la dreta la fàbrica dels germans Benazet
Existeixen espais en el poble on hi coincideixen algunes curiositats, de les quals n’hem perdut els protagonistes i fins i tot els testimonis més evidents, com poden ser els edificis que els han aixoplugat. Per a molts el carrer Sant Francesc comença a partir d’on ho fa el Passeig de Vilafranca i no és cert, en aquest punt en concret és on s’acaba, doncs el seu inici el trobem al Cap de la Vila.
Curiosament en aquest final de carrer és on començava la nostra Festa Major. Haig de puntualitzar que això va ser així fins quan l’entrada de gralles era considerat el primer acte que obria les celebracions en honor a Sant Bartomeu. Des de l’any 1985 és el pregó, amb el seu convit a la festa, el que dona el tret de sortida.
Un petit detall de com les coses canvien en el transcurs dels anys. I si observem l’entorn ens adonem que la progressiva transformació ha reemplaçat els edificis d’abans per noves construccions. L’única que conserva intacta part de la seva façana és la casa que havia estat propietat d’en Manel Benazet, i que fa escaire entre aquest carrer i el de Sant Bonaventura, on al costat mateix d’aquesta hi trobem la casa pairal dels Benazet, on hi a viure l’Antoni amb la seva família i que també conserva la mateixa estructura de la façana original. El germà dels dos, en Ventura Venazet, vivia a la del costat d’en Manel, paret amb paret amb la fàbrica de sabates, propietat dels germans que s’estenia cap ben entrat el carrer Espalter.
En aquest final del carrer, davant de la porta d’entrada a la fàbrica, com m’hi referia fa un parell de setmanes, la família Solé embotellava sifons i a la porta del costat mateix hi havia el local de l’Orfeó Sitgetà. Que limitava amb la casa de la família Alemany, descendents de can Joan del mas d’en Puig. La família eren carnissers i venien carn a la plaça, on darrera el taulell s’hi havia alternat la Pepeta, esposa d’en Marià Alemany i les filles i el fill del matrimoni: la Juanita despatxava el xai, en Joan la vadella i l’Eva els menuts. L’altra filla, l’Àfrica, es va casar amb en Mascaró de Vilafranca i va anar a viure a aquesta població. L’únic continuador del negoci va ser en Joan, que va estar al front de la parada fins que va obrir una carnisseria al Camí dels Capellans junt amb la Dori, la seva esposa.
El pare, en Marià, quan acabava la jornada laboral es mudava amb un traje blau marí i a l’hivern ho complementava amb un barret i guants de pell, i així de ben vestit anava a prendre cafè. Un costum que també secundava el seu veí més proper, en Felipe. Aquest treballava a can Roca, el barber del carrer Parellades cantonada amb el de Sant Pau. Era en els anys en què a les barberies hi treballaven un bon nombre d’empleats i els dissabtes a la tarda no donaven a la bast.
L’Eduard Roca era un barber molt peculiar que al final, de la que en teoria havia d’ésser la seva vida laboral, a la barberia només van quedar ell i en Felipe, que esperava arribar a la jubilació per deixar de treballar. Mentre això succeïa, en Roca es planyia de no poder-se retirar abans per culpa del treballador, argumentant que si no fos per ell ja hauria plegat. Va arribar el dia en què l’operari es va jubilar i l’amo va seguir treballant. Fins l’extrem que en Felipe ja feia anys que es passejava i en Roca, a cada any que passava, argumentava que si s’esperava a que en passes un altre ho notaria en la paga de la jubilació. Va esperar tant que no hi va ser a temps a cobrar, es va morir en plena activitat laboral, sense ser conscient que la prorroga se li acabava i el que feia era apropar-se al que seria l’últim any de la seva vida, com així va passar.
De les sabates dels germans Benazet, als caps que exteriorment ordenava en Felipe i en mig de tot, la “txitxa”- com s’acostuma anomenar la carn- que despatxava la família Alemany. En només aquest tros de carrer se’ns mostrava alguns dels oficis amb certa influència en el teixit comercial de la vila d’aquells anys. Fins arribar als nostres dies on, en la majoria dels casos, s’escau -comercialment parlant- aquella reflexió que feien servir els castellans quan deien: “esto no es ni xixa ni limoná.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 4 de Febrer del 2022)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada