ELS VEÏNS ESTAN DE FESTA

      

                                            ( Baixada de Sant Pau 2022 )

    Recordo que de jovenet, d'entre els pobles més propers, el de Vilanova i Sant Pere de Ribes, em sentia més atret per aquest últim. Potser perquè Vilanova també té mar i el poble  és més gran, en canvi Ribes exhibia la seva identitat camperola  fent més atractiu el paisatge Eren els detalls més perceptibles que els diferenciaven d'aquesta riba Mediterrània tan flairosa a salabror de mar. A Ribes les olors que s'oloraven eren a terra, a garrofes, a herbes boscanes i a llenya cremada que desprenia el fum que sortia per les xemeneies. I en aquests dies, una de les olors que predominaven  era la de  sabres que es coïen en el forn del forner vell.

     El meu avi Joan havia nascut a Vilanova i va venir a Sitges quan el seu pare, que era escultor tallista, s’hi va establir. L’avi, desprès de superar l'aprenentatge, va entrar a treballar a la fusteria dels Baldomero de Ribes. I com que no hi havia tantes facilitats de transport, l'home treballava al taller i quan acabava la jornada l'amo li donava aixopluc a casa seva. Eren temps en què es treballava els dissabtes tot el dia i quan plegava venia a Sitges per tornar a Ribes el dilluns a primera hora del matí. Per tant havia creat uns vincles en aquest poble. 

    Al no haver altres distraccions, aquestes es buscaven en activitats que acostumaven anar relacionades amb l'art. Havia escoltat explicar que els Baldomero era una família amb bona predisposició i per tant amb poc en tenien prou per muntar divertits tastets teatrals, que servien per ajudar a passar les estones lliures.

    A l'home li van quedar tants bons records de la seva estada, que per sempre més hi va tenir més predilecció que no pas pel poble que el va veure néixer. I aquest sentiment d'apropament a terres ribetanes  el va encomanar als seus fills i a mi que era un vailet. Així va ser quan tot sovint hi anàvem, hi ho fèiem muntats a damunt d'un "mosquit", que simplement era una bicicleta a la qual s'hi havia incorporat un motoret. Amb l'avi al capdavant el seguia el meu oncle i el meu pare, el qual havia disposat un seient en el quadre del mosquit. Aquest mitjà de transport semblava poca cosa, però tenia la suficient força com per pujar el carrer del Pi, també s'ha de dir que s'havia d'ajudar el motor amb el complement dels pedals. La Primera parada era al Palou, que el teníem retratat  infinitat de vegades. De tornada com que  feia baixada, era bufar i fer ampolles,  es feia parada  a mig carrer que hi vivia i tenia el taller de fusteria en Josep Rafel de can Maurici. L'home tenia una mirada profunda, però distant. Amb un sentit de l'humor excepcional que, com un bon humorista, les deixava anar sense immutar-se. I de casa del ribetà al castell, l’última parada del nostre recorregut per un poble on el més destacat era aquest castell, la majestuosa església i  els  poca carrers principals, la resta eren vinyes i camps de garrofers. 

     Mentre la vida transcorria, la música sonava a Sitges i a Ribes, interpretada per músics dels dos pobles, que també col·laboraven quan en tenien ocasió. Per tradició familiar la mateixa música m'ha portat a Ribes  per Sant Pau. La  Cobla  Sitgetana, amb formació de banda, acompanyava al seguici festiu en la pujada i baixada de l’ermita de Sant Pau i a la tarda audició de sardanes .   

     De quan el meu pare i oncle feien el mateix recorregut musical, hi ha una anècdota protagonitzada pel de Can Maurici, que també era músic. Es trobaven en plena interpretació  quan, exasperat, irromp el ribetà amb uns crits exagerats: Pareu!, Pareu! -insisteix una i altra vegada- per estupor dels companys que davant les seves exigències deixen de tocar. I tot seguit l'home els hi senyala un pal de l'electricitat on es troba un cartell amb una calavera amb dos ossets creuats i on es llegia: "No tocar peligro de muerte". 

      Advertència que va secundar en Josep Torrens, tots els anys que hi vam anar, perquè quan començava a tocar tots els perills s'havien esvaït. Per a desesperació d'un altre músic ribetà, en Sadurní Mestre, de can Paf . Que en el seu poble es desvivia per quedar bé. I a cada refregada i bellugadissa d'en Josep veia malmesa la seva reputació de ribetà amb tots els ets i uts. 

                                              J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 28 de gener del 2022)