AMB LES MANS A DARRERA

 

   

   

    Una de les parts  de més utilitat del cos humà, són les mans. Els primers mesos de vida de la persona, aquestes, formen  part d'una mena  d'entreteniment, el nadó no para d'apropar-se-les a la boca per a satisfer uns instints que són comuns a tots. fins que aquestes mans esdevenen expressives, com quan manifestenles ganes de voler ser agafat en braços. Fins a convertir-se en necessàries, com quan es comença  a fer les primeres passes i l’aprenent de caminant reclama agafar-se de la mà de l'acompanyant.

    Desprès, aquestes, van assolint el protagonisme que cadascú els hi vol donar. I tot sovint es converteixen en l'intermediari d'un apropament, o salutació, que es segella amb una encaixada de mans. Tot sovint hem escoltat explicar que la gent, quan donaven la seva paraula, no calia signar cap paper per a que aquesta es complís. N'hi havia prou amb una encaixada de mans per a mantenir la veracitat del que s'havia acordat.

   Però hi ha moments en què les mans sembla que facin més nosa que servei, això acostuma a passar quan anem mudats i no tenim les mans ocupades. Una solució la trobem en posar-les a la butxaca, però que segons sigui la manera de vestir, recollir-les en aquestes interioritats del pantaló no és, que diguem, sigui massa estètic. Altra cosa diferent és anar vestit informal, llavors no desentona posar- les  a cada butxaca  lateral del pantaló. En aquest aspecte les senyores també ho tenen una mica més fàcil, perquè al portar una bossa de mà al menys una la mantenen ocupada.

   Tanmateix la curiositat que més s'adapta amb els costums de portar les mans recollides, quan no es fan servir, va en consonància amb l'edat. Al revés de com passa davant un pas  enèrgic, on braços i mans es balancegen amb el ritme que marquen les cames.  O  a davant les ganes  de tenir-les ocupades, doncs sempre hi ha  qui prefereix agafar-se a la corretja del gos que passeja. Altres, per les circumstàncies que obeeixen als dictats del si no fos, precisen portar la mà agafada a un bastó, o el que equival a la modernització d'aquest, quan es substitueix pel que coneixem com: "taca-taca".

    Suposant que la cosa sigui suau, a mesura que ens anem fent grans, tenim per costum creuar-les cap a darrera de l'esquena. Una posició instintiva que difícilment s'adopta quan un és  jove, i que sembla que obeeix a les poques disposicions, com pot  ser la de no fer altra cosa que no sigui passejar. És la postura més secundada, aquesta de portar les mans darrera, entre els jubilats mentre contemplen les evolucions de l'obra pública. Una altra curiositat que he observat, és que de senyores en veurem ben poques amb les mans a darrera, de ben segur perquè també, ben poques vegades, no decau el seu ànim de fer coses.

    Mentre em refereixo a aquesta posició tan concreta de les mans, em ve a la memòria un personatge singular  del nostre Sitges. Em refereixo a en Lluís Franco, veí del carrer Sant Isidre i germà de la Pilar, una altra institució de la botiga de queviures de  la Filomena i la Maria de can Mas. Des de  que el vaig conèixer  el seu recorregut es limitava al carrer Francesc Gumà, no es movia des del davant de l'estació del tren fins una mica més enllà del Prado. Amb les mans creuades a darrera no només no sortia d’aquests límits, sinó que no parava de dedicar recargolats renecs a la RENFE, mostrant amb aquesta actitud que la companyia ferroviària  no li influïa cap simpatia. Llavors, els qui en aquells moments portaven les mans a la butxaca, o les movíem amb marcialitat, ens el miràvem estranyats. Ara, quan les nostres també es van replegant  cap aquesta posició, ens adonem que molts dels abruptes  del repertori d'en Lluís encara segueixen tenint raó d'ésser. El que passa que un és prudent. Això afegit a la particularitat que les mans comencen anar cap el darrera, poc a poc entrem en la dinàmica de que una cosa porta a l'altra i que cal confiar amb la generositat de la vida, perquè la de les persones depèn de nosaltres mateixos. Ho diuen també els castellans: “manos que no dais, que esperais”. 

 

                                      J.Y.M.

( Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 20 de maig del 2022)