.
Aquí tenien, com tots recordarem, la caserna davant del mar, amb l’enunciat que era comú a totes les casernes i que es trobava a sobre de la porta principal: “Todo por la Patria”. De vegades m’havia tocat anar-hi. No malpensin: la meva presència no obeïa al fet d’haver comès cap malifeta, sinó que la visita la feia per portar mobles que les famílies, que hi vivien, havien comprat a la botiga.
Moltes de les famílies de guàrdies civils es van acabar arrelant al nostre poble. Els fills es van casar aquí i, a partir d’aquest fet, altres coincidències van quedar associades a la meva persona.
Com per exemple el 23F de 1981, durant l’intent de cop d’Estat, el general José Aramburu Topete era el director de la Guàrdia Civil i va ser uns dels que va dissuadir als assaltants per a que es retiressin . La coincidència la trobem en el fet que, quan un servidor va fer el servei militar al regiment d’Enginyers, a l’Aaiun, el susdit general n'era el coronel; moltes vegades, quan hi havia formació, un servidor havia caminat unes passes darrere d’ell perquè era el cornetí d’ordres.
Els tricornis han estat presents en la meva trajectòria fins que, coses de la modernitat, van ser substituïts per la gorra actual. En el paisatge urbà i rural, en aquest es desplaçaven amb bicicleta, ha desaparegut un element d’identitat molt especial. Amb el qual, ara que es Carnaval, molts el feien sevir per disfressar-se.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 13 de febrer del 2026 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada