Costums molt habituals en el dia a dia es veien una mica transformats durant les set setmanes que dura la Quaresma. M’hi refereixo en passat perquè avui la mena de penitència que s’observava durant aquest període de temps ha quedat com una mica testimonial.
A casa nostra un dels fets que més influïa i repercutia entre la gent, és que durant tot aquest temps no es feien balls. Tenint en compte que totes les festes i diumenges les dues Societats locals organitzaven populars i exitoses ballarugues, aquesta interrupció aparcava un dels costums més esperats de les tardes dels dies festius. Per la seva banda els músics locals, habituats a no tenir disponible totes les hores dels dies de lleure, se’ls feia estrany anar a passejar amb la família sense haver d’estar pendents del rellotge.
Un altre dels aspectes que també va associat en aquestes influents set setmanes és l’abstinència a menjar carn els divendres. Això contribuïa a que les cases -a l’hora de dinar- assolis protagonisme el bacallà, com element principal d’uns plats condimentats amb un exquisit sofregit, junt amb escarxofes i ou dur. Però com en quasi tot també existien les excepcions, els qui s’ho podien permetre pagaven el que se’n deia la “bula” i podien menjar carn. Amb aquests detalls es feia encara més evident les diferències de classes que hi havia i també que el diner ho pot “quasi” tot.
El costum de menjar bacallà els dies d’abstinència no s’ha perdut i el conjunt del plat amb els ingredients que he apuntat, junt amb els pèsols, la menjada resulta exquisida i fa que els divendres no es trobi a faltar la carn entre les persones que compleixen amb aquesta abstinència. Essent el bacallà el protagonisme, el qual es repartia entre aquests “platillos” i els bunyols corresponents. La bacallaneria més coneguda havia estat a la plaça de l’Ajuntament, cantonada amb el carrer Major. La Salvadora i la seva filla, la Montserrat Planas, atenien a la clientela, en uns anys en què el bacallà era assequible a totes les butxaques i per tant era present en moltes menjades, que han perdurat fins als nostres dies.
Es compleixin o no les predisposicions per secundar l’abstinència, el que agrada a tothom són les postres típiques d’aquest temps: els bunyols de Quaresma. Els quals entre els ingredients hi trobem la matafaluga, aquesta planta que flaireja a anís i contribueix a donar bon gust a aquests bunyols.
En els anys difícils de la guerra, els més fumadors només pensaven el que podien fumar, i van trobar amb la matafaluga un substitut del tabac, potser més saludable o, si més no, de flaire més agradable.
Tanmateix és en aquest temps de Quaresma quan la matafaluga ens retorna a flaires típics i exclusius d’aquests dies i amb ells arribarem a la Pasqua, quan aixecades totes les limitacions manducaries, es sobreposaran altres al·licients molt més dolços, que els únics que tenen la potestat de prohibir-ho són els metges. Em refereixo a les mones i als muflons, ben assortits de matafaluga que deixen un sabor de boca tan peculiar, fins el punt en què la Pasqua se’ns fa curta. Tot i que una pastisseria local, tots els dissabtes de l’any, n’elaboren i sense haver de passar per les rocambolesques situacions que, cada any, per molt ben organitzat que sembla que ho tinguin els susdits pastissers, en un moment donat la situació es descontrola i agafa un caire surrealista.
Mentre que la matafaluga es converteix en un ingredient essencial de les pastisseries, un altre ingredient de la Pasqua es fa evident. Em refereixo als cants de les Caramelles que les tres colles aquests dies estan assajant. Aquesta vegada amb l’estímul afegit que els podran oferir tal com estàvem acostumats i no amb les també no menys meritoses demostracions que ens van fer arribar mitjançant les xarxes socials, durant els dos anys de la pandèmia.
Només falta aconseguir un altre ingredient molt important, la pau. Que aquesta es restableixi a tot el món. I en concret, en aquesta part que ens és molt propera.
J.Y.M.
( article publicat a l'Eco de Sitges, el 1 d'abril del 2022)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada