DE PENSIONS A HOTELS

 

 

                   La terrasses, com la de la Pensión Julian, a la dels  millors hotels 

    Dels meus avis, poques vegades recordo que s’haguessin desplaçat massa lluny com per haver de quedar-se a dormir a fora de casa. Amb l’excepció del final de les seves vides, on un parell d’estius van dedicar una setmaneta a fer una sortida a un balneari amb la intenció, en deien: “d’anar a prendre les aigües”. Un viatge que no obeïa al plaer, pròpiament dit de viatjar, sinó que el motiu  més aviat es centrava  a intentar de trobar alleugeriment als molestos dolors reumàtics que, en edats tampoc gaire longeves, ja apareixien i mortificaven.

    Per tant el fet de viatjar es limitava a raons de feina o de salut. Els que  més es desplaçaven eren  els que anomenàvem “viatjants”. Que dit en paraules més escaients es  coneixen per representants. Eren dels pocs que voltaven en aquells anys, quan el cotxe era un mitjà poc freqüent. I allà on arribava el tren, o els anomenats cotxes de “línia”. no hi  calien altres combinacions.

    Segons quines empreses posaven a disposició del representant un  cotxe, amb el qual sortien a la carretera, en uns anys en què la circulació era molt poca. I més d’un d’aquests conductors no disposaven ni de permís de circulació. I ja no per les proves que havien de superar per obtenir-lo, sinó per la poca voluntat d’haver de satisfer unes poques pessetes que costava la gestió burocràtica, més que per altra cosa. I quan estaven posats en carretera, aquests viatjants, acostumaven a tenir assignada  una ruta llarga i, coneixent-la, sempre feien parada a les mateixes pensions, quan s’havien d’aturar per descansar. La majoria d’aquestes estaven situades en pisos, on prevalia la netedat davant d’altres comoditats, que eren les mínimes. Aquest viatger, per raons de feina, també anava lleuger d’equipatge, una petita maleta que li servia per portar uns quants calçotets i samarretes,  compartint espai amb  el catàleg dels productes que representava.

    Vet aquí, doncs, que la gent no tenien per costum explicar sopars de duro pel que fa als viatges realitzats. Ni tampoc pel que fa als sopars, pròpiament i gastronòmicament parlant. Altra cosa eren els desitjos, compartits amb més d’un, quan parlar de menjar provocava una agradable salivera, davant  alguna suculenta proposta: “no et menjaries ara...?” i a partir d’aquí tots els ingredients i acompanyaments s’anaven alternant com a conseqüència de que el paladar i el desig no s’ajustava prou bé amb la realitat, però que fer volar la imaginació no costava res. El mateix passava amb els viatges: “no aniries ara a fins...? Amb el pensament on fos, però la realitat era la que es trobava més a prop .

   Sempre he dit, i no he fet cap descobriment, que va ser a partir de que vam començar a poder disposar de cotxe particular, que va fer possible que els trajectes  podien arribar a ser més llargs i, segons fossin aquests, de distanciats, els viatgers havien  de parar a fer nit. De primer amb les moltes pensions que es van anar obrint per arreu i desprès freqüentant algun que altre hotel que quasi bé eren d’ús exclusiu dels que també anomenàvem: “senyors”. Fins que va passar que aquesta categoria, els mateixos humans vam desmuntar la teoria, la que s’adaptava a la condició d’aquesta quasi exclusivitat i que s’exemplificava amb aquesta altra expressió : “de porc i de senyor se’n ha de venir de mena”. Sortosament del salt de la condició de pelacanyes a  senyors, ens hi podem referir com a prova superada. Perquè al menys, en  un moment  de les nostres vides, alguna que altra vegada hem tingut l’ocasió de freqüentar un hotel dels més o menys catalogats com a  bons i, per unes hores, també ens hem sentit com a senyors. O el que és igual: hem fet el senyor, perquè a lo bo tothom s’hi acostuma. Ignorant que el pensament davant les genialitats que acostumen a  sorgir del: “quiero y no puedo”, poden derivar a conclusions  que s’apropen molt més a la realitat: “Ens haurien  de veure, demà, quan ens incorporarem a la vida quotidiana”.   

   Resumint, arribat aquest moment, la teoria es recolza amb les conclusions castellanes, que a vegades també les encerten: “que nos quiten lo bailao”.  

                                        J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 de mai del 2022)