EL POBLE VIST DES DE DARRERA L'APARADOR

     

   El comerç local ha evolucionat molt, i aquesta evolució ha deixat pel camí  a botigues emblemàtiques, d’aquelles que sempre havíem vist obertes i amb el mateixos responsables a darrera el taulell. Aquesta transformació s’ha viscut des de dues vessants: els qui s’ho han mirat des de fora i els qui ens ho mirem des de darrera de l’aparador.

     Els que passen pel carrer i guaiten a l’interior de les botigues aprecien com han evolucionat les modes en tots els aspectes i en tots els articles que s’hi exposen. Els qui guaitem des de dintre, observem com evoluciona el poble, com ho ha fet el nostre veïnat més proper i la resta de gent que, de manera habitual o esporàdica, transiten per davant de l’aparador. Han evolucionat les seves maneres de vestir; que si abans les senyores passaven amb cabassos, ara ho fan amb carrets amb rodes; els qui anaven sense bastó ara caminen amb la seva ajuda; els qui passaven peluts ara passen pelats...

    Des de l’aparador del nostre comerç, del carrer Sant Francesc, hem passat de  veure molt poca gent transitar per  aquest darrer tram, a veure’n passar molta . Això es va començar a notar des de que van obrir un ull del pont de la via del tren de la carretera de Ribes, al costat de la  que coneixíem per la casa dels Pobres, per  facilitar el pas dels  vianants que anaven poblant el nucli  de l’altre costat de la via.

    Per darrera el nostre aparador hem vist com el poble es trasnsforma, començant per davant mateix  de la botiga. La casa de la família Bofill i la dels Fontanals va ser enderrocades i en el seu lloc s’hi va construir un hotel. Tot seguit va sucumbir el convent de les monges vetlladores i el seu lloc s’hi va aixecar un bloc de vivendes i locals comercials en els baixos.

    Paral·lelament a aquesta transformació, van anar desapareixent les persones que hi trànsitaven. Entre tants, n’era un assidu en Pau de l’Oca, Pau Benazet Puighibet,  que hi passava quan anava a treballar al museu Romàntic o quan anava i venia de missa. En Pau era un personatge que semblava extret d’una novel·la de suspens, hi contribuïa el seu posat, alt i gros, amb el cos una mica corbat cap endavant, vestia amb indumentària de color negre, com també ho era el seu abric  d’una llargada que s’acostava  a l’exageració. Per tot plegat, i pel seu posat exejaradament  seriós,  l’home s’envoltava d’una aura misteriosa.

    Quan s’apropava a les vuit del matí, per davant de l’aparador hi passaven més homes que dones. Tots es dirigien a la fàbrica de calçat dels germans Benazet o de can Termes. L’afluència es repetia a les hores  de sortida. Avançada la tarda passaven les dones amb grans mocadors de farcell, dels de quadrets marrons i negres, que anaven a portar  “la marrada” i a recollir la feina que havien de cosir l’endemà. I el soroll acompassat de la màquina de cosir s’escoltava des de darrera de l’aparador. També  un  soroll habituals  era el provocat pels  carros que, tirats per cavalls,  sovint transitaven pel carrer. Un dels habituals era el de les escombraries, que a mesura que s’apropava l’home que el comandava, que era borni d’un ull, feina sonar la campaneta i les gent baixaven el cubell de zenc.

    Tot d’una compareixia, a davant de l’aparador, el carter Sr. Estrada. Home baixet d’estatura i que  també anava amb el cos corvat, però en el seu cas era degut a que traginava una gran cartera de pell que portava en bandolera i plena de cartes. 

    Des del mateix enclavament  observàvem les singularitats de la vida quaotidina del poble. Com quan passaven les sitgetanes, amb la bossa de roba del pa i la lletera i es dirigien a la fleca d’en Pablo i la Tresa. I la llet la compraven a davant mateix del forn i la despatxava la Tresina Farré, acabada de munyir  de  les vaques de la sínia Robert. 

    Ara gent coneguda i altres que no hem vist mai, passen mirant el mòbil i no s’adonen de res del seu entorn. I els pocs aparadors que queden, dels comerços de sempre, són com una finestra oberta on hi han guaitat des de fora i des de dintre. I tots podem certificar que el poble ha canviat i nosaltres també. Sitges, sitgetanes i sitgetans, qui ens ha vist i qui ens veu. 

                                    J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 27 d'abril del 2022)