La Cubana sempre ens sorprèn. La seva creativitat, la manera de desenvolupar el concepte de la vida quotidiana i en tots els aspectes més concurrents del dia a dia. Creant unes situacions que per ser tan normals a voltes passen desapercebudes i ells ens les fan reviure, fins i tot fent servir un vocabulari que resulta molt col·loquial i familiar. Costums i maneres d’afrontar, amb la més sublim senzillesa, detalls de tota mena que es van perdent en aquests temps, on dominen les tecnologies en detriment de les essències més nostrades de les maneres de ser i de fer de cadascú.
I és en aquest aiguabarreig de petites coses on la companyia, nascuda a Sitges i amb l’amic Jordi Milán al capdavant, que amb una manera de fer teatre tan apropiada a la condició humana, es distingeix per saber interpretar el paradigma de tot plegat, amb un humor fi i brillant que s’aboca a la definició que més se’ls hi escau: “se’n en foten del mort i de qui el vetlla”.
Una conclussió que ni pintada en aquest comiat d’un personatge, l’Artur Cirera. Persona de bona posició social i econòmica, seductor, artista, home de món i totes les virtuts de bon vivant que se li vulguin associar. Ell ha mort i totes les amistats li volen expressar el seu més sentit adéu. Un comiat alegre i divertit, on no hi falten les situacions picants i compromeses, ni tampoc l’obssessió dels familiars que vetllen per l’herència. Uns quants ingredients de tots els que afloren en aquestes situacions.
Quan es fa la fi del cagalastics, molts ja ho han pronosticat amb una sentencia força entenedora: “Al final, quan jo la guinyi, merda pels qui quedin”. Que no vol dir que abans, quan encara s’està viu, segons les penques de les qual hagi fet gala, se li vaticini: “ja en portarà de capellans a l’enterro “.
El tema de la mort és molt seriós, si més no també té la seva part còmica, com ens ho demostren els de La Cubana i que a nosaltres mateixos sovint ens agrada recrear-nos en paròdies semblants a les que interpreten els artistes de la companyia. Com és el cas dels castellans que fan servir una expressió que retrata la realitat, quan diuen: “El muerto al hoyo y el vivo al bollo”. O aquesta altra de ben catalana: “vesten Anton que el qui es queda ja es compon”.
L’adéu que se li dedica a l’Artur es presta a recòrrer a expressions que van associades amb la mort i que tenen com un doble sentit, que fa que un aspecte tan seriós com aquest deixi de ser-ho una mica per deixar-se encomanar de la vessant còmica de la situació, aquesta que tan bé saben transmetre damunt l’escenari del teatre Coliseum de Barcelona.
I vist el que hem vist, podem assegurar que el tal Artur no ha mort “sense pena ni glòria”, tot el contrari: “ha mort fent el que més li agradava”. Per arribar al final i compartir amb les seves amistats l’inventari d’una vida viscuda amb intensitat i valorada positivament per tots els qui han compartit amb ell moments i genialitats. Deixa tants bons records que ningú li passa pel pensament pronunciar la frase dirigida a algú que no ha estat sant de la seva devoció: “Que Déu el tingui allà on vulgui”. No és el cas. I vist el que es veu en l’obra, tampoc no es pot dir que: “ha mort més sol que la una” .
Ben poques vegades un tema tan luctuós apassiona tant als espectadors, que tenim un concepte molt desigual en aquest tipus d’acomiadaments, però que té certa semblança, sense ser tan exagerat, a la realitat. On s’acostuma arribar al lloc amb cara de pena i desprès de donar el condol als familiars, s’acaba parlant i rient de tot amb els qui allà coincideixes.
Al comiat de l’Artur s’hi arriba de manera molt diferent, sabent que La Cubana ens divertirà i ens farà passar una bona estona amb un tema tan sensible. I els puc assegurar que ho aconsegueixen, perquè tothom surt convençut que aquest adéu seria el que desitjaríem per a nosaltres. Però massa arrelats a uns costums que ens acompanyen fins l’últim moment i perquè encara queda el pudor del “que diran”. També en altres temps, quan haguessin dit: “s’ha mort l’Artur”, no hagués faltat qui hagués respost: “que a la terra caigui”.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 18 de Febrer del 2022)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada